Les voluntàries d'Arrels repartint certificats pel centre de Barcelona

POBRESA

Ciutadans invisibles

Barcelona té més de 1.200 sensesostres, figures que ens hem acostumat a veure cada dia al mateix lloc fins a convertir-les en mobiliari humà del nostre carrer

Les voluntàries d'Arrels repartint certificats pel centre de Barcelona / CÈLIA ATSET
ALBERT LLIMÓS / MÒNICA BERNABÉ

A la nit, mentre les famílies sopen o fan un petó de bona nit als fills, centenars de persones col·loquen un cartró sobre les rajoles fredes d’un portal. A cada carrer es repeteix l’escena. Barcelona té més de 1.200 sensesostre, persones que ens hem acostumat a veure cada dia al mateix lloc fins a invisibilitzar-les: per a molts ciutadans aquestes figures s’han convertit en el mobiliari humà del seu barri.

Dormir al mig d’un parc en una tenda de campanya

Stefan i Marius

Al Parc del Mirador del Poble-sec de Barcelona hi ha bancs, papereres, gronxadors, una font i... persones sense llar. “¿Deu fer cinc anys que hi són?”, contesta dubtant Gràcia Andrés, una veïna de la zona que passeja el gos a mig matí pels voltants del parc i no sap concretar gaire bé quant temps fa que aquella gent hi és. Molt, això segur. “No generen problemes”, aclareix. Són gairebé com una paperera més. Formen part del mobiliari urbà o, més ben dit, humà. Perquè són de carn i ossos.

El Parc del Mirador del Poble-sec és a tocar del passeig de Montjuïc, on ja comença a fer-se costerut. Com el seu nom indica, hi ha unes vistes privilegiades al mar. Cada nit hi dormen una desena de persones. Algunes estirades als bancs, d'altres fins i tot hi planten tendes de campanya.

Dimarts passat, a dos quarts de vuit del matí, l’Stefan estava atrafegat recollint una de les tendes, d’aquelles que venen al Decathlon per acampar a la muntanya. “És que està a punt de venir la policia”, justificava, mentre tapava un matalàs amb bosses de plàstic i intentava camuflar-lo darrere d’un banc. Segons diu, els agents de la Guàrdia Urbana s’hi presenten cada matí a la mateixa hora, tot i que al vespre, a partir de les set, fan els ulls grossos i permeten que tornin a muntar-hi el campament.

Cuinar amb alcohol de cremar

A l’Stefan se’l nota acostumat a repetir la mateixa operació cada dia. “Fa vint anys que visc al carrer”, aclareix. Gairebé mitja vida. Guarda part de les seves pertinences sota d’un banc dins de bosses d’escombraries i les altres les té escampades en un petit mur del parc, on ha muntat una cuina improvisada. Diu que cuina amb alcohol de cremar que encén amb un encenedor, que utilitza la muntanya de Montjuïc com a lavabo i que es dutxa un cop a la setmana a les instal·lacions de la fundació Arrels. “Estic bé, no em puc queixar”, assegura, tot i que té la pell castigada pel sol.

L’Stefan explica que va deixar el seu país, Bèlgica, l’octubre del 1999 per fugir de les males companyies que el van fer caure en les drogues i que ha passat els últims vint anys viatjant de país en país. “Durant una temporada vaig treballar en un restaurant de Canàries, després en un bar de Calella...”, explica. Però tot això s’ha acabat. Ara demana a l’entrada d’un supermercat Lidl i, segons assegura, els clients ja el coneixen. Alguns miren a l’infinit com si no el veiessin, però d'altres li compren menjar: “Macarrons, salsitxes, tomàquets... El que aconsegueixo ho reparteixo entre tots. Bé, entre els ionquis no”, diu, referint-se a alguns dels sensellar que també dormen al parc. Fins i tot a la misèria hi ha categories.

