Des de la Revolució Industrial, la manufactura seriada dels objectes ha capgirat el paisatge objectual que envolta la quotidianitat. Això ha tingut efectes antagònics, com la democratització dels béns de consum i l'obsolescència programada, però de ben segur que el món ja no ha estat més el mateix. Curiosament, malgrat que la industrialització va afectar tots els àmbits de l'activitat humana, la construcció de cases va seguir sent, i de fet encara ho és, majoritàriament igual que abans de la màquina de vapor. La construcció in situ , amb totxo o formigó, no ha adaptat gairebé cap de les troballes de la seriació: ni l'estandardització, ni l'estalvi de material ni els controls de qualitat, ni de bon tros la democratització. Tanmateix, i afortunadament, hi ha excepcions a les fronteres de la disciplina arquitectònica. En podem dir microarquitectures o infrahabitatge, aixoplucs o caravàning, refugis temporals o mòduls habitacionals. Hi ha un panorama de construccions fetes a fàbrica que podem considerar cases en tant que ens donen, encara que sigui temporalment, un sostre sota el qual podem viure.
Cases per emportar-se
L'hàbit dels catalans de tenir una segona residència, afavorit per la política urbanística en els anys del pujolisme, ha generat que siguem un dels llocs del món amb més habitatges per càpita. Alguns, com les conegudes pletes de la Vall d'Aran, ocupats una mitjana de tretze dies a l'any. L'impacte sobre el territori d'aquest model ha estat prou analitzat i ara que la crisi està fent que moltes famílies hagin de desfer-se de les cases d'estiueig s'estan generant urbanitzacions fantasma, cosa que ben aviat crearà un problema de seguretat en molts termes. Per tant, tota alternativa per gaudir del territori, no invasiva i permanent, és més que recomanable.
En aquest camp tenim un munt de petites arquitectures portables. Des de la tenda de campanya alpina per als més aventurers fins a tot els productes del caravàning: tendes familiars, caravanes, autocaravanes, bungalous, habitatges mòbils, etc.
Agafant com a referent les tribus nòmades, els campistes porten la casa a sobre i tenen la capacitat d'instal·lar-se allà on volen, ja sigui al peu de la muntanya o al costat del riu. La sensació dels exploradors o dels indis, però, ha anant perdent terreny per una normativa lògica però cada cop més restrictiva que limita els espais on es pot acampar a poc menys que els càmpings comercials i algunes zones acotades.
Tanmateix, la simplicitat i alhora l'efectivitat del sistema que amb quatre pals o nervis sintètics i uns metres de tela crea un habitable refugi són una magnífica lliçó de disseny. L'evolució dels materials ha permès que es facin productes barats, lleugers i fàcils de muntar. Més enllà de l'omnipresent marca francesa de material esportiu, també hi ha empreses d'aquí que tenen material de molt bona qualitat.
Relacionades amb el cotxe, hi ha una àmplia gamma de caravanes, des dels coneguts remolcs abatibles Comanche fins a les luxoses caravanes familiars climatitzades i amb banyera. La idea d'arrossegar la casa ha generat no només una àmplia gamma de cases, sinó una manera de fer turisme i fins i tot de vida. Viure en una caravana és un dels arquetips americans que ja formen part de l'imaginari col·lectiu d'arreu de món. És la sensació real o figurada de llibertat, de poder agafar el cotxe, el remolc i canviar de ciutat, de país, en qualsevol moment.
'Living in motion'
Living in motion recull més de 120 objectes d'ús domèstic que procedeixen de diferents cultures. Amb el denominador comú de l'adaptabilitat de l'habitatge, es mostren projectes i imatges en què muntar i desmuntar, transportar, plegar i desplegar, adaptar, vestir i portar i, finalment, combinar són part fonamental del seu ésser i formen els eixos principals de desenvolupament de l'exposició i el seu llibre corresponent. Tota una mostra de com el disseny s'ha enfrontat al nomadisme amb resultats brillants, com és el cas d'aquesta caravana abatible d'Eduard Böhtlingke.
Refugis d'art
Hi ha hagut alguns artistes que han treballat amb el llenguatge de "supervivència" de les tendes de campanya per fer les seves obres. Deslliurades de la funció, les obres es presenten sovint com una reflexió a l'entorn de la protecció, l'autosuficiència.
En l'àmbit internacional, Lucy Orta ha desenvolupat un gran treball en aquesta línia amb Refuge Wear. Provinent de l'entorn del disseny de moda, va començar aquesta sèrie creant peces que es transformaven en tendes de campanya, escafandres urbanes i kits de supervivència per fer front a les situacions de precarietat, mobilitat i nous espais vitals de les nostres societats. El treball de Lucy reflexiona al voltant de conceptes com la propietat, l'arquitectura urbana, catàstrofes socials, problemes com el de l'habitatge o l'atur, èxodes i migracions, però també i sobretot al voltant de la relació del propi cos amb l'altre, amb l'espai urbà i el llaç social.
