La riera de Merlès és un dels rius de Catalunya que ofereix més possibilitats per al bany. Corrent amunt, remuntant el riu des de Santa Maria de Merlès, hi ha infinitat de punts on es pot prendre el sol o fer una capbussada. L'acció de l'aigua al llarg de milers d'anys ha format piscines naturals que permeten nedar força més que unes braçades, trampolins de pedra de vuit metres d'altura des dels quals els més valents es llancen sense por de tocar fons, tobogans que fan passar una bona estona als més petits, cascades cobertes de molsa que recorden a vells anuncis de xampú, engorjats de formes capricioses, llocs per prendre el sol i racons amagats i ombrívols on es pot llegir un llibre amb tota tranquil·litat.
La riera de Merlès, a més d'un espai natural protegit, és gairebé un parc aquàtic creat per la mateixa natura (i sense pagar tiquet d'entrada!). Els veïns de la zona i els clients dels tres càmpings que hi ha a les seves ribes són els que millor coneixen els seus secrets. Pepi Pérez (52 anys) i la seva família són clients del càmping Riera de Merlès des de fa quinze anys. "Jo no canviaria el riu per unes vacances a la platja -assegura-. De fet, un any ho vam provar i no ens va convèncer. La sorra molesta, i a les sis del matí ja no es pot estar a la tenda per culpa de la calor. M'agrada més la muntanya, estar en contacte amb la natura, la falta de contaminació. Aquí es dorm fresquet i no hi ha cotxes. Després d'aquell estiu vam preguntar als nostres fills si volien continuar anant a la platja i ens van dir que no, i ara, que ja tenen 23 i 26 anys, encara segueixen venint aquí amb els seus amics", comenta.
La Pepi explica que el càmping li permet recarregar piles. Sobretot a ella, podríem afegir, ja que s'hi està des de Sant Joan fins a principis de setembre, mentre que marit i fills baixen entre setmana a Sant Boi de Llobregat, on viuen, a treballar.
Ara bé, l'ambient a la riera de Merlès no sempre és tan relaxat com avui, que el cel està tapat i que la temperatura no convida precisament al bany. Els caps de setmana d'estiu, quan el sol pica, a les més de mil persones que ocupen el càmping s'hi han de sumar els centenars de famílies que també ocupen els càmpings Vall de Merlès i Puigcercós i els centenars de persones residents en zones properes i a l'àrea metropolitana de Barcelona que s'hi apropen a passar el dia. En aquestes ocasions, els marges de la carretera s'omplen de cotxes i el riu, dels xisclets característics de més o menys totes les àrees de bany.
I també de brutícia, denuncien els campistes habituals. Són els visitants ocasionals, diuen, els que deixen per tot arreu bosses, tovallons i envasos de tot tipus escampats sobre les roques. Per mantenir l'entorn net, el propietari del càmping organitza cada setmana una batuda infantil per retirar deixalles. "Per als nens també és una manera de prendre consciència de la necessitat de cuidar la natura", celebra la Pepi.
La riera de Merlès és un afluent del Llobregat que, entre muntanyes de bosc espès, flueix en un pendent suau sobre un llit rocós. Resseguint l'estreta carretera que puja des de Santa Maria de Merlès es passa pel costat d'espais de noms tradicionals, com els molins de Vilartimó i de les Heures, o més moderns, com la Platgeta, el Pont de la Bruixa, el Salt de la Cabra o el Salt de la Mort, que els més joves han rebatejat amb una denominació més del seu gust: Corre, Salta i Flipa.
Més enllà, un quilòmetre més amunt del restaurant Cobert de Puigcercós hi ha un salt d'aigua, avui solitari, a prop del qual reposen dues canyes de pesca abandonades. De seguida apareixen els seus propietaris. Havien corregut a amagar-se darrere unes roques, ja que tenien por que fóssim agents forestals. S'hi pesca gaire, aquí?, els preguntem. "Avui no gaire, però de vegades traiem truites així de grans", respon un d'ells mentre calibra amb les mans la mida, il·lusòria o real, de la seva millor pesca.