“Estic al carrer perquè soc ximple”

Marius

El Marius és un dels “ionquis”. Té 31 anys i és de Romania. “Estic al carrer perquè soc ximple”, deixa anar. Explica que va marxar de casa fa quatre mesos i que, des d’aleshores, no ha trucat a la família. “Estic casat i treballava en una obra”, assegura. Però va caure al pou de la cocaïna i ara no sap com sortir-ne. Diu que pesava 90 quilos quan va marxar de casa i ara tot just arriba als 60, que es renta com pot en una font i que li agradaria deixar el carrer però que no sap com presentar-se d’aquesta manera davant la família.

A les vuit del matí la Guàrdia Urbana i un camió de les escombraries arriben puntuals al parc per netejar la zona on els sensellar han dormit. Més tard, dos joves, l’Alejandro i el Roberto, prenen un cafè asseguts en un banc. Xerren animadament, sense donar importància als desheretats que pul·lulen per la zona. Diuen que estan acostumats a veure’ls. Perquè és així, tothom ja veu els sensellar com a part del mobiliari urbà.

"Em miren com si fos un lladre o un assassí"

Peter

Els veïns de l’immoble entren i surten sense abaixar la vista. Tampoc diuen cap paraula. Cap "bon dia". El Peter és invisible per a molts d’ells. No necessiten abaixar els ulls per saber que hi és. El contacte visual amb aquella figura de cabells i barba llarga, amb la robr bruta i desgastada, amb una cervesa al costat, fereix. Sense voler-ho, han acabat deshumanitzant aquell cos encongit, amb les cames creuades i mirada trista, que porta dos anys assegut al costat del seu portal, al xamfrà del carrer Provença amb Castillejos de Barcelona. “El pitjor de tot és la solitud”, reconeix aquest home natural de Praga que porta 17 anys a Espanya, 10 vivint al carrer.

El desgast del carrer és evident. Tot i tenir 42 anys, una dècada dormint en portals i caixers deixa empremta. I més ara que pràcticament “no hi ha caixers oberts” com abans. Abans de veure’s abocat al sensellarisme havia viscut en un pis del Barri Gòtic. El va acollir el José, un home gran que havia conegut en un menjador social i que li va oferir una llar a canvi que l’ajudés a casa i el cuidés. Quan l’home va anar-se’n a una residència, el Peter es va trobar sense res.

“Alguns deixen una moneda i no em diuen res, hi ha molta gent taciturna”

Peter

El Peter repeteix mecànicament el gest d’aixecar el got de cafè a l’aire, acostant-lo als vianants atrafegats, esperant les monedes. La majoria de vegades el got torna sense dringadissa. En tres hores, cinc persones hi deixen caure alguna moneda, sobretot de vint i cinquanta cèntims. “Alguns deixen una moneda i no em diuen res, hi ha molta gent taciturna”, diu, per constatar que un "bon dia" pot omplir molt més del que la gent s’imagina. Però no tot és indiferència ni invisibilitat. “Hi ha qui em mira fixament com si fos un lladre o un assassí, no és agradable. Es pensen que no vull treballar, però no és així”, lamenta, abans de reivindicar-se: va estudiar psicologia i va treballar en mil llocs, sobretot en una pizzeria, abans de provar “l’aventura” fallida a Espanya.

L’Emilie, una noia americana que viu al barri, s’atura a parlar-hi i s’endú el mòbil del Peter. Al cap de dos minuts torna amb una caixeta que ha comprat en una botiga a l’altre costat de carrer. Un carregador. Dissabte il van robar. “Em sap greu demanar una cosa així, però si no ho demano no ho aconsegueixo”, diu amb el cap cot, amb vergonya. Per això s’acomiada de l’Emilie amb un gest neutre amb el dit polze. L’únic somriure de tot el matí, quan el rostre trist desapareix, és quan un gos juganer se li acosta i l’acaricia amb ganes, creuant una mirada còmplice amb l’amo.

