"Donem un excés de valor a la joventut"

BarcelonaCom va sorgir la idea d'escriure aquest llibre?

No el vaig escriure pensant que es publicaria. Sorgeix d'una reflexió meva per saber on em trobava. Quan em vaig adonar que era vella va ser molt tard, cap als 77 o 78 anys. Fins llavors, anava sumant anys i no me n'adonava. Treballava al programa de vellesa de Càritas -m'hi vaig jubilar als 67- i parlava amb gent gran, però jo mai me'n vaig sentir. Sempre m'ha calgut tenir un objectiu una mica seriós, un repte que em faci treballar i quan vaig acabar d'estudiar humanitats -era la més gran de la classe- em vaig preguntar: "I ara què?" Per mi això era un problema i escriure em va bé per ordenar les idees i entendre'm.

Què ha après després d'aquesta reflexió?

Que la vellesa és una lluita constant per conservar les ganes de viure i només vivint la vida intensament puc arribar a una certa serenitat. Jacques Leclercq parla de la joia d'envellir, però jo, de joia, res. Això sí, cada dia quan em llevo em dic: "Aprofita'l". És el carpe diem .

És la dona gran que s'imaginava que seria?

És que no m'imaginava res. Mai vaig pensar que arribaria a vella tot i que sí pensava en la mort. Per això quan me n'adono m'he d'aturar a pensar-hi. Sembla inconcebible però no penses que tu puguis arribar a vell. I estic en contra dels cursets per jubilar-se i per envellir. No serveixen. La vellesa s'ha de portar al llarg de la vida i jo crec que inconscientment ho vaig fer.

Quan un arriba a vell, pensa en les coses que encara ha de fer o en aquelles que preferiria no haver fet?

Els records agradables queden amb més força que els desagradables. Jo no vaig poder estudiar de jove la carrera de química perquè als pares no els semblava bé i llavors hi havia una submissió total. Hauria d'haver clavat un cop de puny a la taula però no ens havien educat així. He estat mestra i treballadora social i ja de gran m'he llicenciat en teologia i humanitats.

Com l'ha canviat la vellesa?

Era una persona molt callada i introvertida i ara sóc molt xerraire. He relativitzat molt i ja no m'importa tant quedar bé o malament. Quan ets gran, no pateixes tant.

I no vol ni sentir parlar del terme tercera edat .

Les coses pel seu nom: si som vells, som vells. No suporto quan li diuen avi o iaio a una persona que no és el teu avi. Em produeix malestar. Un no s'ha d'avergonyir de parlar de la persona vella. Entenc que els meus fills diguin: "La meva mare ja és vella". Ho trobo més sa que dir que sóc de la tercera o quarta edat.

La valorem prou, la vellesa?

No li donem prou valor. I això passa perquè donem un excés de valor a la infància i a la joventut. Als nens se'ls educa perquè facin un munt d'activitats i perquè arribin a guanyar el màxim de diners possibles. Els joves són els que aporten les idees i els diners i els vells queden arraconats perquè no tenen aquesta necessitat d'anar endavant ni econòmicament ni laboralment. I el vell es queda més sol que mai. Abans, als avis se'ls reservava la millor habitació de la casa i avui fan més aviat nosa i quan comencen amb xacres se'ls aguanta per misericòrdia.

Com afronta la mort?

És un problema més, no ho tinc pas equilibrat. Hi ha persones que no en volen ni sentir parlar, però jo crec que se n'ha de parlar. S'ha de saber arribar-hi. No voler pensar-hi fa més mal perquè, en el fons, tu saps que ets gran i que el teu final és aquell. Pensar-hi i acceptar-ho dóna certa seguretat.