ENTREVISTA

Daniel Gamper Sachse: “Si repeteixes tot allò que es diu, difícilment estaràs pensant”

Entrevista al professor de filosofia moral i política de la UAB

Les millors paraules quines són?

Quan estem amb persones que estimem o respectem, busquem les paraules més adequades. Aristòtil es va preguntar per què els éssers humans tenim la fonació, i va dir que serveix per esbrinar el sentit d’allò just i d’allò injust. Les paraules serveixen per reflexionar sobre les qüestions bàsiques de la nostra coexistència a casa o a l’espai públic.

Com són les paraules de casa?

Són les primeres que senten els nens, són alè, paraules calentes, dites des de molt a la vora, i notes l’escalfor que surt del cos de qui parla. Com a mamífers de sang calenta que som, són les paraules el que ens integra a la humanitat quan naixem. Potser per això (almenys, a mi em passa) quan aixeques la veu dius paraules impròpies i quan ja has dit l’estirabot saps que no eren les més adequades.

A casa ens diuen: “Això no es diu”.

A casa aprenem a seleccionar les paraules que cuiden i les que fan mal. L’escola és un espai intermedi, que intenta civilitzar les paraules assalvatjades que sol haver-hi a l’espai públic, i ajuda el nen a qüestionar-se les paraules properes que ha heretat de la família. A l’escola s’aprèn la jerarquia de les paraules, a saber que algunes de les frases que diu el mestre són una transmissió de mil·lennis de cultura. I a Catalunya, el fet de viure permanentment en dues llengües ens fa reflexionar més sobre com parlem i per què triem el que triem.

Ara, amb les xarxes socials tenim una superproducció de paraules repetides. ¿Aquest ús massiu afecta el que realment signifiquen?

El que arriba per les xarxes són uns missatges breus, aparentment clars, escrits amb paraules que simplement volen que reaccionem, normalment indignant-nos. Les xarxes permeten que qualsevol persona hi digui la seva. Als comentaris dels articles dels diaris també ho veiem: és com escopir un rebuig sense entrar en un diàleg transformatiu. Moltes vegades el millor és el silenci, aturar-se a escoltar el fet; els usuaris hiperactius de les xarxes que opinen sobre qualsevol cosa penso que farien bé de callar, perquè sovint només afegeixen soroll, i deia Wittgenstein que “sobre allò que no es pot parlar més val callar”. No passa res si callem, a vegades. No cal que tinguem una opinió sobre tot. Per això m’agrada més parlar de discurs lliure, de free speech, que de llibertat d’expressió.

Però la llibertat d’expressió està vinculada a la idea que tu no seràs molestat opinis el que opinis.

Entenc que es tracta més d’escoltar-nos que d’expressar-nos. Ho diu molt clarament John Stuart Mill a Sobre la llibertat : quan s’impedeix una expressió es fa un robatori a la societat perquè se li impedeix de discutir sobre una cosa. De manera que l’afectat no és qui fas callar sinó qui escoltava. Perquè el que s’ha de protegir és la conversa, que no cal que sigui amistosa. No protegim que la gent tingui una cosa dintre i la pugui treure, sinó que protegim la interacció, la interpel·lació, la transformació recíproca. El discurs lliure és un instrument essencial de la democràcia. Una democràcia que no canalitzi bé les millors paraules pot tenir problemes.

El problema del diàleg a l’espai públic és que no tots els altaveus són de la mateixa mida.

Per això la metàfora del lliure mercat d’idees no m’acaba de convèncer, perquè al mercat hi ha abusos de situació dominant. Berlusconi va aconseguir el poder a Itàlia quan posseïa una gran part de les televisions.

Sembla que, en democràcia, sobretot amb l’aparició de les xarxes socials, l’ús de les paraules té com a gran objectiu crear marcs mentals.

És molt interessant el que diu Lakoff, d’ençà de la presidència de Trump, sobre com hem de combatre els seus marcs conceptuals: el que hem de fer és no caure en la reacció, perquè el que vol Trump és provocar reaccions, i quan no provoca una reacció aconsegueixes desactivar-lo. Lakoff diu: “No acceptis els marcs mentals, no acceptis les simplificacions de l’opinió pública o de l’opinió dels que manen, sinó que has de poder-les qüestionar”. I en això consisteix una de les de les maneres d’expressar-se lliurement: no acceptant la pregunta o els termes de la pregunta. Qui té el poder és qui estableix l’ordre del dia. Cal contestar al poder que no volem parlar en aquests termes, que la pregunta no ens interessa o que la pregunta rellevant és una altra.

Doncs aquesta setmana, Trump li ha dit “perdedor” a l’alcalde de Londres just abans d’aterrar a la seva ciutat.

Reflexionar sobre això no val la pena. Proposo no escoltar-lo.

És impossible, és el president dels Estats Units.

