Dennis Lehane: "Quan tot va bé, no cal escriure"

Dennis Lehane (Massachussets, 1966) demana un vodka amb tònica amb cara de no haver trencat mai cap plat. El posat bondadós de l'escriptor -té uns immensos ulls blaus- contrasta amb el ritme trepidant i la mala bava de la seva última novel·la, L'última causa perduda , que encantarà als amants del gènere negre. És a l'Espanya per rebre un premi del gremi de llibreters de Madrid i participar a la Setmana Negra de Gijón. Reflexiu, mastega molt bé cada paraula: ningú diria que és l'autor de Mystic river i guionista de la sèrie The wire .

En l'última novel·la recupera els detectius de Desapareció una noche , que Ben Affleck va portar al cinema. Per què els ha fet tornar?

He tornat a escoltar la seva veu, que no havia sentit en 10 anys. Em vaig començar a adonar que Patrick Kenzie [l'investigador privat protagonista] s'havia casat i ja era pare. Això ja em garantia un llibre diferent de la resta. Volia veure com havia passat el temps i quin efecte tenia en ells aquesta crisi econòmica que estem vivint.

S'ha espantat del que li deia aquesta veu que va crear vostè?

S'ha fet gran, com jo. En el fons és la mateixa, però s'ha tornat més vulnerable perquè té més a perdre.

La crisi ha complicat les coses als seus personatges...

La novel·la negra moderna sempre s'ocupa de les qüestions socials, de la lluita de classes. Potser és per aquesta crisi que s'han tornat a obrir les portes i han tornat aquells personatges. Aquesta crisi, d'àmbit global, afectarà tota una generació.

A qui en culpa?

Al consumisme desmesurat. És una ambició desbocada i ràpida. La gent s'entossudia a mantenir els cotxes i les quatre cases i, de sobte, esclata la crisi i són les classes baixes les que ho paguen perquè perden els llocs de feina i de residència.

Durant tota la novel·la apareix el dubte de si el que és just és sempre convenient. ¿El dilema moral és bàsic perquè la història enganxi?

Quan tot va bé, no hi ha drama i no cal escriure. És quan les coses van molt malament que apareix el conflicte. De totes maneres, no vull perdre de vista que un dels plaers de fer aquest llibre era poder tornar a aquesta sèrie [Kenzie i Gennaro]. No havia escrit una carrera de cotxes o un tiroteig des de feia temps. M'he divertit molt. Si s'ofereix una història molt viva al públic, aleshores et pots permetre el luxe de parlar de les qüestions socials, de les coses realment interessants.

Tot i això, ho amaneix amb tocs divertits. ¿Es pot escriure sense sentit de l'humor?

Sí, de fet a Shutter Island hi havia poc humor. Ara, quan escric en primera persona, la veu del Patrick em permet deixar anar alguns aspectes de la meva personalitat. A mi m'encanta riure i explicar acudits, no em puc prendre les coses seriosament durant gaire estona. M'agrada suavitzar les coses per aconseguir un bon equilibri.

A Europa de vegades tendim a elogiar els autodidactes. En canvi, vostè s'ha format acadèmicament com a escriptor. ¿Ho recomanaria als joves que volen dedicar-se a escriure?

La meva resposta és que no fa mal. Hi ha molts escriptors que ho són sense estudiar, però a mi m'ha ajudat a ser millor més ràpidament. És curiós que la gent entén que es formin els arquitectes, els pintors, els actors... i en canvi pensi que no cal fer classes per escriure. Insisteixo: no fa cap mal.

¿Es reben de manera diferent els seus llibres als Estats Units i a Europa?

Els EUA són massa grans per parlar-ne com d'un bloc. En alguns llocs, l'única cosa que els interessa és saber com és Clint Eastwood. Tot i que aquí a Espanya un periodista també m'ho ha demanat... Els americans cada dia ens entenem menys entre nosaltres. És estrany.

Per què va començar a escriure? Per lligar més, per no tenir un cap a la feina...?

Les dues raons són importants. Hi afegiria que perquè no sé fer res més, no tinc cap talent i sóc mandrós. No m'espantava ser fuster o lampista però sí treballar tancat en una oficina de manera rutinària. Ho vaig provar i no vaig durar ni un mes. Era millor ser escriptor o aturat. Ara em llevo molt d'hora per treballar.