Tot i que ha de rebuscar en els contenidors per aconseguir menjar, hi ha gent que de tant en tant n'hi dona. Com les perruqueres del local de davant d’on s’asseu, que li porten cafès i el tracten ben diferent dels anteriors propietaris: “No pots estar aquí, et penses que és un hotel?” Ara l’ajuden. Com també el petit supermercat de la cantonada que li deixa carregar el mòbil. Petits gestos per sobreviure, però que no el treuran del carrer. 

"Quan estàs al carrer el temps passa molt a poc a poc"

Guillermo

Aquest diumenge podria ser l’últim dia del Guillermo a casa seva. A la porta de l’edifici hi ha un paper que avisa del començament de les obres. Casa seva és l’enorme entrada del que era la Federació de Mutualitats, un edifici buit durant molt temps que ha permès a aquest barceloní de 37 anys instal·lar-s’hi amb totes les seves pertinences. Que no són poques.

“L’escala és la meva propietat privada”

Guillermo

Aprofitant l’ampli espai ha creat un petit campament enmig de l’Eixample, al carrer Bruc de Barcelona. “L’escala és la meva propietat privada”, sentencia. Fins i tot ha buscat la manera de tenir certa intimitat, parapetat rere una paret de cartons, per quan hi va la seva parella. Hi té des d’un pernil fins a una tanca d’obres, i utilitza una gran peça quadrada de pedra a mode de taula, amb l’oli i el beure a la vista de tothom durant tot el dia, fins i tot quan no hi és. “Com més ordenat ho tinc, més em roben”, diu. El Guillermo es dedica a recollir trastos i ferralla per la ciutat. “Ahir vaig guanyar 7 euros”. La feina d’empènyer el carro amunt i avall per Barcelona cada dia està “pitjor” i hi ha més carros que li fan competència.

El muntatge a la gran escalinata el fa menys invisible. Això i el seu caràcter xerraire, sense por a abordar qualsevol vianant. Des del 2008, quan la mala vida i algun any massa sabàtic el van deixar sense res, sobreviu al carrer, amb temporades sota l’aixopluc d’algun alberg i d’altres a la intempèrie. Ara ja porta molt temps al carrer i des de l’estiu té el campament base a Bruc.

Al vespre, només d'arribar amb el carro mig buit de fer la ruta, demana una cigarreta a un veí. Se’ls coneix a tots. També a la Deborah, una dona que viu a l’edifici del davant, amb un lloguer de renda antiga. “Sempre li dic que espavili, que amb 37 anys pot aguantar així, però amb 50 què passarà? Demà ens hi podem trobar tots al carrer. Què faig jo, amb 50 anys, si no puc pagar el pis?”, es pregunta ella, que ha intentat ajudar el Guillermo fins i tot acompanyant-lo a renovar el DNI.

Els veïns col·laboren. “Menjar en sobra, el problema és menjar variat: estic tip del pollastre”, diu. Abans del toc de queda va a buscar les sobres d’un bar, i a l’altre carrer li donen els entrepans i sucs que no poden guardar més.

Ell correspon evitant problemes, protegint-se al seu racó amb la ràdio de fons mentre fuma i beu matant l’estona. “Quan estàs al carrer el temps passa molt a poc a poc”. L’endemà s’ho pren amb calma, i fins al migdia no obre els ulls i arrenca la jornada. Abans escombra la seva parcel·la. Perquè els veïns el respectin, cal guanyar-s’ho. “Un dia el gos es va escanyar amb unes restes de menjar, l'hi vaig dir i l’endemà tot estava net, ja no hi va haver més menjar”, explica la Melanie, que viu al portal del costat.

Si les obres arrenquen demà, haurà de renunciar a la majoria de coses i buscar un nou refugi. Un més. Tot i aquesta incertesa, no està preocupat. Al carrer només existeix el present. 

