Denunciar la corrupció, un pas que et canvia la vida

BarcelonaSón quatre alertadors que van denunciar la corrupció i van patir-ne les conseqüències. Alguns van ser expulsats del seu lloc de treball mentre que uns altres van haver d’encarar un judici per revelació de secrets. La llei no els protegeix, a l’espera que la directiva europea sobre alertadors que Espanya ha de transposar abans de dos anys els permeti no patir represàlies. L’Oficina Antifrau els va reunir a Barcelona per posar en valor la seva decisió.

Luis Gonzalo Segura: Va denunciar la corrupció a l'exèrcit

"L’exèrcit espanyol és una organització criminal i hauria de ser jutjat com a tal, però la judicatura i l’Estat també ho són"

Aquest tinent va denunciar abusos i corrupció dins de l’exèrcit espanyol. Primer als seus superiors, després amb un llibre –Un paso al frente– que va suposar-li l’expulsió del cos.

Per què ho va fer?

Portava molts anys denunciant la corrupció a nivell intern, als caps, i després a nivell jurídic. Quan vaig veure que no funcionava, vaig decidir escriure un llibre. A partir d’aquí et consumeix una voràgine, ja no ets tu, ets un personatge. Segueixes lluitant, però perds el control de tu mateix. L’estiu anterior a denunciar-ho tenia l’opció de callar perquè un general m’oferia recompenses, com un lloc de treball més ben pagat, però vaig pensar: "Si no ho faig, em pesarà tota la vida". I ara, havent-ho fet, també em pesarà tota la vida. Això és el que hem de canviar.

Què hi feia vostè dins l’exèrcit?

Vaig estudiar geografia i vaig entrar al Centre Geogràfic de l’exèrcit, on hi havia molts civils. El 2005 vaig arribar a l’acadèmia i vaig trobar-me els cadets plorant perquè s’havia de treure l’estàtua eqüestre de Franco. Va ser un xoc. No vaig parar de topar amb el sistema. Estava en un exèrcit ultradretà i franquista, fins que el 2009 me’n vaig cansar. Fins llavors eren corrupteles menors que et permetien autoenganyar-te. El 2009, però, vaig passar a comprar tot el material informàtic de l’exèrcit de terra i va ser salvatge: estàvem parlant de partides d’un milió d’euros. Davant d’això, no vaig ser capaç de doblegar-me: vaig advertir els comandaments que pensava denunciar i el sistema va començar a jugar amb mi amb el pal i la pastanaga. He arribat a estar en un menjador amb 400 persones, dinant sol en una taula de 12 seients perquè ningú volia asseure’s amb mi, però alhora un general m’oferia preventes a canvi de no denunciar. Una maquinària perquè abandonés.

Va tenir por?

No, perquè és un règim autoritari modern. Més enllà que algun cadet exaltat et pugui apallissar, no he temut pel meu físic. L’Estat et mata impedint que vagis a La Sexta, fent trucades a Ferreras, fent servir les clavegueres. Et maten asfixiant-te econòmicament amb múltiples procediments judicials que has de pagar tu. Tot i que ells perdin als jutjats, et guanyen perquè perds molts diners i energia. És la seva manera d’aniquilar-te, ja no es necessita que algú caigui per una finestra. Es tracta de matar socialment.

Què és l’exèrcit espanyol avui?

L'exèrcit espanyol, totes les forces armades i el ministeri de Defensa formen una organització criminal, tant per funcionament com per estructura. És molt difícil lluitar contra ells. Tots prevariquen sota la seva lògica –que la institució està per sobre de la justícia– i, quan topes amb això, et trobes completament lligat de mans i peus, ja que vius dins d’una organització mafiosa que et depura, t’expulsa amb lògiques sectàries. Els militars estan abduïts, com si fossin una secta. L’exèrcit és una organització criminal i hauria de ser jutjada com a tal, però, esclar, la judicatura i la resta de l’Estat també ho són.

En l’últim llibre explicava casos d’abusos sexuals.

