ENTREVISTA

“Si l’instint maternal fos universal, cap dona avortaria de manera voluntària”

Després de ‘No es país para coños’, la periodista Diana López Varela parteix d’una experiència personal, un avortament voluntari, per retratar a 'Maternofobia' com s’enfronten les dones a partir dels 30 anys a la maternitat

Després d’una interrupció voluntària de l’embaràs i d’adonar-se que no hi ha literatura sobre el tema, la periodista Diana López Varela (Pontevedra, 1986) decideix posar-se a escriure, tant del que considera que és una història silenciada -les dones que avorten voluntàriament- com del dilema de la maternitat.

Els avortaments voluntaris continuen sent un tabú.

Hi ha 100.000 dones a l’any que avorten a l’Estat i ningú no en parla. És un estigma i un tabú. I és legal, però quan ho explico sembla que estigui explicant que he comès un assassinat o un delicte. Encara es porta amb secretisme.

De l’avortament només se’n parla per restringir-lo.

I normalment són els homes qui n’opinen. No ho banalitzo perquè com a feminista desitjo que hi hagi el mínim d’avortaments perquè el que vull és que no hi hagi embarassos no desitjats. Restringint-ho només aconseguirem que les dones corrin riscos, perquè l’avortament continuarà existint. L’única manera de reduir-los és amb més educació sexual, no pas restringint-los. I s’ha d’implicar els homes d’una vegada per totes en l’anticoncepció. Es qüestiona que aturem un embaràs no desitjat però ningú qüestiona que no hi hagi corresponsabilitat en l’anticoncepció. La comunitat mèdica prefereix que estiguem hormonades cada dia quan només som fèrtils 4 o 5, en lloc de buscar alguna cosa per als homes més enllà del preservatiu, que, en general, no es fa servir.

En el llibre dius que interrompre voluntàriament un embaràs és com passar al costat fosc.

És que no es concep l’opció de ser dona i no tenir l’instint maternal que se’t suposa quan et quedes embarassada. Jo qüestiono l’instint maternal perquè si existís sempre i fos universal no hi hauria dones que avortessin voluntàriament ni dones que rebutgen, abandonen o no estimen els seus fills.

S’ha mitificat la maternitat?

Crec que retrocedim en aquest concepte. La vida de la meva mare no estava tan subjugada a la criança com passa ara. S’ha substituït l’amor romàntic a l’home per l’amor als fills. I pel context econòmic de crisi i atur, que afecta més les dones, sembla que ens hàgim de convèncer que anar a casa a cuidar és el que ens convé. Ho hem d’empaquetar d’alguna manera perquè el sistema funcioni, ja que els serveis públics no ho fan.

Ens venen que ho podem tenir tot.

I, evidentment, no podem. Tenir una carrera professional rellevant no és compatible amb una maternitat tan intensiva. Es poden seguir augmentant els permisos de maternitat però no n’hi haurà de dos anys perquè no és compatible amb el món empresarial. També se’ns ha venut que pots disfrutar molt de la maternitat i jo qüestiono el verb: s’ha perdut el dret a la queixa i a dir que estàs fins els nassos de ser a casa amb els fills. Falta, a més, la implicació dels homes, que no arribarà fins que hi hagi un permís de paternitat intransferible, i si no igual, sí més ampli, que només pugui gaudir ell perquè a l’empresari li sigui igual contractar un home que una dona. I perquè s’ha de cuidar les cuidadores: ¿de debò volem una societat on les dones estiguem soles a casa sense més vida social, ja no dic laboral, que la del nadó?

¿S’ha perdut la naturalitat amb què abans es vivia la maternitat?

Totes les exigències que ens hem posat per demostrar que som vàlides com els homes les hem portat a l’extrem amb la maternitat. Atendre ara les necessitats emocionals d’un nen de tres anys costa més que abans criar-ne quatre. I tenim fills dèspotes, poc independents emocionalment i poc capaços de resoldre conflictes.

També parles de la reproducció assistida com el negoci del segle.

Un de cada deu nens a Espanya neix per reproducció assistida, tenim l’edat de maternitat més alta de la UE. El 70% de les espanyoles menors de 35 anys no tenim fills. És una barbaritat i s’explica per les condicions laborals i econòmiques. Tots estem d’acord que tenir fills més a prop dels 40 anys que dels 20 és una anormalitat.

I quina és la solució?

Jo parlo al llibre del cas de França i em sembla paradigmàtic. A diferència d’aquí, allà les dones amb millors sous i carrera professional són les que tenen més fills, i no hi ha una sacralització de la maternitat. Com diu Elisabeth Badinter al seu llibre "La mujer i la madre", són mares mediocres que s’assemblen més a com van ser les nostres mares. Es lacta molt poc, tenen una xarxa d’escoles bressol molt potent, ajudes a la conciliació i s’incorporen molt aviat al mercat laboral. La seva vida laboral no s’interromp amb l’arribada dels fills.

Els qui defensen la criança natural al·leguen que el problema no són els fills sinó el mercat laboral.

No m’agrada ficar-me en experiències personals i, en principi, em crec les dones que volen passar tant de temps amb els fills. Però crec que darrera d’això el feminisme ha absorbit un discurs antifeminista, perquè tornar a casa a criar els fills a cost zero no és el que ens va explicar Simone de Beauvoir i les feministes de la tercera onada, perquè al final és reduir les dones a les funcions biològiques. En un sistema de lliure mercat és incompatible un permís de dos anys i, a més, veig difícil competir així en igualtat de condicions amb els homes. Jo defenso que l’Estat corregeixi una mica el lliure mercat amb bons serveis públics i que no siguem nosaltres qui el corregim renunciant a tot a cost zero, perquè les cures ni es paguen ni cotitzen. És un debat social que s’hauria de posar al centre de la vida d’homes i dones perquè quan es parla de polítiques de cures i conciliació s’acaba parlant només de dones, i la paternitat també s’ha de posar al centre perquè un home quan té fills se suposa que és perquè també els vol criar i educar.

Però a ells la vida no els canvia tant.

En alguns casos, gens. Però soc optimista i crec que els permisos paternals canviaran la concepció que tenen els homes de la criança.

Més continguts de