Només tenia dos mil euros, la pobra dona. Li vaig dir que amb això no arribaria ni a la frontera. Es va posar a plorar. Va ser molt estrany, almenys per a mi, veure una dona així, tota tapada amb el burca, sanglotant. No sabia si allargar-li un mocador. Vaig pensar que el burca ja li assecaria les llàgrimes. Quan es va calmar una mica, li vaig preguntar:
-Però què hi fan totes aquestes dones, darrere del nen?
-No ho sé -va contestar la dona amb un fil de veu. Parlava un català estrany, amb un accent molt pronunciat.
-Que no té cap altra foto del seu fill?
-No.
Alguna cosa fallava. Ja m'havia fet mala espina des del començament, quan me l'havia trobat a la sala d'espera. Llavors, la Mireia es va aixecar de la seva taula i em va presentar la senyora Nadim. Li vaig allargar la mà, per tal de saludar-la, però la Mireia em va apartar el braç i em va xiuxiuejar:
-On vas, inculte! Que no saps que no donen la mà a ningú?
Com ho havia de saber, si jo estava acostumat a tractar amb gent que ensenyava la cara? Gent que clissava de seguida, durant els primers minuts de la nostra trobada. Primer examinava la pinta que feien, després em fixava en la seva encaixada de mans, i finalment estudiava la cara que posaven quan m'explicaven el cas. Fos el cas que fos, després d'aquest escrutini, ja sabia si me'n sortiria o si no. Ja podia ser un cas tan complicat i arriscat com la desaparició sobtada d'un multimilionari diabètic, o tan senzill i avorrit com l'obtenció de proves visuals per a un aspirant a cornut. La meva predicció no fallava mai.
Però aquell dia vaig estar descol·locat. Amb la dona del burca no hi havia manera d'esbrinar res. Per això ja m'havia posat a la defensiva des del primer moment, però ara la cosa començava a fer un tuf encara més sospitós. Com podia ser que una mare no tingués més fotos del seu fill? No m'ho vaig creure.
-No en té cap de quan era més petit?
-No.
-I aquesta, on està feta?
-Al Iemen.
-Qui l'ha fet?
-El meu marit.
O sigui que era un d'aquells casos de pares que segrestaven els seus propis fills i se'ls enduien al seu país d'origen. D'aquests encara no n'havia tingut cap. Se'm va il·luminar la bombeta de l'ambició. I vaig acceptar l'encàrrec. Sobretot, per curiositat. Vaig agafar els dos mil euros i la foto de la criatura i li vaig dir a la senyora Nadim que li trucaria al cap d'una setmana. Però va dir que no, que em trucaria ella a mi.
Sabia que alguna cosa no quadrava en aquella història, però no en vaig fer cas. Estava davant d'una missió internacional, la primera de la meva carrera.
Quan s'acabessin els diners, tornaria, amb nen o sense.
-Busca'm un vol al Iemen -li vaig dir a la Mireia-. Deixaré el cas de l'aspirant a cornut per a la setmana que ve.
-Estàs tocat de l'ala.
-Potser sí.
-No li agradarà gens al cornut.
-Potser no.
A l'avió vaig estudiar la foto. El nen acabava de menjar-se un cotó de sucre i portava el bastonet tot pelat a la mà i la cara empastifada. No sabia que al Iemen també hi tinguessin cotó de sucre. Em vaig adonar que en realitat l'única pista que tenia era aquella llaminadura. Vaig sentir una angoixa estranya. Però què estava fent? Com se m'havia acudit acceptar un cas així? Quin idioma parlaven al Iemen? Com trobaria aquell nen esquifit?
Potser sí que estava tocat de l'ala, com havia dit la Mireia. I és que ella sempre tenia raó: la setmana següent em tocaria discutir amb el cornut de Sant Cugat per explicar-li per què encara no havia aconseguit les fotos de la seva dona exercitant els malucs amb el seu millor amic. I va ser llavors, a trenta mil peus per sobre de Grècia, que vaig tenir un d'aquells moments lúcids que només es tenen unes quantes vegades a la vida.
Sí, i tant que sí. Tot era mentida. Com m'havia deixat ensarronar!
La senyora Nadim no existia, ni li havien segrestat un fill. Sota aquell burca hi havia una catalaneta vallesana que enganyava el marit amb el seu millor amic. I que havia aconseguit desfer-se de mi durant uns dies.
