Carlos Acosta: “Quan sentia arribar el meu pare em posava a tremolar”

En una escena de Yuli, el biopic sobre Carlos Acosta, un ballarí de la seva companyia li comenta que el seu pare devia estimar-lo molt. “A la seva manera”, contesta ell. “Amb les seves regles”. És una bona síntesi de la complicada relació que va mantenir amb el seu pare aquesta figura mundial de la dansa, primer ballarí del Royal Ballet de Londres que ballava break dance als barris més humils de Cuba i a qui, al revés que a Billy Elliot, van obligar a fer ballet en contra de la seva voluntat.

Yuli, el títol de la seva biografia, era com li deien al seu pare. És la figura central de la seva vida, però no era un home fàcil, oi?

Podia ser d’allò més dolç, però també brutal. Els meus germans i jo li teníem pànic. Quan sentia arribar el camió del meu pare em posava a tremolar. Si venia de bon humor, bé, però, si no, qualsevol cosa el feia emprenyar. Era una mica traumàtic. ¿Però què es pot esperar d’una persona quasi analfabeta, marcada per una societat racista on els negres no tenien espai, on la seva mare disciplinava els fills igual que ell va fer amb mi? Ara l’entenc. I s’ha d’intentar ser millor que els pares.

L’ha perdonat?

Esclar. Vaig estar molt enfadat amb ell, però el meu pare tenia una ànima bona. Els mecanismes van ser equivocats, però tot ho va fer des de la bondat i la preocupació. Hauria sigut pitjor el desinterès. Jo ara seria un delinqüent més.

Sense els mètodes violents del seu pare, admet a Yuli, ara no seria una gran figura de la dansa.

El meu èxit és fruit tant de la seva tenacitat i perseverança com de la meva. Ell va lluitar per la meva glòria i va poder presenciar el meu èxit en vida. ¿Saps què va ser per a ell veure el seu fill, que de petit jugava al carrer sense sabates, convertit en primer ballarí del Royal Ballet? Em va veure actuar entre llàgrimes.

¿Què el va portar a parlar d’aquests temes a Sin mirar atrás (Plataforma Testimonio, 2018), el llibre en què es basa Yuli?

El vaig escriure en un moment en què estava molt deprimit i em feia falta ventilar les coses. La meva història té matisos. Tenia talent per ballar, sí, però vaig haver d’anar-me’n de Cuba. I jo el que volia era una vida simple, llevar-me al matí i veure el pare i la mare. Fer la volta al món com a ballarí em va allunyar tant de la meva família que, quan hi tornava, ja no teníem gaires coses en comú. A mi se m’havia obert el món i ells continuaven igual. Escriure em va servir per treure el que em deprimia, la solitud que vaig començar a sentir als tretze anys, quan vaig passar dos anys intern sense veure els pares.

A Yuli s’interpreta a si mateix en la versió actual del personatge.

Va ser idea de Paul Laverty, que va pensar que seria molt original explicar la història d’algú que fos a la pel·lícula i que també hi ballés. El repte, a més, era lligar d’alguna manera el llenguatge de la dansa i el de la paraula. I em vaig deixar portar perquè m’agraden els reptes, no hi tinc res a perdre. Vinc d’un pou tan profund que tot el que vingui ara serà anar cap amunt. És el que regeix la meva vida, l’entusiasme per aprendre. Per a mi no existeix el fracàs, només un etern aprenentatge.

Què va aprendre escrivint el llibre i fent la pel·lícula?

Que la meva vida havia sigut tan solitària que, per a mi, l’única cosa que podia justificar-la era l’èxit. Però també em va ajudar molt recordar els meus amics del barri, que eren com germans i em portaven a casa seva i em feien pantalons quan jo no en portava. Era com el fill babau que anava d’una casa a l’altra, dos dies en una, dos dies a l’altra.

De petit es reien de vostè per fer ballet i li deien marieta. Ha canviat la visió del ballet a Cuba?

I tant. Ara, a Cuba, el ballet és sinònim de benestar, un motiu per estar orgullosos. I cada cop es veuen més ballarins mulats i negres.

Sempre reivindica la cultura cubana. Què li aporta com a ballarí?

El ballarí és, al final, una persona que es forma en un lloc i una cultura. Haver nascut en una illa amb sol cada dia, on la gent camina com si ballés, amb aquest esperit de comunitat... Això em fa diferent d’un ballarí rus o d’un de noruec quan faig de Romeu. Els cubans tenim el sol, la platja, la música... Qui interpretarà l’alegria millor que nosaltres? I amb la tristor passa el mateix. Sempre es parla de Cuba en clau ideològica, però un país és molt més que la seva ideologia. Un país és la seva gent.

El 15 d’agost portarà a Peralada un espectacle amb la seva companyia, Acosta Danza. Una part ja es va poder veure el 2017. Què descobrirà el públic aquest cop?

Una companyia més madura amb un repertori més consolidat, amb més pes, i un Carlos Acosta amb 46 anys que encara puja a escena.

Està retirat com a ballarí clàssic, però ocasionalment torna a actuar. Per què a Peralada?

Per la passió de tornar a Peralada. És un lloc on ens sentim molt cuidats, un teatre amb totes les condicions i un públic molt càlid.

Carlos Acosta encara surt a ballar salsa amb els amics?

Ara surto poc, perquè tinc tres filles i això et canvia la vida. Però sí, de tant en tant encara ballo salsa.