"Si no fos pare, em podria donar per vençut, però vull sortir del carrer"

Juan Pablo

Observar el Juan Pablo durant una llarga estona és contemplar una persona extremadament social, que salta de conversa en conversa amb la cigarreta a la mà, amb la desimboltura d’algú que coneix el barri i se’l sent seu. Ara parla amb el Jordi, el fotògraf de la cantonada; ara xerra amb el Giuseppe, l’amo del bar; gesticula amb vehemència amb un jove o saluda la Candela quan aparca la moto. Va ben vestit, net i polit, però el Juan Pablo, en realitat, és un sensesostre de 53 anys, criat al barri de Tres Torres de Sarrià, que porta des del 29 de maig vivint al passatge de Conradí, al carrer Sardenya de Barcelona. Allà hi ha construït un petit campament que atreu els més curiosos, amb una pila de llibres, discos, plantes. Fins i tot joguines per als més petits o quadres d’una estudiant de belles arts ben disposats entre espelmes i encens per crear una bona atmosfera.

"Segueixo sent un puto sensesostre per més ben vestit que vagi"

Juan Pablo

El Juan Pablo lluita per no ser invisible, per preservar una dignitat que ni el carrer pot robar-li. “He de funcionar com una persona, això no ho puc perdre. Si t’enfonses et tires a les vies del tren, et destrosses”, diu. No obstant això, mantenir la dignitat té un preu: “No fas pena i no obtens tants diners”. "Hi ha qui es pensa que això és un xiringuito del rastre i que jo a les 22 h marxo cap a casa. No! Segueixo sent un puto sensesostre per més ben vestit que vagi. Estic aquí de dilluns a diumenge, 24 hores al dia”, explica.

La majoria dels veïns el van acceptar des del primer dia, tot i que alguns el saluden i li parlen quan van sols però, de sobte, quan apareixen amb algú altre, ni el miren. Instal·lat a l’espai que hi ha entre dos blocs de pisos, té un sostre que li permet resguardar-se i tenir certa intimitat a la part de darrere. “Soc el sensesostre amb sostre”, ironitza. S’ha guanyat el respecte del veïns. En menys de dos minuts, rep dos paquets embolicats. Són iogurts que li porten treballadores de l’escola de la Sagrada Família. Més tard, una altra noia passa amb un tàper ple de macarrons. “No tinc el d’ahir”, diu ell. “Cap problema, demà”, respon ella sense aturar-se.

El menjar i la dutxa

31,80 euros

Paga a un gimnàs per poder-se dutxar

El menjar li sobra. El comparteix, si cal, amb altres sensesostre que passen per allà. El Giuseppe li guarda aliments a la nevera perquè no es facin malbé. Al bar pakistanès de la vora també li reserven un espai per guardar el menjar. A vegades la gent li deixa alguna cosa pagada al bar, sense ni avisar-lo, amb la complicitat del restaurador italià. I quan es tracta d’escalfar algun dels tàper que li porten, o tira dels bars amics o del gimnàs de la vora, que té microones. El Juan Pablo va fer-se’n soci –paga 31,80 euros al mes per tenir cinc hores d’accés– per poder-s'hi dutxar. Durant les fases més estrictes del confinament el gimnàs tanca, i això és un problema. Per sort, un parell de veïns del barri se l’han endut a casa seva perquè pugui dutxar-se. La higiene és bàsica per mantenir la dignitat i alhora continuar podent interactuar amb els veïns. Pot ser una barrera insuperable. Per això, també està molt agraït al seu “àngel de la guarda”, la Graciela, una dona que periòdicament li renta la roba. El primer cop li va portar planxada i ben plegada, i ell li va prohibir que ho tornés a fer: “Tinc dos estenedors”.

