Enric Pereda Gámez: Dibuixar l’exageració d’un nas

BarcelonaA la Rambla la vida és dura. Per al veí i per al passejant i, sobretot, per al que hi treballa. En un microcosmos únicament pensat i executat per satisfer els usos i necessitats del turista resulta complicat fer-hi un tomb, deixar-s’hi caure per casualitat, animar-se a badar amb la mateixa sana despreocupació que antany podia un permetre’s. Qui hi treballa està sotmès als designis sempre capritxosos de la intempèrie, el clima, la fredor de l’enrajolat. Afegits, esclar, a la competitivitat de tants negocis i tanta picaresca acumulats per metre quadrat. I malgrat això la Rambla continua sent bonica. La mires amb una mica de perspectiva, quan el passeig no està col·lapsat de gent, i segueixes veient la seva ànima.

L’Enric Pereda ho coneix molt bé. Entre l’any 2000 i principis d’aquest ha sigut caricaturista a la fira de pintors de davant del Teatre Principal. Qui més qui menys sap qui són els pintors de la Rambla. Aquella estirp inclassificable armada amb cartolina, carbonet, colors i ull clínic per capturar l’essència del client, els contorns difosos de la seva fesomia, l’exageració d’un nas i unes celles prominents. Com a mínim, aquest hauria de ser l’ideal. Però no sempre és així. L’estima a la professió no és per a tothom prioritària. Quatre línies gargotejades a preu fet no són el mateix que un treball a consciència, un traç precís i tenaç perquè el client quedi content. De tot es troba en aquesta porció de terreny.

Ser caricaturista no és fàcil, m’explica l’Enric, que concep la professió, a més de com una manera de guanyar-se la vida, com la possibilitat d’incidir en el món, de dir-hi la seva sobre l’actualitat, de ser crític i irònic amb el sistema de no valors que ens governa. No hi ha dubte d’on li brolla aquesta concepció de la vida i de l’ofici. L’Enric és periodista. Fa temps que no exerceix com a tal però conserva intacta l’actitud que mai es perd, la curiositat universal que regna per sempre al nostre ADN.

Afició innata

D’adolescent ja dibuixava ninots als marges dels llibres i dels diaris per pura afició innata. El negoci familiar, una impremta, contribueix també a perfilar inquietuds artístiques i opta pel periodisme. Són dotze anys exercint al Diari de Barcelona, El País, El Correo Catalán i El Observador. Preferentment informació judicial i successos. També oci, cultura i vida social. Conèixer una noia que treballa a la fira de la Rambla fa reviure en ell aquella latent predilecció pel dibuix. S’atreveix a fer un gran pas, a llançar-se a la piscina. Durant uns mesos visita festes majors de Catalunya i Euskadi per oferir els seus serveis com a caricaturista. Es fogueja en el contacte amb el públic, amb la psicologia de la trobada fugissera però enriquidora. L’any 2000 surt la primera convocatòria de l’Ajuntament de Barcelona per regular la fira de pintors. Fins llavors havia sigut un campi qui pugui, un caos sense control. És el moment, doncs. S’hi presenta i aprova. Són quinze anys d’una experiència extraordinària. També molt dura i exigent. Mantenir la curiositat del periodista és la millor recepta d’èxit: “Relacionar-se amb el client és fantàstic, és l’oportunitat de conèixer-lo durant deu o quinze minuts i de fer-lo feliç quan li entregues la feina enllestida”. Un repte gratificant, sens dubte, aconseguir una bona caricatura d’una senyora tapada amb burca a qui només se li veuen els ulls. O un retrat bonic d’un nen amb síndrome de Down que només desitja esbossar un somriure.

No es considera a si mateix un artista. Tan sols un currante a qui li agrada el seu ofici. “El tracte amb la gent no és complicat. Sí que ho és, en canvi, la competitivitat salvatge que hi ha a la Rambla”, concreta amb la recança de no haver superat el tall del nou concurs convocat per l’Ajuntament a finals de l’any passat i que ha restringit molt la nòmina de pintors, així com la seva jornada laboral i la zona que poden ocupar. S’hi van presentar vuitanta-quatre aspirants. Només hi havia plaça per a seixanta-dos i ell va quedar en el lloc setanta-u. Addueix irregularitats en les bases del concurs i poc rigor en els requisits d’exigència: obra no original, falsejament amb Photoshop, invenció d’exposicions i concursos per apujar punts... Ara està en llista d’espera i sempre que hi ha un forat agafa els trastos i planta la seva paradeta amb l’Obama, el Felip i la Letícia, el Rajoy i el Rato. S’estima aquest tros de ciutat i s’estima l’humor del ninotaire, de la premsa satírica que ha fet de la caricatura un tresor a protegir. Al 54 d’Escudellers hi havia el Cu-Cut, als baixos de l’Hotel Oriente la llibreria Espanyola, les impremtes del carrer Avinyó, els sindicats de dibuixants al Portal de l’Àngel, el Papus a la plaça Castella. Precedents i influxos que expliquen potser apòcrifament el perquè dels pintors de la Rambla. L’Enric ho és. Ho viu i ho sent. I així desitja entendre el món.