Final Home és un projecte de Kosuke Tsumura, després de treballar uns anys amb Issey Miyake. "Quan algú perd casa seva, l'únic que el pot protegir és la roba", diu. Segons aquesta concepció, aquests cangurs de niló són una espècie de casa que es pot portar a l'esquena com un cargol porta la closca, un niu multibutxaques que pots omplir am b tot el que vulguis o necessitis.
Alicia Framis té algunes peces remarcables que reflexionen sobre aspecte de la intimitat en els espais públics, la temporalitat i les relacions personals: Refugio para Sexo Inmediato són vestits de nit que es transformen en tendes de campanya per acampar en un minut.
Segons la normativa d'habitatg es, tot el que té rodes no és una casa, no és un edifici, no és arquitectura. Això obre la porta perquè creadors com Joep van Lieshout trobin un forat per generar habitatges modulars amb rodes estirant el concepte del rulot fins al límit de la seves capacitats. Les seves obres tant poden ser treballs d'arquitectura interior, d'escultura i de disseny industrial com projectes de biotecnologia. Però totes tenen alguna cosa en comú; la ironia, la fabulació utòpica i, sobretot, en les seves obres es respira irreverència, fins al punt que ha creat una micronació al port de Rotterdam.
Cases fetes a fàbrica
A la perifèria de l'arquitectura hi ha un territori molt interessant entre l'autoconstrucció, els habitatges modulars, les cases prefabricades i els contenidors de mercaderies reaprofitats. Són productes i projectes que estan a mig camí entre el disseny industrial, la microarquitectura i l'experiment tecnològic i la sostenibilitat. D'entrada, la majoria es fan amb sistemes de muntatge en sec (sense ciment). Tan sols això ja rebaixa molt l'empremta ecològica de les cases resultants i les fa desmuntables. El ventall de possibilitats és enorme i arreu del món s'estan desenvolupant tecnologies de manera molt ràpida. Els arquitectes de generacions anteriors, malgrat excepcions, s'ho miren amb reticència. Però hi ha una nova fornada d'estudis que estan fent recerca de manera molt seriosa per extreure el màxim rendiment d'aquests sistemes. I fins hi tot hi ha experiències fetes per no arquitectes. Com a mostra, tres projectes ben diferents però amb una constant: la utilització de sistemes prefabricats.
Habitatges per a estudiants
Els nous 57 habitatges universitaris de l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura del Vallès (ETSAV) són a la mateixa illa que l'escola d'arquitectura i es van fer per concurs. A partir dels mòduls prefabricats d'una empresa catalana ubicada a Cardona, CompactHàbit, els estudis H Arquitectes de Sabadell i DataAE de Barcelona han creat un projecte basat en aquesta tecnologia, sense oblidar aspectes bàsics de l'arquitectura com la qualitat dels espais, les circulacions, els espais comuns, etc.
El programa de residència per a estudiants d'arquitectura permet imaginar cohabitacions intenses entre els usuaris, tant en l'àmbit individual, gràcies a la flexibilitat interior dels habitatges, com en l'àmbit col·lectiu, gràcies al potencial d'ús de l'atri com a espai d'esdeveniments socials.
El projecte aposta per una construcció industrialitzada mitjançant la utilització d'un sol tipus de mòdul d'habitatge prefabricat de formigó sense distribució i amb els mínims elements fixos, simplificant els acabats i les instal·lacions. Troballes com la utilització d'una entrada doble a les plantes que esquiva el desnivell i estalvia l'ascensor no són poca cosa en un projecte que aposta clarament per l'eficàcia bioclimàtica de l'edifici. L'atri central es cobreix per aconseguir un espai comú, temperat, que permet millorar molt l'eficiència energètica de l'edifici i economitza els tancaments. El projecte redueix un 50% l'energia associada als materials i un 70% la demanda energètica respecte a un edifici estàndard segons la normativa CTE.
El mòdul que no ho sembla
L'estudi de Barcelona Farenheit 451 Arquitectes, que ha realitzat un interessant aulari per a la UPF, ha estudiat sistemes gràcies als quals, amb petites variants geomètriques, s'obtenen models molt diferenciats per adaptar-se a les necessitats de cada cas, com el terreny i els usos. El seu repte és escapar-se del mòdul com a unitat constructiva i han desenvolupat un sistema de treball amb l'empresa Modultec, de Gijón, perquè la limitació sigui només el volum que un camió pot portar. No es tracta, doncs, de la repetició d'una peça seriada sinó de l'encaix d'uns mòduls no iguals però fabricats amb tecnologies seriades.
Un cop al lloc les peces és munten com un joc de construcció i sempre amb sistemes reversibles. I a partir del desenvolupament geomètric complex i l'aplicació de materials de cobertura o parets exteriors unitàries, el mòdul desapareix. Un altre aspecte important és trobar materials més lleugers, substituir el ferro per polímers i les plaques massisses per capes de diferents materials que mantinguin les propietats mecàniques, millorin els aïllaments i rebaixin el pes.