A En la guarida de la bestia hi apareixen múltiples casos, però n’hi ha un d’un capità condemnat per 28 agressions sexuals que va ser condecorat el mateix dia que entrava a la presó. És terrible, perquè tota la maquinària va treballar perquè no fos expulsat del cos, ja que el Codi Penal militar fixa que un oficial pot seguir sent-ho si la pena és inferior a 3 anys. Compleixes la condemna i segueixes com si no hagués passat res. Una dada: de 90 denúncies (d’abusos) que hi va haver en tres anys dins l’exèrcit, hi va acabar havent 0 o 1 condemnes. És aberrant.

Parlava abans d’exèrcit franquista. Fa poc es va exhumar Franco.

És atroç! Fa poc a Alemanya hi va haver una exhumació i no va tenir res a veure amb el que va passar aquí. Allà van entrar-hi de nit, van agafar les restes i les van llençar al mar. A Espanya haurien d’haver fet el mateix. Després es treuen la resta de víctimes i es dinamita el Valle de los Caídos. Aquí pau i després glòria. Això és el que hauria de fer un país democràtic, però Espanya és un règim autoritari amb aparença i forma de democràcia.

Què n’opina de les actuacions policials a Catalunya?

Hi ha hagut imatges tercermundistes que han anat acompanyades d’una gran impunitat mediàtica. He vist imatges que et posen els pèls de punta: persones colpejades que mostraven una actitud pacífica. ¿Com es pot permetre que els cossos de seguretat, igual que va passar l’octubre del 2017, es mostrin com un organisme venjatiu? Aquesta actitud ens situa més en unes coordenades de dictadura o règim autoritari que de democràcia. Perquè no som una democràcia. Si ho fóssim, els policies implicats estarien encausats. L’Estat hauria d’enviar un missatge clar als cossos de seguretat: si sobrepasseu els límits us castigarem. I, en canvi, el missatge que llancen amb aquesta impunitat és: "Quan us enviem a Catalunya a repartir llenya, en podeu repartir tanta com vulgueu". Si analitzem la història d’Espanya dels últims 40 anys, aquesta impunitat té molt sentit. Els GAL van assassinar persones. No pots demanar als bascos que demanin perdó i treure a passejar Felipe González com a referent: aquest senyor hauria d’estar a la presó.

Carme Garcia: Va destapar el cas Mercuri

"No faig només responsable a Manuel Bustos: a Sabadell centenars de persones van mirar cap a una altra banda"

Aquesta política va destapar l’any 2012, quan era a ICV, el cas Mercuri, una trama de corrupció i tràfic d’influències que va acabar amb el llavors alcalde de Sabadell, Manuel Bustos, condemnat.

Vostè va dir: "Tothom ho sabia i ben pocs ho gosaven denunciar".

Pocs casos de corrupció o mala praxi són una sorpresa. En una ciutat com Sabadell, molt gran, amb més de 200.000 habitants, però molt de nivell associatiu i molta vida, molta gent havia pogut viure i patir l’estil de govern de Manuel Bustos. Et deien: "Si cal me’n vaig a parlar directament amb l’alcalde". Aquestes coses s’havien integrat com a normals. En tot cas, jo no faig responsable del mal govern només Manuel Bustos. Va tenir aquesta línia lesiva per a la ciutat i l’interès públic perquè a Sabadell hi havia centenars de persones mirant cap a una altra banda.

Per què ho va fer?

Set empresaris em van explicar les dificultats per poder treballar a Sabadell si no acceptaven una sèrie de coses. Jo els deia "necessito alguna cosa més, dir que tu m’ho has explicat" i llavors em deien que no per por a represàlies. L’empresari que forma part del sumari estava disposat a tot: a donar informació i explicar la seva experiència. Ens vam veure per tercera vegada i després vaig deixar el material al local d’ICV. Però era material electoral, perquè estàvem en campanya, i aquella nit ens van robar les dues torres dels ordinadors i ho van remenar tot. El dia següent vam anar a denunciar el robatori i ens van dir: "Ho associeu a alguna cosa?". Llavors ho vaig explicar. Tot i que jo ja anava a denunciar-ho, potser ho hagués fet dos dies més tard.

Va tenir por?

La por no comença quan vaig a Fiscalia, ja la tenia abans, perquè Manuel Bustos tenia molt de poder, no només en el seu partit, manava en el conjunt de partits, i anar contra ell tenia conseqüències.

