A tot el món, però sobretot a Mèxic, se celebra avui el centenari del naixement de Mario Moreno, Cantinflas. En temps de Penélope Cruz i Javier Bardem, estrelles llatines d'abast internacional, potser no sembla gran cosa que un llatí esquerdés la homogeneïtat de la cultura anglosaxona durant el segle passat, però la popularitat del personatge va esdevenir un fet veritablement excepcional que el va convertir en símbol identitari d'un poble tan complex i contradictori com el mexicà.
En aquest sentit, però, Mèxic prefereix recordar el Cantinflas més incorrecte i irreverent amb l'autoritat -el dels inicis- més que no pas el posterior. En declaracions a Efe, el crític mexicà Carlos Bonfil assenyala que el personatge es va convertir a poc a poc en "un membre de la burgesia, un personatge oficialista, pròxim al règim, que representava la tipologia del mexicà tal com la concebia l'Estat: responsable, treballador i obedient". "Un home dòcil i simpàtic, però sense la subversió del principi", conclou Bonfil.
Un humor intraduïble
De família humil -però no tant com li hauria convingut al mite-, Mario Moreno va triomfar, primer al circ i al teatre, i després al cinema, amb un personatge d'inspiració chaplinesca, el pelado , un pobre diable de trista figura i pantalons en caiguda lliure, amb un característic bigoti de dues ridícules traces.
Tot i plantar les seves arrels en el cinema mut i l' slapstick , l'humor de Cantinflas és un fenomen verbal, un parlar confús i embolicat farcit de contrasentits i expressions fora de context, que ja està present en el seu primer i més emblemàtic èxit, Ahí está el detalle (1940), una comèdia d'embolics policials rematada per un judici en què els malentesos provoquen un festival de l'absurd. La Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua (RAE) va encertar de ple quan va incloure en el seu diccionari el mot cantinflear i el va definir com "parlar de manera desbaratada i incongruent sense dir res". " Ya ve usted, terminé en verbo ", va exclamar l'inspirador de la paraula quan li van comunicar la notícia.
La qualitat verbal del seu humor va provocar que la fama de Cantinflas no traspassés gairebé les fronteres de l'Amèrica Llatina. L'únic èxit que va tenir al mercat anglosaxó va ser La volta en món en 80 dies (1956), una adaptació de la novel·la de Jules Verne en què Cantinflas representava el contrapunt humorístic d'un flegmàtic David Niven.
Michael Anderson, que va dirigir la pel·lícula, relatava que abans del rodatge van provar de posar un professor d'anglès a Cantinflas, però ell no va modificar la seva manera de parlar i, en canvi, el professor va acabar enraonant com Cantinflas. El film va resultar un èxit internacional (Oscar a la millor pel·lícula!) i va proporcionar a l'actor un Globus d'Or, però va ser l'excepció que confirmava la regla. El següent títol que va rodar en anglès, Pepe (1960), va ser un fracàs a la taquilla i a partir de llavors el còmic va concentrar els seus esforços en el mercat hispanoamericà. Fins i tot a TV3, que han arribat a emetre una trentena de títols de Cantinflas, van renunciar amb bon criteri al doblatge.
Litigis i homenatges
Mario Moreno va morir el 20 d'abril del 1993 a causa d'un càncer pulmonar. La seva mort va donar peu a un litigi entre Mario Moreno Ivanova i Eduardo Moreno -fill adoptiu i nebot de Cantinflas, respectivament-, pels drets d'explotació de la imatge i les pel·lícules de l'artista. El nebot, que afirmava que l'actor l'havia nomenat hereu al llit de mort, va guanyar un parell de demandes, però finalment el jutge va atorgar l'herència al fill, que ara dirigeix una empresa de llicències, a partir de la imatge de Cantinflas, amb productes com samarretes, xampú per a homes, xocolata, jocs de taula, aplicacions per a telèfons mòbils, videojocs i, esclar, una ampolla de tequila que commemora el centenari.
Resolt el conflicte legal, Mèxic celebra avui l'aniversari amb tot d'homenatges: un cicle de cinema que s'allargarà fins al 31 d'agost, xerrades i taules rodones a l'Institut Mexicà de Cinematografia, una exposició de cartells de pel·lícules i una altra de fotografies i una retrospectiva sonora de discursos a la Fonoteca. L'acte més solemne, però, serà l'estampació de segells en memòria de Cantinflas. Avui Mèxic cantinflejarà de valent, mentre que a la resta del món es recordarà un mite cada vegada menys universal, desconegut per les noves generacions, desproveït de la càrrega icònica de Chaplin que, per cert, era un gran admirador de Cantinflas.