Fa un any i mig que la vida se li va descontrolar. Va començar una relació que el va portar a una “vida desenfrenada” que no va saber aturar. Va vendre un pis a Canet de Mar i després de molts anys treballant de comercial va acabar fregant plats en un hotel pensant que sortiria alguna cosa. “Però tot va anar molt ràpid, d’un dia per l’altre em vaig quedar al carrer”. Els 9.000 euros que va aconseguir venent el cotxe va ser l’últim amb què va intentar resistir. Com que havia treballat molt temps en negre no pot acreditar res i no té dret a ajudes. Viu del que ven i les monedes que li dona la gent.

Malgrat que el barri l’ha fet seu, viure sol al carrer, amb un ull obert de matinada per por a lladres o violents –fa poc, molt a prop, van matar un sensesostre–, desgasta molt ràpid. S’aferra als seus dos fills per seguir endavant. “Si no fos pare, em podria donar per vençut”, sentencia amb el rostre seriós. Quan parla d’ells dos la loquacitat desapareix. Les paraules costen més d’articular quan recorda que la filla gran es va presentar un vespre al seu petit refugi. “El primer que faré quan tingui una feina i una casa serà estar un cap de setmana amb els meus fills”. Per això, conscient dels errors comesos, reivindica una oportunitat: “Soc vàlid, vull sortir d’aquí, vull tenir una casa, una porta”.

"Són els grans oblidats, passem per davant seu i no els veiem"

Cada dues cantonades una persona dormint al carrer, parapetades dins algun portal o en el tros de marbre que sobresurt d’un aparador. És el centre de Barcelona. És dilluns a la nit. Hi ha toc de queda. En el desèrtic passeig de Gràcia, el carrer de l’abundància, hi ha fins a quatre sensesostre dormint en pocs metres, en el tram entre plaça Catalunya i Gran Via.

“Tenia la idea que Espanya era primer món i que això no passava”

Gisele

A les vuit del vespre els voluntaris de la fundació Arrels comencen la seva ruta per repartir certificats als sensesostre, documents perquè el toc de queda no els comporti cap multa. A plaça Catalunya hi ha 24 voluntaris. També en surten des de Sants i Sagrada Família. En total, en dues hores reparteixen 73 certificats. La Gisele i la Francesca s’encarreguen de la part baixa de l’Eixample dret. Primer enfilen Casp, després Gran Via, i anar pujant en ziga-zaga fins que el toc de queda els marqui el final. Fan uns quants quilòmetres a ritme accelerat, cadascuna per una vorera, amb la mirada entrenada per trobar en els carrers perpendiculars de l’entramat de l’Eixample aquella figura que s’aixopluga en un portal.

La Gisele és de Buenos Aires, on estava acostumada “a veure molta gent al carrer”, però quan va arribar a Barcelona fa un any i va veure tanta gent dormint a la intempèrie va quedar “impressionada”. “Tenia la idea que Espanya era primer món i que això no passava”, admet. Només arrencar la ruta, creuant passeig de Gràcia, ja es troben dos sensellar sota l’estructura d’unes obres. Un d’ells, el Cèsare, un home de Calàbria que fuma tranquil·lament a pocs metres d’alguna de les botigues més luxoses d’Espanya, descalç i envoltat de mantes.

A la Francesca, el vessant solidari se li va disparar durant el primer confinament, quan va tenir molt temps per pensar. “Són els grans oblidats, passem per davant seu i no els veiem. Amb saludar n'hi hauria prou perquè se sentissin persones”, diu aquesta italiana. A Bailèn es troben més gent. El Kador és un “bereber català” que porta al carrer des del 2011, quan va morir la mare i va perdre el pis de Bon Pastor. El Francisco dorm al carrer des de fa tres anys, quan es va divorciar. Té 69 anys i no vol tornar a Portugal perquè no vol ser una “càrrega per a la seva germana”. Acaben repartint deu certificats. Cinc persones no el volen. Són 15 de les més de 1.230 persones que dormen al carrer a Barcelona cada nit.