ENTREVISTA

Diana Zeyneb Alhindawi: “Vaig tenir bons moments com a nena refugiada a Belgrad”

Aquesta professional de la imatge explica que mai posa a la bossa del seu equip fotogràfic un objectiu de llarga distància perquè li agrada captar la persona que té al davant sense intermediaris, de la manera més semblant a l’ull nu

Fa tan sols tres anys que és fotògrafa professional, però a Diana Zeyneb Alhindawi, de 36 anys, ja se la pot considerar un referent. L’any passat el jurat del certamen Visa pour l’Image, de Perpinyà, la va reconèixer amb el premi Visa d’Or humanitari de la Creu Roja Internacional per la cobertura que va fer del judici contra 39 soldats de la República Democràtica del Congo, acusats de violar desenes de dones. La biografia d’Alhindawi conté, en certa manera, passatges dramàtics, en gran part per la diversitat d’orígens i identitats familiars. Ara viu a Nova York i va visitar Barcelona per participar en les Jornades de Fotografia Social, organitzades per l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya i la Fundació Vicenç Ferrer.

D’on ve la seva família?

El meu pare va néixer a l’Iraq, de mare iraniana i pare afganès. Saddam Hussein no li va reconèixer la ciutadania i no li va permetre estudiar. Per això va marxar cap a Romania, per estudiar medicina, i allà va conèixer la meva mare, que feia enginyeria mecànica.

I vostè, d’on se sent?

No ho sé [riu]. No em sento àrab perquè no hi vaig créixer tot i que m’agrada la cultura àrab. Jo vaig néixer i créixer amb els meus avis en un poble romanès al costat de la frontera russa, que ara és Moldàvia [riu].

Un iraquià a Romania és una combinació estranya als anys 80.

Sí, vam intentar marxar molts cops de Romania i un cop vam anar a Alemanya, però no ens van acceptar com a refugiats i vam anar cap a Síria, on va néixer el meu germà.

Per què no van tornar a l’Iraq?

Per la guerra amb l’Iran. La meva família paterna és xiïta i va ser detinguda a l’Iraq. Al meu oncle el van assassinar i la resta de la família va haver de fugir. Així que el meu pare tampoc podia tornar a l’Iraq perquè l’haurien matat. Per tant, vam anar a parar a Iugoslàvia, on vam viure com a refugiats tres mesos, abans que ens acceptessin al Canadà, just abans que jo fes els vuit anys.

¿Vostè va ser una refugiada com els milers que veiem ara a Europa?

Sí, ens vam estar en un camp i realment no era un camp lleig.

Vol dir que n’hi ha de bonics?

Ara que n’he vist molts puc dir que aquell estava prou bé. Era als afores de Belgrad i cada família ocupava una casa. Segur que els adults ploraven i patien, però jo vaig tenir bons moments com a nena refugiada. Els nens són els més resilients.

És la vacuna de la ingenuïtat?

No tinc mals records, de veritat. Vaig fer molts amics.

I ara, creu que també passa això?

Sí, crec que sí. Els nens troben un lloc per jugar a qualsevol lloc.

¿La seva experiència l’ajuda en la feina de fotògrafa?

En certa manera, sí. Sé que hi ha gent que li passa, però jo mai m’avergonyeixo d’acostar-me a algú que està patint per fer una foto.

Com fa la primera aproximació?

El primer que faig és presentar-me i després sempre ha sigut força fàcil la conversa. No recordo que ningú m’hagi negat una fotografia, perquè tenen moltes ganes que el món sàpiga què els està passant.

Quan va agafar la primera càmera?

Potser a l’institut. Però jo volia ser pintora fins que vaig descobrir que hauria de pintar per a galeries. Els meus pares em van obligar a anar a la universitat i els vaig fer feliços fent econòmiques i neurociència.

Dues carreres ben diferents.

Ho sé, és estrany. Vaig treballar en un laboratori en investigacions sobre el Parkinson i la vacuna del VIH, una feina que m’omplia molt, però odiava estar tancada com un ratolí. Així que vaig anar a Chiapas en un projecte sobre la seguretat alimentària entre la població indígena, fins que em va sortir l’oportunitat de treballar a Timor Oriental i després amb Save the Children a Etiòpia i amb Oxfam al Congo. Va ser més tard que vaig pensar que el que realment volia era ser fotògrafa.

Vostè com es protegeix del drama?

Quan sóc allà el drama no m’afecta perquè estic treballant i em concentro molt. És quan miro les fotos a casa que penso “Mare meva!” Al Sudan del Sud tot era un desastre i va arribar un moment que vaig sentir que havia de fugir perquè les tres setmanes que vaig ser-hi van ser molt dures. Era per a un projecte de malalts de malària en un hospital local. Era terrible, els malalts tenien febres molt altes i anaven morint. I fins i tot en aquella situació tan dramàtica em feien un lloc perquè fes les fotos, tot i que estic segura que mai havien vist una càmera.

¿I no pensa què se n’ha fet d’aquella gent quan s’apaga el focus mediàtic?

Sí, però realment no sé què dir-te. El mes passat vaig tornar al Congo i les víctimes de les violacions em deien que les seves vides no havien canviat després del judici. Però ¿què puc dir jo? És dur fer fotos i no poder ajudar aquesta gent, però crec que si ho fes ja no seria fotògrafa.

Fotografiar la pobresa és més agraït?

És molt més emocional, i definitivament et fa més fàcil fer de fotògrafa. Crec que l’Àfrica em fa més bona fotògrafa per la magnífica llum, els colors tan macos que hi ha.

Més continguts de