De l’aula a l’èxit: la UPF celebra 25 anys d’excel·lència

La Universitat Pompeu Fabra (UPF) celebra aquest any el 25è aniversari. El 8 d’octubre del 1990, a l’edifici de Balmes, a l’Eixample de Barcelona, i amb poc més de 300 estudiants i les llicenciatures en dret i ciències econòmiques i empresarials, començava la seva activitat, i ha anat formant cada any més alumnes. Va ser el 1994 quan es van graduar els primers estudiants i dos anys més tard quan la universitat començava la primera gran expansió: la creació del campus de la Ciutadella. La formació del Parc de Recerca Biomèdica i els campus Mar i Campus Poblenou culminarien el seu creixement. Ara la comunitat educativa és de 36.000 graduats i més de 300 professors permanents.

Per celebrar aquests 25 anys d’ensenyament, la directora i guionista Neus Ballús ha creat Amb títol, un documental interactiu que convida l’espectador a fer un recorregut per l’etapa universitària a través de la vida d’antics estudiants de la UPF. El protagonista és l’usuari, que hi navega i decideix el seu camí a seguir a través de les 30 històries d’altra gent. El documental es pot concebre con un recorregut paral·lel a la vida de l’estudiant: com serà el començament?, quines decisions prendré?, quin camí seguiré?, ¿ha satisfet les meves expectatives? Aquestes són algunes de les preguntes que sorgeixen a partir de la interacció de l’usuari amb el documental.

L’ARA ha volgut parlar amb tres antics alumnes coneguts de molta gent perquè responguin a aquestes i altres qüestions, relacionades amb el seu pas per la universitat i els obstacles i premis que han anat trobant-se un cop finalitzats els estudis.

Julio Manrique, actor i director de teatre

“Calla, burro!, era aquell el lloc on havies d’anar a parar”

La carrera de Julio Manrique com a actor es deu, en gran part, a la UPF. És allà on va descobrir la seva passió per la dramatúrgia, a l’Aula de Teatre de la universitat. “Tenia certa afició, però bastant difusa. No tenia cap vocació clara. No anava al teatre, només n’havia fet a l’escola una mica”, explica Manrique. Recorda que “el gran culpable” que entrés en aquest curs de teatre que organitza la UPF és Josep Maria Mestres, que va ser el seu primer contacte amb un professional en aquest ofici i qui li va permetre debutar professionalment. “Llavors ja sabia què era el que volia fer de gran”, assegura.

I és que Manrique va començar a estudiar dret a la UPF sense tenir gaire clar per què. “No tenia una preferència clara. Era un bitxo de lletres. El meu pla era estudiar dret i fer un segon grau de periodisme”, recorda. Per a ell, era l’opció més pràctica. De qui té més record és dels professors que el feien pensar, com l’Albert Calsamiglia. Ara té 42 anys i ja en fa 20 que va acabar la carrera. Després, va començar a l’Institut del Teatre. “Tinc molt bon record de la carrera. No tant pels articles de dret civil que em vaig haver d’empollar, sinó per la gent que vaig conèixer i els camins que se’m van obrir”, explica amb orgull l’actor.

Crític amb l’administració

De penediments, pocs. Tot i que els dubtes sempre sorgeixen. Assegura que en algun moment s’ha preguntat què hauria passat si hagués pres una altra decisió, si hagués triat una carrera amb una base més cultural o humanística. “Ara penso: «Calla, burro!, era aquell el lloc on havies d’anar a parar». És on em vaig començar a fer com a persona”. I si mira el present, creu que moltes coses es poden millorar. En aquest sentit, critica la relació de la seva professió amb l’administració. “Hem tingut un dels pitjors ministres de Cultura que ha tingut el govern espanyol, José Ignacio Wert”, afirma. Alhora, també lamenta la falta d’espai que han donat al sector els candidats a les eleccions generals del 20-D: “Ningú no parla de la cultura, ni que tenim l’IVA cultural més alt d’Europa”.

De la seva generació recorda un petit grup que estava més interessat “per altres coses” que pel dret. Manrique esmenta Hèctor Bofill -que és doctor en dret-, la número dos del PSOE a Madrid, Meritxell Batet, i el guionista Jordi Terrades. L’actor diu que no li agrada donar consells però tot i així s’anima. Creu que els oficis tenen a veure “amb la passió i l’entusiasme” i aconsella als alumnes “no envellir a cops d’escepticisme”. En aquest sentit, pensa que “la vida et dóna cops i pots arribar a sentir la temptació de protegir-te tant que el foc de la passió s’apagui. Aquest foc és una cosa molt personal i intransferible i el gran tresor a preservar”.