Efectivament, per això és tan pervers, tot plegat. Té tant de poder que no podem obviar-lo. I la cosa realment perversa és quan diu: “ You are fake news ”. El seu objectiu és desactivar la premsa per poder treballar sense ser fiscalitzat. La política sempre ha maltractat la paraula. Ho veiem a Maquiavel, que diu que qui mana està autoritzat a mentir, de vegades. Per això, si escoltes amb atenció t’adones que els polítics sovint no diuen res. Ja fa 30 anys que Harry Frankfurt va escriure a On bullshit que el polític diu coses per convèncer sense que importi gaire si diu la veritat o no.

George Orwell ja ho va advertir als periodistes fa més de 70 anys: “Col·laborem en dignificar els processos sòrdids de la política perquè la gran tendència de la prosa moderna és fugir de la concreció”. I afegia que si no tenim un pensament clar és perquè tenim un llenguatge cada vegada més empobrit, confús.

Vosaltres, els periodistes, que treballeu amb la paraula, us heu d’ocupar de transmetre-la i d’engrandir-la, potser evitant les simplificacions i sent molt curosos amb els detalls. Al final és una qüestió de saber quan pensem nosaltres pròpiament i quan no fem res més que repetir tot allò que ja han dit uns altres, perquè si et dediques a repetir tot allò que es diu difícilment estaràs pensant.

Què diu de la nostra època que vivint en democràcia estiguem tot el dia parlant de llibertats?

Les llibertats sempre estan amenaçades, no hi ha un sistema que no les posi mai en perill. La situació ara és pitjor. Hi ha un auge de l’il·liberalisme, de magnificar els eventuals danys de determinades actuacions de la gent per suprimir la dissidència. És el cas dels rapers o d’algunes obres d’art, o la dels presos polítics. John Rawls, que és un dels grans teòrics del liberalisme nord-americà, diu que “les paraules que molesten són precisament les que mereixen la protecció de la llibertat d’expressió”. Sempre hi haurà forces a la societat que miraran d’eliminar les paraules dissidents magnificant-ne el potencial subversiu per eliminar l’adversari polític.

En campanya TV3 no podia dir “presos polítics” ni “exiliats”. I aquesta setmana els fiscals han parlat de “violència” i de “cop d’estat”.

Aquesta és una qüestió tan extremadament calenta que costa de parlar-ne sense caure presoner de les passions. Del referèndum de l’1 d’Octubre correspon parlar-ne dins una negociació política. Portar aquesta qüestió a un tribunal penal només agreuja els antagonismes. En la negociació política cal fer concessions i reconeixe’s recíprocament. En canvi, el dret penal es concentra només en determinar el dany i les responsabilitats, d’aquí l’èmfasi en la violència, i perd de vista la complexitat dels fenòmens polítics. Deia Rousseau que entre un home armat i un home desarmat no hi ha proporció possible, però davant les imatges de l’1-O cal preguntar-se: “I què passava aquell dia?” I aquesta explicació no la podem fer amb una altra imatge, sinó que requerirà que entrem en matisos. Llavors ens adonarem que aquella imatge no val per mil paraules, sinó que calen mil paraules i moltes més per interpretar-la.

Vostè es diu Gamper. Què hi ha en vostè del suís que va venir a viure a Catalunya a finals del XIX? ¿Fins a quin punt li ha marcat la vida?

Com a tots els que som del Barça. Res d’especial. Soc un soci culer i, fins a cert punt, fanàtic. Cadascú es compartimenta la vida com pot o com vol, i atès que per deformació professional tinc una certa flexibilitat intel·lectual i espiritual, el Barça em va molt bé per ser rígid i inflexible.

Pertany a alguna branca del barcelonisme?

A l’ortodoxa [riu]. Cruyffistes o nunyistes, penso que hem de ser agraïts. El més interessant del futbol és que és una gran fotesa. Malauradament s’hi juguen massa diners i probablement l’esperit del futbol es troba més als patis de les escoles que no pas en un estadi, on veus tots aquells milions i tot aquell malbaratament d’energia. És molt important que el futbol sigui una cosa lúdica. La tornada contra el Liverpool va ser un partit molt maco, un espectacle futbolístic de primer ordre. No sempre es pot guanyar. Ja tenim prou motius de patiment en la vida per afegir-hi els del futbol.

¿Li agrada la nova samarreta de quadres?

Òbviament que no, està en contra de qualsevol ortodòxia. Estem a les mans de les multinacionals, de Nike i probablement d’alguns que han decidit dimitir de les responsabilitats de decisió sobre com ha de funcionar el club.

Quin paper ha d’ocupar el Barça, a la societat?

Tinc una idea sobre com crec que hauria de ser el tarannà del barcelonista: nosaltres hi som per al que el Barça necessiti. No hem d’estar constantment criticant i demanant. Quan perd, perd, quan guanya, guanya, i del que es tracta és que nosaltres sempre hi serem. Hem d’aprendre dels aficionats del Nàpols o d’aquests equips que no han guanyat mai cap Lliga i tanmateix hi segueixen anant. El Barça no és necessàriament el millor club del món. Seria molta casualitat que el teu club fos el millor club del món. És el teu club, no cal que sigui el millor club del món.

Més continguts de