Ciutats model per afrontar els reptes globals

Ciutats model per afrontar els reptes globals

Les experiències de cada lloc no es poden extrapolar directament, però amb més flexibilitat és possible reaccionar per aplicar les millors solucions

Les ciutats importen perquè l’organització col·lectiva té un impacte constant sobre les nostres complicades vides. Quinze quilòmetres és la distància que ha de recórrer un programador que viu a Esplugues i treballa al Fòrum. També és el recorregut que fa un estudiant que viu a la Rambla de Terrassa per anar a l’Autònoma. O el que fa un veí de Harlem per arribar a Battery Park, a Manhattan. En transport públic, el primer tarda una hora i quart; el segon, tres quarts fent dos transbordaments, i el de Nova York, trenta minuts agafant una sola línia de metro. El doble de temps en transport públic en l’anada i en la tornada. Cada dia.

I malauradament les ciutats importen també perquè els seus consums tenen impactes planetaris. De l’habitatge o la mobilitat se’n parla molt perquè afecten l’economia domèstica, i en prenem una consciència diària. Però els reptes ambientals no es perceben perquè les ciutats des de fa segles els amaguen o els resolen lluny dels àmbits de pas quotidians: no es visualitzen els emissaris que envien al mar les aigües brutes que circulen pel clavegueram. I només els treballadors de les companyies de serveis municipals senten la pudor de les muntanyes de residus plàstics, orgànics o de paper que es generen cada dia als districtes metropolitans. Les pèrdues en el transport de l’energia, des de les centrals nuclears fins a les subcentrals elèctriques, també són invisibles. El paisatge turístic contrasta amb els òrgans vitals de la metròpoli: centrals energètiques, abocadors, depuradores, magatzems de cotxes, dipòsits, mines i altres monuments accidentals. De tot això no se’n parla, però són temes que els municipis han d’abordar per responsabilitat amb el planeta i les futures generacions.

Quan els supermercats envasen dues peres en una safata de porexpan i les emboliquen amb paper film, o quan importen pinyes d’Amèrica, les cuines s’omplen d’escombraries de les quals ens costa molt desprendre’ns. Algunes ciutats, com Copenhaguen, utilitzen la calor residual en la incineració dels residus no reciclables per escalfar els edificis a escala de districte. A Reykjavík s’utilitza l’energia geotèrmica del subsol per fer arribar aigua calenta a les aixetes. A Nova York hi ha aigua calenta a nivell de districte a través de grans plantes generadores de vapor. Són mesures que, combinades amb una reducció dels consums als edificis, disminueixen les emissions contaminants.

A les ciutats també s’invisibilitza el patiment. Hi ha una tasca immensa de professionals del tercer sector que atenen els qui acaben d’arribar i no tenen papers; les mares que ho han estat sense voler-ho o massa joves; els vells que s’han fet grans i ho han perdut tot pel camí, menys els anys. Les ciutats poden teixir xarxes de confiança i educar per obrir oportunitats.

Intangibles urbans

Hospitalitat, solidaritat, creativitat... són valors que es materialitzen en projectes. El carrer, la comunitat, la finca, l’escala, el bloc, la torre, el pati... són variacions d’un mateix tema: la vida col·lectiva. En aquestes agrupacions hi ha una convenient economia d’escala, però també avantatges exclusius i intangibles immediats. Amb una mentalitat oberta, a Le Grands Voisins de París han obert una vella maternitat a Denfert-Rochereau per a refugiats, que conviuen amb professionals autònoms i petits emprenedors que han canviat l’ús del vell edifici convertint les antigues habitacions en habitatges temporals i espais de treball encantadors. Fent de la necessitat virtut. ¿Quants edificis (i paradoxalment molts de públics) estan buits o abandonats, per falta de programes econòmicament viables?