Júlia Cot, guionista

“Érem repel·lents que ens crèiem que ho sabíem tot”

“Amb alguns professors he patit la síndrome d’Estocolm: eren els que donaven més canya, però els que més em van marcar”. Júlia Cot té 31 anys, és llicenciada en comunicació audiovisual i exerceix de guionista per a la productora Minoria Absoluta. Va acabar els estudis el setembre del 2006 i guarda un gran record d’alguns docents de la UPF. Esmenta Marcos Ordoñez, escriptor i periodista, i diu que era “dels més exigents i dels que et parlaven pitjor”, tot i que per a ella sempre serà molt “entranyable”.

“Érem uns repel·lents que ens crèiem que ho sabíem tot sobre televisió i cinema”, confessa la Júlia, que explica que la nota de tall per accedir a comunicació audiovisual era una de les més altes. L’arribada a la UPF i trobar professors d’alta exigència els va fer veure a tots que el cinema és molt més, que s’hi amaga alguna cosa al darrere. “Em vaig adonar que el cinema és un llenguatge i un art”, explica.

La Júlia té un record molt bo del seu pas per la universitat. Lamenta no poder mantenir més amistats d’aquella època, però encara conserva diversos grups d’amics i fins i tot ha coincidit amb algun company de carrera en algunes de les feines que ha fet. “Sembla mentida, perquè quan ets a la universitat és com si haguéssiu de ser amics per a tota la vida”, assegura.

La guionista afirma que va tenir “molta sort” de poder fer les pràctiques de final de carrera amb la productora El Terrat, d’Andreu Buenafuente, ja que va poder-hi treballar un temps. Ha escrit guions per al programa A pelo, a La Sexta, amb Raúl Cimas i Joaquín Reyes, i ara s’encarrega de posar humor al programa Polònia de TV3. Entremig, no ha hagut de patir gaire per trobar feina. Ara, girant la vista enrere i recordant tots els anys que han passat des que es va llicenciar, s’adona que la inestabilitat i l’oferta són el que més ha canviat. “Quan s’acaba el Po lònia al juny no sé mai què faré, si renovarem o no... Si no renovem, pot ser que la productora no tingui cap altre programa i jo em quedi al carrer”, explica.

Si es penedeix d’alguna cosa és de no haver estudiat més anglès per aprendre més de la televisió que es fa als Estats Units. I als alumnes els incita a disfrutar de l’experiència universitària i que no s’atabalin: “Les lliçons vitals ja te les vas trobant pel camí, ja ho vas aprenent”.

Carles Costa, periodista

“Hi havia ‘strippers’ i estudiants esmorzant al costat”

Des que es va llicenciar, fa uns 16 anys, el periodista Carles Costa no ha parat de treure el nas per diversos mitjans. Ara ha tancat una etapa de 10 anys com a corresponsal de TV3 a les ciutats de París i Londres. Quan va començar a estudiar no s’esperava de cap manera passar cinc anys de la seva vida a França i cinc més a Anglaterra. De fet, no va ni començar estudiant periodisme. El Carles va iniciar els estudis d’economia perquè, des de sempre, a casa seva i alguns professors, li asseguraven que el periodisme tenia poques sortides laborals. A la UPF va poder combinar les carreres i treure’s les dues llicenciatures en 6 anys.

“Quan era adolescent tenia la carpeta forrada amb fotos de la Júlia Otero, i la meva primera feina va ser amb ella!”, explica. Només té paraules d’agraïment per a Otero, la primera persona que va apostar per ell. De records professionals en té de bons i de dolents. Però sap que de tot se n’aprèn: “A vegades he après que no tornaria a fer mai alguna cosa. Les coses fetes estan fetes, i ja està”.

Si ha de fer memòria d’alguns professors, ho té clar. “Era un moment en què la universitat tenia uns professors extraordinaris, era de les primeres promocions”, destaca. Recorda el nom de Xavier Sala i Martín i de Mas-Colell. Però del que més li agrada fer memòria és de l’ambient que es podia viure aquells anys a la UPF. Explica que va començar a l’edifici de Balmes i que el seu campus era la cruïlla del carrer. Això va fer moure la vida al barri. “Els comerços del davant es van transformar completament. Hi havia el Bar Cosmos, que es va convertir en el bar dels estudiants. Hi havia una barreja estranya de strippers esmorzant al costat dels estudiants”, explica el periodista.

Sobre l’evolució de la professió des que va sortir de la carrera, té clar que el canvi tecnològic és el que més ha modificat les rutines de treball. “Abans era tot més limitat. Si t’equivocaves havies de tornar a començar de zero”, explica. Parla del seu camp per excel·lència, la televisió. Creu que està canviant molt la manera com es consumeix i creu que els periodistes han de ser més conscients de tot plegat. “Hem de fer un pas més enllà. Al Regne Unit les cadenes es veuen obligades a especialitzar-se molt més en els productes que fan”, adverteix. Tot i així, assegura que la clau del periodisme -i de la vida-és la paciència. “Aquells amics que han insistit i no s’han donat per vençuts continuen trobant feina. L’amor per aquest ofici és el que et fa aguantar els bons i els mals moments. Si no tens insistència, és complicat avançar”, conclou el periodista.