CARRETERES SECUNDÀRIES
Societat 05/12/2010

La Piràmide i altres immundícies

Reflexions Una visita inesperada d'Albània, la Mimosa, arriba el mateix dia que les escombraries del seu país envaeixen la costa de Croàcia, just al davant de la ciutat de Dubrovnik. Parlem del capitalisme salvatge, de la Piràmide, de l'Europa que estem construint, de la crisi financera mundial i de la nova cultura del treball.

Bru Rovira
4 min
Una vivenda rural a l'Albània dels anys noranta, amb la mestressa a la porta i dos veïns fent-la petar. Han passat 20 anys i, per la manera com està el país, immers en un capitalisme salvatge, la imatge podria ser la mateixa o pitjor.

Fa un parell de setmanes, la meva amiga i traductora albanesa, la Mimosa, em va trucar tota contenta: "Vinc a Barcelona!" Va arribar el mateix dia que el riu Buna, que separa Albània de Montenegro, baixava desbordat arrossegant fins al mar tot el que trobava: porcs, plàstics, gossos, residus sanitaris, escombraries domèstiques... La porqueria va aparèixer a les platges de les illes croates de Mjjet i Korcula, uns dels indrets més bells de la mar Adriàtica, a tocar de Dubrovnik.

-Albània... -es va mirar d'excusar la Mimosa.

Ho va fer amb un riure histriònic, riure per no plorar, que ja li conec. És el mateix riure amarg que tant ens ha ajudat durant vint anys a narrar la crònica albanesa, la història recent d'un país que es va desfer a cops del comunisme delirant d'Enver Hoxha i que va entrar a patacades al capitalisme salvatge, en què els diners i el Kalàixnikov marquen el ritme de les finances imposant un nou sistema de valors.

Encara recordo els primers capitalistes albanesos, a principis dels anys noranta, aquella innocència primigènia de l'emprenedor que veu arribada la seva hora: el pagès que cada matí construïa un pont amb taulons perquè la gent pogués travessar el riu, cobrava passatge i el desmuntava al vespre; o el veí de Tirana que se servia d'un carretó-taxi per portar vianants a través d'un carrer convertit en una torrentera.

Però tot allò es va acabar ben aviat perquè el capitalisme no havia arribat a Albània per despertar l'enginy ni defensar la llibertat i la justícia. El capitalisme tenia altres projectes i la Mare de Tots els Projectes es deia la Piràmide. El seu funcionament era el mateix sistema Madoff que finalment ha arrossegat les finances mundials: l'inversor posa diners en una estructura, que cada vegada està més inflada, fins que la base s'esfondra.

Els nous consumidors

Recordo com aquells dies, un representant del Banc Mundial que assessorava la transició al capitalisme -i promovia la Piràmide- em va parlar de la necessitat d'una acumulació de capital -"primitiva", va dir- per crear una nova classe de consumidors. El capitalisme, em va instruir a continuació, sempre s'ha fet així: un grup que normalment s'aprofita de la situació -l'estraperlo espanyol, per exemple- crea les condicions perquè la societat consumeixi i creixi.

Un amic meu, un poeta que no tenia cap gana d'esllomar-se treballant com l'home del carretó, va pensar durant aquells temps gloriosos que el capitalisme volia dir posar diners a la Piràmide i anar a fer el cafè amb els amics mentre s'espera tranquil·lament el dia de cobrar interessos. La patacada va ser impressionant. L'any 1997, el poble, indignat, ho va trinxar tot, des de les escoles fins als pals elèctrics. Tot el que sonava a Estat va ser esmicolat i la massa es va apoderar de les armes que Hoxha tenia emmagatzemades en búnquers i casernes... ¡per defensar el país del "revisionisme" soviètic i de "l'imperialisme" occidental! Des d'aleshores, els albanesos consideren el bandolerisme la manera més rendible de treballar i el país s'ha convertit en refugi per al diner negre i el tràfic d'armes, d'heroïna i de persones.

Però escoltem la història particular de la Mimosa, perquè les històries personals, humanes, tenen sempre més veritat que la retòrica complicadíssima amb què se'ns vol explicar la crisi del sistema financer.

La Mimosa i el seu marit són dels que durant aquests vint anys van tenir la sort de poder treballar de tant en tant. La seva feina més lucrativa va ser la traducció per a periodistes estrangers durant les diverses crisis que va patir Albània.

Capitalisme salvatge

L'arribada de la democràcia (1990-1992) els va permetre comprar amb altres socis un terreny per fer-se una casa; amb la crisi de la Piràmide (1997) van aixecar les parets i amb la guerra del 1998 van posar-hi finestres i portes, un moment de glòria que van ajudar a culminar els ingressos obtinguts durant la guerra de Kosovo del 1999.

-És un piset que dóna a un parc, amb molta llum -explica amb llàgrimes als ulls mentre sopem en un restaurant del Raval.

Resulta que fa uns mesos va arribar un desconegut i va construir una tanca justament on la gent aparcava els cotxes. La seva intenció és construir-hi ara un edifici. Li han preguntat si disposa d'algun paper que acrediti la seva propietat, d'algun permís d'obres. No el necessita. Té un Kalàixnikov, molta mala llet i s'ha preocupat d'embetumar convenientment l'Ajuntament de la ciutat, que li deixa construir fins a ¡deu plantes! -Aquest capitalisme és el que ens havia de salvar: la llei del més fort, la corrupció -diu la Mimosa, que es quedarà sense vista, llum ni arbres. Confessa que cada dia li fa més vergonya anar a treballar. Com si treballar fos de beneits, de pobres.

Abans d'acabar de sopar, tornem al tema de les escombraries. El president Berisha acaba d'aprovar una llei que permet importar escombraries a la UE i reciclar-les a Albània. Es veu que té -diu- un parell de fàbriques, però no cal mirar cap a Itàlia per imaginar com serà aquest reciclatge i com arribarà a la resta del continent. Potser és el moment de fer-nos una pregunta: quina és la llavor que ens espera a tots plegats, als països rics, després del que hem sembrat d'ençà que el món es va globalitzar i el capitalisme va imposar un sistema financer sense política? Però no tinc temps de pensar-hi gaire perquè la Mimosa ja em comença a explicar una altra història albanesa: continuarà.

stats