Dani Jiménez: "L’experiment és una eina de divulgació molt potent"

Fa quatre anys que Dani Jiménez (Barcelona, 1977) comparteix la seva bogeria per la ciència a la televisió, al programa Dinàmiks, que s’emet al Super3 / 33, sempre acompanyat pel Senyor Esquelet i alguns personatges que se li assemblen sospitosament. Aquesta trajectòria ja suma 100 capítols, als quals cal afegir els més de 100 bolos que, aproximadament, fa durant l’any per divulgar la ciència arreu de Catalunya, la majoria dels quals adreçats a públic familiar. I fa un mes i dos dies que Dinàmiks va ser guardonat amb el Premi Nacional de Comunicació Científica, que atorguen el govern de la Generalitat i la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació (FCRi).

Què aporta l’experiment, vist com a espectacle, al conjunt de la divulgació científica?

Els experiments són una eina de divulgació molt potent. Tenen molts ingredients atractius per cridar l’atenció. Són espectaculars, tenen la capacitat de generar molta intriga perquè no saps què passarà i què no passarà, si funcionarà o no... Amb tots aquests elements, tens moltes més possibilitats de complir amb la paradoxa cognitiva.

Què vol dir complir amb aquesta paradoxa?

L’aprenentatge es dona quan es crea el desig d’aprendre, i no podem perdre de vista que l’experiment és molt motivador. Crec que la feina del divulgador no és tant fer que la gent aprengui com estimular a tenir ganes d’aprendre. A més, la divulgació té molts colors: hi ha gent que fa monòlegs amb humor, gent que fa xerrades, gent que escriu llibres… I el meu color és fer el que en anglès s’anomena hands-on, és a dir, que reclama la participació activa.

D’on treus tots els experiments?

Cal dir que som un equip de cinc persones. Agafem experiments de la tradició clàssica o fem versions simplificades de grans experiments. En tenim fets al voltant de 1.000. Penseu que el físic i químic Michael Faraday ja feia experiments lúdics amb el corrent al segle XIX.

Els mags també en saben molt de ciència. En què us assembleu?

Màgia i ciència sempre han estat molt juntes. Al segle XVIII, quan es va donar a conèixer l’electricitat, amb els primers condensadors, ningú va pensar que allò serviria per il·luminar el món, sinó que es veia com un fenomen espectacular amb el qual la gent s’enrampava. En aquells moments, la troballa es va situar dins l’àmbit del joc. I fins i tot s’especulava amb la idea que pogués arribar a donar vida, i un exemple és el Frankenstein de Mary Shelley. El cert és que el mag sempre fa servir la ciència, i quan jo faig un experiment per al públic també utilitzo en la posada en escena elements que fa servir un mag. En el que jo faig, el 20% de l’experiència és l’experiment i l’altre 80% és el que explico i com ho explico, amb les paraules o el to de veu que faig servir...

Faraday és el teu referent?

En tinc molts. Per a mi el primer referent per a tots els que ens dediquem a això és Galileo Galilei. En aquells temps la ciència s’escrivia en llatí i ell va ser el primer que va passar a escriure-la en la llengua del poble, en italià, perquè la gent l’entengués. I la seva revolució va ser l’experimentació. El seu experiment més famós va ser quan va tirar dues pilotes des de la Torre de Pisa per comprovar que, independentment de quina sigui la seva massa, dos objectes cauen a la mateixa velocitat.

I en relació als noms més moderns, quins són els teus referents en divulgació en general?

Bill Bryson, pel seu llibre Breu història de gairebé tot. I en televisió, Steve Spangler; entre altres coses, ell va popularitzar el conegut experiment en el qual amb coca-cola i caramels Mentos s’aconsegueix un guèiser a partir del gas que es genera amb la reacció química. Als Estats Units hi ha molta més tradició de fer experiments a televisió.

Vegem si tens experiments per a tot. A la cuina, mentre faig el caldo, quin experiment puc fer?

El que no falla és barrejar vinagre i bicarbonat, i posar-hi un tap. Sortirà disparat. Fins i tot podries fer volar un coet.

Tot això mentre faig el caldo. No està malament. N’hi ha que tenen per costum llegir al lavabo… ¿Es pot canviar per un experiment?

També en tinc un. Amb les dues mans agafes dos trossets de paper de wàter en paral·lel, una mica separats, i bufes pel mig. Per lògica, pensem que se separaran encara més. Però no és així, la realitat és que s’ajunten pel mateix principi que volen els avions, per l’efecte venturi.

I ara la prova de foc. Un experiment per impressionar en un sopar amb espelmes…

Més que un experiment proposaria un joc de percepció. Agafes 10 monedes d’un cèntim i en fas una columna, una sobre de l’altra, però que no es vegi el costat on hi ha l’1. A davant, poses en fila, costat per costat i en ordre, monedes d’1, 2, 5, 10, 20, 50 cèntims i 1 euro. Demana que et diguin quina moneda és la de la columna i veuràs com sempre en triaran una de més gran que la d’1 cèntim. Això passa perquè l’alçada distorsiona la percepció del diàmetre. I com que si fas aposta guanyaràs, podràs demanar el que vulguis per sopar...