Confirmat: hi ha un vincle entre la freqüència de l'ejaculació i el càncer de pròstata

BarcelonaCada any es diagnostiquen a Catalunya uns 34.000 casos de càncer, dels quals uns 20.000 afecten homes, i 14.000, dones. En els homes, un de cada cinc diagnòstics és de càncer de pròstata. Però a més de ser, amb diferència, el càncer més freqüent entre els homes (seguit, a distància, dels de pulmó, còlon i recte), també és el que més augmenta, amb un 6,3% de casos més cada any, una tendència que, segons la Generalitat es mantindrà els pròxims anys. Al món, el nombre de nous casos de càncer és d'1,1 milions cada any. Això vol dir que si el càncer és, en general, un motiu de preocupació, el de pròstata ho és especialment per la seva incidència.

Molts associen el càncer de pròstata amb l'edat, una assumpció que és parcialment correcta. Però només parcialment. Tot i que l'edat mitjana dels homes als quals els és diagnosticat un càncer és de 66, entre el 25% i el 40% dels casos (la xifra varia en funció de l'any i del país) els afectats són homes de menys de 64 anys. Es calcula que 1 de cada 7 homes tindrà càncer de pròstata al llarg de la seva vida, i que 1 de cada 39 morirà com a conseqüència de la malaltia.

Càncer i vida sexual

És justament per aquesta gran incidència que els investigadors han parat una especial atenció al càncer de pròstata. El 1992 es va posar en marxa un exhaustiu estudi per intentar determinar si hi havia algun vincle entre el càncer de pròstata i l'estil de vida dels malalts, i una de les conclusions d'aquell treball va ser sorprenent: tot semblava indicar que els homes amb una vida sexual més activa tenien menys tendència a tenir aquest tipus de càncer. A la inversa, el nombre de casos augmentava entre els que tenien menys activitat sexual.

Els responsables de l'estudi van quedar intrigats pel descobriment, i van voler saber si les primeres conclusions eren fiables o havien estat fruit de l'atzar. Per resoldre el dubte es va continuar investigant i el resultat és un treball de camp d'una magnitud que pocs estudis científics es poden permetre: 32.000 homes analitzats durant 18 anys. Un cop estudiades totes aquestes dades l'equip de científics de diferents institucions sanitàries i acadèmiques de Boston, liderats per Jennifer R. Rider, han arribat a una conclusió definitiva, que acaben de fer pública: certament, hi ha un vincle entre el nombre d'ejaculacions i el càncer de pròstata.

Els investigadors donen el tema per tancat i ja no en tenen cap dubte. Ejacular sovint redueix les possibilitats de tenir càncer de pròstata. David Samadi, un dels especialistes de més prestigi mundial en la matèria, afirmava contundent durant la presentació de les conclusions: "La recerca feta fins ara mostrava la connexió existent entre els beneficis del sexe i el càncer de pròstata. Però aquest nou estudi deixa clar que la freqüència en l'ejaculació és el factor fonamental a l'hora de reduir el risc de tenir aquest càncer".

Dubtes sobre els factors de risc

Les conclusions definitives a què arriba el treball de Rider són importants, ja que sobre el càncer de pròstata, tradicionalment, se'n tenia menys informació a l'hora de saber quins eren els factors de risc i, per tant, quines mesures preventives es podien seguir. Se sap que fumar incrementa el risc de tenir càncer de pulmó, que prendre el sol és el principal factor de risc del càncer de pell, o que els aliments amb fibra ajuden a prevenir el càncer de còlon. Però durant anys es desconeixia amb precisió què estimulava o frenava el càncer de pròstata. Fins ara. És cert que alguns estudis apunten a la importància de la dieta i afirmen que el consum de greixos d'origen animal és un factor de risc. Amb tot, no hi ha hagut mai resultats clars, i molts científics creuen que les estadístiques que apunten a un nombre més elevat de casos entre els homes amb una dieta rica en greix estan condicionades pel fet que es donen més casos a Occident (sobretot als Estats Units i Europa) que no pas a l'Àsia, i creuen que aquest fet podria estar relacionat amb aspectes ètnics i genètics, més que no pas amb l'alimentació. D'estudis sobre la influència de la dieta en el càncer de pròstata n'hi ha molts (alguns diuen que es bo menjar tomàquets), però cap d'ells ha arribat a resultats concloents.

Com de sovint és sovint?

Amb les dades de l'últim estudi a la mà, la pregunta del milió és, evidentment, què vol dir ejacular de forma freqüent. Si ejacular ajuda a prevenir el càncer de pròstata, cada quant de temps hauríem d'ejacular? La ciència no hi busca (o potser no hi troba) respostes tan precises, però l'estadística ajuda a trobar una guia, un referent. Segons els científics de la Harvard Medical School, de les dades de l'estudi es desprèn que el llindar se situa en les 21 ejaculacions al mes.