Sabem ben poc del que passa a les ciutats, més enllà de les façanes. Sense aquest límit entre la casa i el carrer no serien possibles els enamoraments, els secrets, la distància, la informalitat o els canvis... L’anonimat és una de les grans virtuts de les ciutats. En l’era del big data, les dades per al que no han de servir és per controlar, ni per vendre més. Aquest és un límit que la tecnologia no hauria de traspassar mai. Però amb tecnologia sí que es poden comprendre millor comportaments canviants com la mobilitat, el comerç, la densitat viscuda... De fet, ningú no ho ha planificat, però des de fa anys tots portem a la butxaca sensors connectats a tota mena de xarxes. Els mòbils serveixen per parlar, però també poden prendre el pols a la ciutat; mai als ciutadans. Es dona la paradoxa que cedim les nostres dades a empreses com Google sense compartir-les a nivell de ciutat per millorar els serveis públics. Aquest serà, sens dubte, un dels temes dels pròxims anys. El coneixement sobre el que passa a les ciutats millora en portals de dades obertes de ciutats com Dublín o Londres.

Mirar a fora desmunta mites

Mirar a fora és important perquè les ciutats són construccions dels nostres prejudicis. Circular per Copenhaguen o Amsterdam en bicicleta interpel·la els carrers de l’Eixample. Veure els recursos que destina Hèlsinki al sensellarisme i a l’educació pública fa repensar la nostra atenció primària i els espais educatius. Caminar per la ciutat de Pune, a l’Índia, sacseja la percepció de la vida a peu de carrer. Viatjar a Lagos posa Occident davant del mirall de l’envelliment.

La comparació de l’actualitat urbana desmunta el clàssic “Aquí és impossible”. No tot és extrapolable, evidentment. Però si entre Tòquio i Kyoto hi ha un tren bala cada deu minuts des de fa molts anys, tot indica que projectes com el corredor mediterrani d’alta velocitat, si no ens perdéssim en discussions estèrils, serien possibles. Singapur revisa el seu pla general cada cinc anys. Nosaltres en tenim un de l’any 1976, que és més vell que jo. Esclar que hi ha pressió per redactar el nou PDU: si ha de durar quaranta anys més, val més que sigui un pla impecable! Potser l’error és pensar que un totxo gruixut serà més eficaç. Les ciutats són el reflex de fins on són capaços d’entendre’s els seus habitants per viure amb llibertat, i per això caldran plans flexibles i un marc normatiu concís i flexible.

Els nivells d’urbanització a Europa arribaran al 75% el 2020 i al 84% el 2050, i això està generant canvis en la mentalitat d’abordar la transformació de les ciutats. El grup de recerca Habitar de la UPC ha publicat una investigació sobre els edificis reutilitzats de Barcelona, on s’han inventariat més de 1.463 casos de canvi d’ús. L’ Atles de l’aprofitament arquitectònic anticipa un canvi de mentalitat, perquè proposa capgirar la gestió del patrimoni. ¿I si, en lloc d’afavorir els enderrocs, les ciutats ho protegissin tot per defecte i fossin només casos excepcionals els que s’autoritzen a buidar? En la mateixa línia va el premi Mies van der Rohe a l’edifici de Lacaton i Vassal a Bordeus: pensar en els habitants, stricto sensu, vol dir millorar i augmentar sense demolir. De manera semblant, a Alemanya es protegeix tot el sòl rural i només en comptades ocasions es permet transformar-lo a sòl urbà. Aquestes seran, sens dubte, qüestions que una Europa urbanitzada anirà revisant fins a fer fer un gir radical a criteris que fins ara ens havien semblat obvis. Per superar conflictes com les urbanitzacions de la Costa Brava, les casetes de l’Encarnació o la protecció de Collserola cal deixar de pensar cas a cas i vèncer la resistència al canvi.

La disjuntiva camp o ciutat ja no és un dilema: la discussió se situarà entre les ciutats que avancen i les que s’estanquen; les que tenen remei i les que no. Ciutats capaces d’oferir espais assequibles per viure, prop dels centres de treball i amb un sistema educatiu i cultural de primer ordre. O municipis que reciclin tota la brossa que generen o que produeixin tota l’energia que consumeixen. Aquests seran els reptes pels quals es mobilitzaran les ciutats. L’enginy d’aquestes ciutats despuntarà, perquè si són capaces d’organitzar-se per resoldre aquestes qüestions, el municipalisme ho podrà fer tot.

Més continguts de