El 1911, la producció científica es concentrava a França, Alemanya i la Gran Bretanya, sobretot. A Catalunya, la manca de suport era clara. Per exemple, per fer el doctorat s'havia d'anar a Madrid i no hi havia suport econòmic per als investigadors d'aquí. El mateix Santiago Ramón y Cajal, que va desenvolupar la part més fructífera de la seva carrera a Barcelona, on va descobrir les neurones, va rebutjar a contracor l'oferiment de la Universitat de Barcelona de continuar allà la seva recerca. Només podia crear un centre a Madrid. En aquest context, científics catalans impulsen a l'Institut d'Estudis Catalans la Secció de Ciències. La intenció era clara: donar un impuls a la ciència catalana involucrant institucions i altres agents socials. Ara els actuals membres de la Societat de Ciències Biològiques i de la Secció de Ciències i Tecnologia han volgut recordar la figura dels primers impulsors.
Figures rellevants
La Secció de Ciències va ser la concreció del Noucentisme científic, impulsat per Eugeni d'Ors i el que va ser fundador de la secció, Esteve Terrades, físic i matemàtic. També es va recordar Miquel Fargas i Roca, el primer president, que va introduir tècniques mèdiques per extirpar quistos d'ovari, segons va recordar Oriol Casassas, que va ser un dels seus estudiants. "Eren temps en què a la Facultat de Medicina fèiem cua per mirar pel microscopi", va explicar. I Fargas va ser un d'aquells professors que van donar color a aquella grisor. També es van recordar Josep M. Bofill, metge i entomòleg, i Ramon Turró i August Pi i Sunyer, promotors de la primera escola biomèdica catalana. Des del laboratori municipal va destacar la recerca en immunologia. Era l'època daurada de la microbiologia, en què es van descobrir molts gèrmens. Amb la Guerra Civil ells i altres científics catalans es van exiliar i es va destruir tot el que van construir.
