Dokushô Villalba: “El més difícil de superar és la xerrameca imparable de la ment”
El mestre zen explica la seva escola és d'origen budista, sorgida al segle VI a la Xina, i que la pràctica de la meditació n’és l’experiència central
Nascut en una família de jornalers andalusos, va tenir una adolescència marcada per les lluites socials i polítiques contra el franquisme. Fins que un dia va sentir que “no n’hi havia prou amb la política per dur a terme una transformació interior profunda de l’ésser humà”. I va descobrir el budisme zen. El 1978 va ser ordenat monjo a París pel mestre Taisen Deshimaru, introductor del zen a Europa. El 1987 va ser reconegut com a mestre per l’escola soto zen japonesa. Ha escrit i traduït força obres sobre el zen i l’espiritualitat oriental. És abat fundador del monestir zen Luz Serena, a València, on viu amb dos monjos i dotze laics. El dia 26 impartirà una conferència al Centre de Cultura Sa Nostra de Palma.
En què consisteix la meditació zen?
A estar assegut en una postura corporal determinada, normalment de mig lotus, i en immobilitat total. És un exercici d’interiorització de l’atenció. Entres en un estat de contemplació dels processos interns: mentals, emocionals, perceptius...
No deu ser una pràctica fàcil.
Se sol meditar una hora al matí i una al vespre. En els períodes de retir, pot haver-hi fins a vuit hores de meditació intensa, en quietud total. Al principi em va costar molt. De jove corria els 100 metres llisos i tenia una musculatura curta i dura a les cames, oposada a la llarga i flexible que requereix la meditació.
Què se sent, després de vuit hores de meditació intensa?
Quan t’estàs iniciant, coneixes l’infern. T’enfrontes amb el dolor físic, i es desencadenen tot tipus de reaccions emocionals i psicològiques exigents. Després d’una setmana meditant vuit o deu hores diàries, acabes destrossat. Un cop passades les dificultats inicials, però, arribes a una calma interior, de no-ment. És com agafar un avió en un dia de tempesta i pujar fins més enllà dels núvols: trobes un cel calmat, serè i lluminós. El més difícil de superar és la xerrameca imparable de la ment. A la fi, la meditació zen és la porta del dharma de la pau i la felicitat.
¿Aquesta pau i felicitat hi són, quan no es medita?
En el zen, meditació sedent i vida quotidiana no estan separades. Cal mantenir el mateix estat de consciència. En la vida quotidiana és més difícil -l’activitat distreu-, però si portes molts anys és possible. És com guardar un vestit en un armari perfumat. Quan te’l poses, el vestit també està perfumat, però a mesura que el portes va perdent la bona olor i, al cap d’un temps, l’has de tornar a guardar. Recollir-te a meditar és com guardar el vestit a l’armari.
Una de les finalitats del zen és reconciliar-se amb la idea de la mort.
El zen és un aprenentatge del morir. Viure amb por de la mort és no viure i perdre la por de la mort és perdre la por de viure. La pràctica del zen, que implica renunciar al moviment, a les sensacions, a les emocions i als pensaments, genera un estat d’equanimitat que estabilitza mentalment i emocionalment.
Sembla una deshumanització.
No. Els practicants del zen no ens convertim en trossos de fusta insensible. La sensibilitat s’aguditza; el que disminueix és la reactivitat. No tothom experimenta igual el mateix dolor: hi ha qui el veu tràgic, hi ha qui el veu fàcilment integrable. Un estudi científic ha comparat la resistència al dolor d’una comunitat zen i d’un grup no practicant; la dels primers era molt superior. Tenien més capacitat d’integrar el dolor en les seves vides sense que es desestructuressin.
¿Com veu el panorama sociopolític espanyol?
Necessitem una Segona Transició que ens porti a una democràcia real. Abans jo militava a l’esquerra i conservo aquesta visió de les coses, no en el sentit ideològic sinó en el de basar-ho tot en la solidaritat i la igualtat d’oportunitats.
¿El budisme no és sinònim de conformitat, d’assumir la realitat tal com és?
Hi ha una concepció errònia, a Occident, segons la qual la vida contemplativa és aliena als problemes del món. I no és així. Un abat del principal monestir de formació del Japó solia dir: “Si es donen les circumstàncies apropiades, ho faig; si no es donen les circumstàncies apropiades, les faig”.
Què pensa quan veu les vinyetes sobre Mahoma i el que provoquen?
Jo estic d’acord amb les paraules del papa Francesc: la llibertat d’expressió té un límit, el respecte a l’altre, la dignitat de l’altre, que no es pot ofendre.
Però uns s’ofenen perquè els ataquen el seu déu i uns altres perquè els ataquen el seu club de futbol.
En aquest sentit, no crec que la religió hagi de tenir un estatus diferent de cap altre col·lectiu. Però Mahoma és el profeta per a mil cinc-cents milions de persones.
¿Un budista podria enfurismar-se tant com un musulmà per una caricatura de Buda?
L’experiència budista és molt més iconoclasta. Un mestre zen cremarà l’estàtua de fusta de Buda per no passar fred durant la nit. Les ensenyances de Buda no són més que un mitjà hàbil. Si agafes una barca per travessar un riu, un cop l’has travessat no continues avançant carregat amb la barca a l’esquena.