Roberto Macías: Va denunciar la corrupció a la UGT.

"El problema a Espanya és la independència del poder judicial: està sotmès al poder polític"

L’any 2012, aquest mexicà, després d’haver treballat sis anys a la UGT d’Andalusia, va col·laborar amb la jutge Mercedes Alaya per destapar el presumpte frau de factures falses del sindicat.

Que ser valent no surti tan car, que ser covard no valgui la pena.

És una cançó de Joaquín Sabina amb una lletra profunda. El que exigim a Espanya és que les persones honestes que lluiten contra un sistema corrupte no pateixin represàlies ni paguin amb les seves vides haver denunciat irregularitats. El problema a Espanya és la falta d’independència del poder judicial, que queda sotmès al poder polític. Hi ha una manipulació del poder judicial, cal lluitar per la separació de poders.

Què va denunciar?

La UGT falsejava sistemàticament les factures i cobrava suborns a proveïdors. Per exemple, fèiem una comanda de 500 discos per a un pla de riscos laborals i la factura era de 10.000. L’excedent entre el que es facturava i la comanda real s’utilitzava per a altres objectius.

Va tenir por?

Molta, quan vaig patir un registre de la Policia Nacional, com si fos un delinqüent. Llavors vaig saber que la UGT m’havia posat una querella per un delicte de revelació de secrets. El 28 de novembre tinc el judici, en què el fiscal em demana 3 anys de presó i l’acusació particular 4. Ha sigut una ruïna. No he tornat a treballar, la xarxa que té la UGT, que està molt vinculada al PSOE, fa que estigui vetat en moltes empreses. És una bogeria que se celebri un judici contra l’única persona que ha alertat d’un frau en els cursos de formació que un pèrit xifra en 41,7 milions. Durant molts mesos vaig tenir un deliri de persecució, van ser moltes nits sense dormir.

Ha pensat en tornar a Mèxic?

Sí, però fins que no es resolgui no puc. A través de les xarxes, els trols de la UGT ja m’han dit que demanarien a la Interpol que em capturés.

Azahara Peralta: Va destapar el cas Acuamed

"Quan no paguem l'IVA a un autònom també és corrupció"

Era la directora d’obra del projecte de neteja de l’embassament de Flix. El 2015 va denunciar els sobrecostos que Acuamed havia de pagar a FCC, la van acomiadar i la nova direcció la va acabar readmetent al cap d’un temps.

¿La corrupció és molt mediterrània?

Sí, la percepció que tinc és que és molt mediterrània. És una qüestió d’educació. Als països nòrdics és diferent, almenys pel que he viscut. A Noruega, si perds la cartera, als dos segons la té un policia, mentre que a Espanya això no passa. Aquí ha sigut un tema molt generacional, ja que es van viure moments d’opulència, hi havia molts diners i no hi havia la possibilitat que et denunciés el del costat. Això feia que molta gent se sentís intocable, però a poc a poc està canviant.

De fet, la UE xifra el cost de la corrupció en 120.000 milions anuals. Un terç a Espanya.

Ens hem acostumat a no pagar l’IVA a l’autònom que et ve a casa i això també és corrupció. "Què dius! Si només són 100 euros!", diuen. Però si ho fem tots... Fins que no ens entri al cap això, que hi ha certs actes quotidians que fem pensant que no són corrupció i ho són, no avançarem.

Flix. Què suposa per a vostè?

Què suposa Catalunya! Em segueix costant venir aquí. Es va destrossar una obra que hauria d’haver servit per treure pit i ara es coneix per la corrupció. Jo era directora d’obra i em van passar per sobre: em van acomiadar a mi, al meu superior i a les 10 persones de l’equip. El contractista (FCC) reclamava 60 milions i n’hi van pagar 40. El meu substitut ho va arreglar en una setmana. Jo no tenia proves per acreditar-ho tot, però l’última setmana vaig tenir certa informació que vaig decidir explicar a la Fiscalia.

Va valer la pena?

Ho tornaria a fer, ho tinc clar. Em sento en pau amb mi mateixa, però és cert que no puc animar la gent a fer-ho perquè o et destrossen o et quedes pel camí.