Cristina Brondo: "Crec que sóc actriu perquè la vida ho va decidir"

Quan arribo al restaurant on hem quedat, cinc minuts abans de l'hora, me la trobo xerrant pels descosits amb el fotògraf. Quan em veu, em diu: "No t'ho havia dit, oi?", i s'assenyala una panxa incipient, queixant-se: "Cinc mesos, però tinc molt poca panxa!" Irradia serenitat, bellesa i dolçor. L'embaràs li prova.

Com a actriu t'has de pensar molt quan t'has de quedar embarassada?

Sí, el que passa és que arriba un moment que jo crec que pensar molt és contraproduent, perquè no et llançaries mai a la piscina perquè sempre estàs pendent de projectes. En el meu cas va ser "que vingui quan vulgui i ja m'ho manegaré". I òbviament, perds feines, però compensa. La feina ja tornarà a venir.

Deus estar en aquell procés d'assimilar la futura maternitat i després fer-la compatible amb la teva feina.

Sóc bastant nòmada: sempre he anat on hi ha hagut feina i la meva parella també. No estem fent l'habitació del nen i els meus pares estan molt preocupats! Ara per ara, el nen viatjarà amb nosaltres on hàgim d'anar. Quan comenci el cole ja serà diferent, òbviament.

Aquesta tardor estrenes dues pel·lícules: Pecats i Penumbra .

Pecats és una producció catalano-argentina i Penumbra és una pel·li de suspens. Per preparar el meu paper els directors em van fer veure pel·lícules de terror, un gènere que no suporto... I les vaig haver de veure sola! Ho vaig fer a ple dia i amb totes els llums encesos! Una pel·lícula de terror és molt cansada, molt física.

Quan el teu personatge ha de passar por, interpretes que en passes o en passes de veritat?

Intento interpretar, per la meva salut mental. Vaig començar patint el que està patint el personatge. El que passa és que amb el temps i després de la meva relació amb el cine argentí m'he adonat que pots jugar i crec que també és molt efectiu. I ara vaig més cap aquí, de no buscar tantes coses a dins meu i mentir més, no tenir escrúpols a l'hora de mentir.

Echanove m'explicava que de vegades, després d'un espectacle, li costa tornar.

De vegades estàs tanta estona pensant com pensa aquell personatge que acabes incorporant coses del personatge a la teva personalitat. Recordo quan va acabar Lola vende cá , en què feia de gitana, em va agafar vertigen només de pensar que podia fer el que volgués, que ningú de la meva família em podia impedir res, ni anar on volgués, estudiar, treballar… una llibertat que les gitanes no tenen. També és positiu, perquè aprens a valorar el que tens. I per recuperar-me d' Hipnos vaig necessitar sis mesos i anar-me'n a l'Índia.

Per preparar el paper d' Hipnos vas anar a un centre amb gent que pateix esquizofrènia.

Sí, però em sentia molt incòmoda observant. Vaig parlar amb la responsable i li vaig demanar si podia ajudar en alguna cosa, i em va suggerir que fes un taller de teatre. I tots van acabar interpretant! Em vaig adonar que la societat és molt exigent i que t'aparta si no respons als cànons del que és normal.

Vas començar fent publicitat als 13 anys. Com va ser?

Feia bàsquet al col·legi i una de les companyes ens va dir que havien obert una agència i que li havien demanat que portés amigues. Aquell dia, en comptes de fer bàsquet, vam anar totes a l'agència. Vaig fer 3 o 4 anuncis i m'ho vaig passar molt bé. Sentia que sabia què era el que havia de fer, que pertanyia a aquell món. Però ho passava molt malament als càstings, hi ha molta competitivitat centrada només en el físic i jo tenia una edat complicada, en què no estàs còmoda amb el teu cos.

I et vas estrenar a Poblenou . T'has vist?

Sí, em veig molt petita i amb cara de prendre-m'ho molt seriosament. Quan va acabar Poblenou plorava molt perquè pensava que allò ja estava, que ja s'havia acabat. Bé, ploràvem tots! I m'acomiadava de tots com si mai més hagués de tornar a treballar d'actriu. Però quan em van tornar a trucar, em vaig adonar que allò era una feina i que podia viure'n. Sempre dic que sóc actriu perquè la vida ho va decidir, perquè jo en cap moment ho havia volgut ser.

Ets molt perfeccionista?

Sí, i alhora molt caòtica. Quan em demanen alguna cosa necessito donar el millor de mi, si sento que em quedo a mitges ho passo molt malament. Crec en el compromís. Si no, passes per la vida de puntetes sense viure-la. Una de les coses que em fan més por és arribar a ser una persona gran i no haver gaudit de la vida. Crec que la vida s'ha de viure molt intensament.