Seria molt més senzill amagar-se sota una falsa diplomàcia, mullar-se més aviat poc i deixar que fos el subtext d'una crònica grisa el que acabés reflectint la indiferència que, en general, em produeix la música d'Amaral. Però la feina del crític musical consisteix a emetre judicis que tenen pretensió d'universalitat i -ai las!- només pot fer-ho des de la més profunda subjectivitat. I tan sols dient primer de tot que la música d'Amaral no m'ha agradat mai i que segueix sense agradar-me després d'haver-los vist en la curtíssima distància de l'Heliogàbal, em sentiré lliure per poder explicar amb el màxim d'objectivitat el que vaig veure i sentir dilluns al vespre.
D'entrada, s'ha de reconèixer que la jugada d'actuar a l'Heliogàbal parla a favor d'Eva Amaral i Juan Aguirre. El bar de Gràcia és des de fa una bona colla d'anys un referent ineludible per a qualsevol que vulgui copsar el batec de la vida cultural i musical de Barcelona. La seva programació exquisida està cuinada a foc lent per l'Artur Estrada, que coneix perfectament les necessitats dels músics i com tractar-los bé (lidera Nueva Vulcano i va fer milers de quilòmetres amb Aina). La fama que precedeix l'Helio, doncs, va arribar a orelles dels aragonesos, que, immersos en el procés de creació del seu nou disc, estan fent una sèrie de petits concerts per acabar de treballar en els nous temes.
Donades les dimensions del bar i tenint en compte que Amaral acostumen a omplir places de toros, el concert va haver d'anunciar-se el mateix dia i, com era previsible, les vuitanta entrades que van posar-se a la venda es van esgotar de seguida. Entre el públic hi havia fans acèrrims, però també alguns músics de l'escena local atrets pel morbo de veure unes estrelles de la cançó en una distància tan curta.
Uns i altres van escoltar un repertori format majoritàriament per cançons encara inèdites i potser per això van sonar en alguns casos poc definides. De totes maneres, la guitarra de Juan Aguirre va donar cos al format acústic i va aportar varietat gràcies als seus efectes. La parella va estar bé en els fragments més austers i en algun moment molt determinat Eva Amaral va fregar la manera de cantar dels primers discos de PJ Harvey, però en els menys inspirats Amaral va cantar com si es trobés davant d'una gran audiència.
L'altre problema és que gran part de la música dels saragossans està formada per tornades de pop-rock que no aconsegueixen alliberar-se dels tòpics del gènere i, desproveïdes dels arranjaments que guarneixen les seves produccions discogràfiques, les cançons esdevenen massa lineals i no aguanten bé el format bàsic de veu i guitarra. Ara bé, potser si seguissin pel camí que van insinuar en les parts més blues i menys melòdiques, com l'encertada versió de Lagartija Nick Universal , estaríem parlant d'uns altres Amaral. Qui sap.
