Si els anys internacionals serveixen per apropar les ciències a la gent i allunyar-les dels tòpics que les fan complicades i inaccessibles, el 2011 és la gran oportunitat per a la química. El missatge clar dels organitzadors de l'Any Internacional de la Química és que tot és química i que la química ho és tot. És impossible parlar d'aquesta ciència sense que en sobresurti el nom de Maria Sklodowska, també coneguda com a Marie Curie o Madame Curie, una de les cares que humanitzen la taula periòdica i una figura històrica que mereix ser recordada al costat de col·legues de la talla d'Albert Einstein. "És l'única de totes les persones cèlebres a qui la glòria no ha malmès", va dir el físic d'origen alemany d'aquesta dona que va dedicar la seva vida a la recerca, la humanitat i l'amor. Curie va ser cèlebre ja en vida, però la fama li interessava tan poc com els diners. A més, era una dona en un món de domini absolutament masculí. La catedràtica emèrita de química de la UAB Pilar González deia ahir en la presentació d'una exposició sobre Curie a l'Institut d'Estudis Catalans que la química va ser una "persona extraordinària", tant per la seva capacitat intel·lectual com per la seva qualitat humana, i que tenia la convicció que "si al món hi hagués més gent com ella, tot seria diferent".
Anar a París, o el punt d'inflexió
La infància de Curie va ser dura, en una Polònia sota domini rus i en el si d'una família resistent als ocupants i amb problemes econòmics. A més, la seva germana va morir de tifus i la seva mare de tuberculosi abans que ella tingués 10 anys. Tot i això, va acabar la secundària amb la millor nota i va fer-se institutriu mentre assistia a una universitat clandestina als vespres, ja que les noies no podien estudiar a la Universitat de Varsòvia. Als 24 anys, finalment, va arribar a París per estudiar física -era el 1891 - i, després d'acabar-la amb la millor nota del curs, li van presentar Pierre Curie, expert en magnetisme, per a un treball sobre el tema que estava fent. Van quedar impressionats mútuament, però Marie volia tornar a Polònia, ja que tenia la obligació moral de ser professora al seu país. Les cartes d'ell la van convèncer i es van casar el 1895.
La seva feina plegats els va dur a descobrir la radioactivitat, cosa que els va fer guanyar el premi Nobel el 1903. Treballaven en un laboratori amb condicions molt dures que, explicava González, havia estat descrit com una cort de cavalls. Manejaven quantitats de minerals que arribaven a les vuit tones. Marie es va ensorrar després que Pierre morís en un accident el 1906, però cinc anys més tard, sola, va aconseguir aïllar el radi i el poloni i va tornar a guanyar el Nobel.
No va ser fins al 1914 que va aconseguir un laboratori en condicions. De seguida, però, el va tancar perquè va esclatar la Primera Guerra Mundial i es va dedicar a l'altre motor de la seva vida, amb permís de la química: les tasques humanitàries. Va formar tècnics i va inventar -i conduir- els " petits curies ", camions mòbils per fer radiografies i diagnòstics. La resta de la seva vida va seguir investigant, sempre amb la ment a Polònia, on finalment va poder crear un institut del radi. Tot i això, mai va voler patentar el procediment per aïllar el radi ni les seves aplicacions, perquè considerava que havia de ser lliure d'accés per a tothom.