Un altre avantatge és que les instal·lacions, les finestres i els aïllants tèrmics i acústics ja vénen instal·lats. Això millora molt el seu rendiment, ja que estan manufacturats de manera controlada per personal expert i sota condicions atmosfèriques protegides a la mateixa fàbrica. In situ , només es connecten entre els diferents mòduls i es fa l'acabat definitiu.
Cases contenidor
La utilització de contenidors de mercaderies per fer habitatges no és una novetat. Hi ha un munt de projectes en aquest sentit. Una referència són els americans Lot-ek i el català Gustau Gili, que són els que més han explorat les seves capacitats. El més sorprenent d'aquest projecte és que està endegat per Manuel Morón Querol, un publicista, i Pol Bofill Majem, un lampista que s'autodenomina "un manetes". Entre els dos van estar pensant en una manera barata i eficaç per escapar-se del lobi de la construcció i la creu de les hipoteques. I així tenim aquest habitatge de 150 metres quadrats a Tarragona que té un cost mitjà d'entre 550 i 650 euros per metre quadrat.
Van fer recerca i van treballar el projecte amb arquitectes perquè la casa complís tots els requisits del codi tècnic de la construcció vigents i per aspectes com l'aïllament, que supera l'estàndard amb un 70%. De fet, l'aïllament era una de les prioritats. A partir d'una pell tan fina com la xapa dels contenidors, tal com m'explica Manuel Morón: "Reciclem i reutilitzem contenidors marítims, intentem ser tan ecològics com sigui possible, dins de les normes de l'Ajuntament. El recobriment exterior és panell fenòlic antifoc resistent a l'aigua i amb una vida molt més llarga que qualsevol revestiment, a més, no necessita manteniment.
Les parets d'aquesta casa, de dins a fora, són així: paret de guix laminat, llana de roca, paret del contenidor, placa de polietilè de 4 cm, ventilació i el panell fenòlic. Entre el panell fenòlic i la primera protecció es crea un espai lliure d'uns 3/4 cm, això dóna pas a l'aire sempre. A l'estiu ventila les parets i a l'hivern aïlla del fred extern. Cal veure aquesta casa com un prototip, ja que Morón i Bofill pensen a crear una petita empresa que comercialitzi aquest sistema de construcció. El següent pas serà veure com es poden fer edificis d'habitatges amb aquest sistema com ja fan Container City a Anglaterra. Però perquè això sigui possible, les normes de la construcció haurien d'evolucionar i deixar de ser presoneres del gremi del ciment.
La normativa
Perquè un immoble tingui la consideració d'habitatge, a Catalunya ha d'acomplir una sèrie de requisits: ser apte per a l'ocupació de dues persones; constar, com a mínim, d'una estança, una cambra higiènica i un equip de cuina; admetre directament la instal·lació d'un equip de rentat de roba; preveure una solució per a l'assecat natural de la roba; i tenir una superfície útil interior no inferior a 40 metres quadrats.
La normativa també estableix que l'alçada lliure entre el paviment acabat i el sostre ha de ser, com a mínim, de dos metres i mig. I sempre parlem d'edificacions fixes. Per tant, tot el que estigui per sota d'això es considera infrahabitatge. Si la casa té rodes, tampoc pot considerar-se un immoble perquè precisament es mou.
La legislació urbanística promulga un desenvolupament urbanístic sostenible degut al recurs limitat que és el sòl, amb models d'ocupació que evitin la dispersió en el territori, afavoreixin la cohesió social, considerin la rehabilitació i la renovació en sòl urbà, atenguin la preservació i la millora dels sistemes de vida tradicionals a les àrees rurals i consolidin un model de territori globalment eficient. De manera que el sòl on es pot edificar un habitatge és aquell qualificat pel planejament urbanístic com a sòl urbà que té un ús residencial. Per tant, sigui o no modular, i vagi o no en rodes, una casa no es pot fer a tot arreu.
Autoconstrucció regulada
En principi, qualsevol persona pot fer una casa. La Llei d'Ordenació de l'Edificació (LOE) regula el procés de l'edificació, els requisits bàsics d'aquesta, estableix la configuració legal dels agents que hi intervenen, i en fixa les obligacions per establir les responsabilitats i cobrir les garanties als usuaris.
Ara bé, els diferents agents que intervenen en el procés d'edificació són: el promotor, el projectista, el constructor, el director d'obra, el director d'execució de l'obra, les entitats i els laboratoris de control de qualitat de l'edificació, els subministradors de productes i els propietaris i els usuaris. Per tant, l'autoconstrucció precisa una llicència municipal d'obres i una direcció de les obres per part de tècnics competents, que seran els que certificaran que aquest habitatge compleix amb la normativa vigent i amb els paràmetres de qualitat establerts per la legislació vigent.