Els homes que ejaculen 21 vegades o més cada mes tenen un 20% menys de probabilitats de tenir càncer de pròstata, en comparació amb els que ejaculen menys sovint. Arribats aquí, cal remarcar que el que fa disminuir el risc de tenir càncer és ejacular, no tenir relacions sexuals. En altres paraules, l'important és ejacular, no la manera com s'arriba a l'ejaculació. Relació sexual, masturbació… fins i tot les pol·lucions nocturnes compten.

Les funcions de la pròstata

Que hi hagi una connexió entre el càncer de pròstata i l'ejaculació no ha de semblar estrany, atesa les funcions de l'òrgan. Situada davant del recte i per sota de la bufeta urinària, la pròstata serveix per produir i emmagatzemar el fluid que, un cop barrejat amb els espermatozoides, constitueix el semen. A més de la producció i emmagatzament del semen la pròstata serveix per evitar que aquest es dirigeixi cap a la bufeta urinària; a més, permet, de manera selectiva, el pas del semen o de l'orina.

En un de cada set homes les cèl·lules de la pròstata muten i es multipliquen sense control, fet que origina un càncer que pot quedar limitat a l'òrgan on es genera però que en alguns casos provoca metàstasi, i s'expandeix a altres parts del cos, sobretot els ossos. Es tracta d'un càncer que en la majoria de casos avança de forma molt lenta, tant, que molts homes tenen càncer sense saber-ho mai, i moren d'una altra malaltia sense haver estat mai diagnosticats. Això passa perquè en els estadis no avançats el càncer de pròstata no mostra símptomes clars, fet que en dificulta la detecció.

Els símptomes del càncer

Entre els símptomes als quals cal parar atenció hi ha la necessitat d'orinar sovint, sobretot de nit; la dificultat per començar a orinar, o per retenir l'orina; un flux d'orina sense força o que s'interromp; una micció dolorosa o amb sensació de cremor; i sang en l'orina o el semen. En casos més avançats, el càncer de pròstata pot provocar dificultats a l'hora de començar o mantenir una erecció, i dolor en diferents parts del cos, sobretot la regió lumbar, els malucs, les costelles i la part superior de les cuixes.

Ara bé, el fet de tenir un o més símptomes no implica que es pateix càncer de pròstata, ja que molts d'ells són freqüents en altres tipus de malalties, com ara els còlics nefrítics. En la majoria de casos les molèsties no tenen res a veure amb la presència d'un càncer sinó amb el normal desenvolupament de la pròstata, la part interior de la qual continua creixent a mesura que envellim. Si es fa massa gran acaba pressionant l'uretra: és això, i no un càncer, el que provoca la majoria de problemes relacionats amb la micció.

Si tenim un o més símptomes, el que cal és, òbviament, anar al metge. També és recomanable anar-hi, tot i no tenir-ne cap, de símptoma, a partir dels 50 anys. Serà l'especialista el que determinarà si cal fer algun tractament o, en cas de dubte, si és necessari fer proves per tenir-ne un diagnòstic clar. La prova més habitual és l'anàlisi rectal (que el metge fa introduint un dit per detectar possibles àrees irregulars i dures), però també és habitual fer anàlisis de sang i d'orina; menys habituals són les ecografies. En cas que les proves apuntin cap a un càncer, es farà una biòpsia, per establir un diagnòstic.

Diferents tractaments

Pel que fa al tractament hi ha quatre possibilitats, que l'especialista suggerirà en funció d'una sèrie de condicionants, com ara si el tumor està més o menys avançat, l'edat del pacient, o el seu estat de salut. La primera i més radical és la cirurgia, que implica extirpar la pròstata i els teixits que l'envolten (i en alguns casos els ganglis limfàtics de la pelvis), amb una incisió a l'abdomen o a tocar de l'anus. La segona opció és la radioteràpia, ja sigui amb l'aplicació externa amb una màquina durant una sèrie de sessions, ja sigui amb la inserció a prop del tumor d'un petit contenidor radioactiu. Un tercer tractament es basa en la reducció dels nivells de testosterona. Finalment, en alguns casos l'únic que es fa és el seguiment i observació de l'estat del tumor, una opció que es pren sobretot en pacients d'edat avançada o amb problemes de salut. En ocasions es combinen més d'una forma de tractament, sobretot la cirurgia i la radioteràpia. Cal informar-se bé, ja que cadascuna de les opcions té uns avantatges i uns inconvenients.

Tot i que rebre un diagnòstic de càncer és un cop dur, és important no perdre de vista que la taxa de supervivència és molt elevada: un 100% en els cinc anys posteriors al diagnòstic, un 99% en els deu anys posteriors, i un 94% en els quinze anys posteriors. Només en els casos en què s'hagi produït metàstasi la taxa de supervivència baixa de forma contundent, fins al 28%.