Dues víctimes de pilotes de goma esperen indemnització des del 2012

Van perdre un ull pels trets dels antiavalots dels Mossos d’Esquadra en les protestes del 29-M

Angelo Cilia i G. S. van perdre l’ull dret el 29 de març del 2012, en el marc de les protestes de la vaga general del 29-M, a la cruïlla entre el passeig de Gràcia i la ronda de Sant Pere. Entre dos quarts de set de la tarda i les set, els dos van rebre l’impacte d’una pilota de goma disparada pels Mossos d’Esquadra. El primer era amb un grup de periodistes que cobrien els enfrontaments entre els manifestants i la policia; el segon anava a la part de sota de la plaça de Catalunya, on havia quedat amb uns amics per prendre alguna cosa. A tots dos una bala de goma els va rebentar el globus ocular, i cap de les dues causes penals va prosperar perquè no es va identificar quin policia els havia disparat. Sis anys més tard, encara esperen la indemnització del Govern, tot i que l’executiu admet que s’ha de pagar i que aquest setembre ha reprès les negociacions per fer-ho.

“No soc el mateix, la vida no és igual després d’aquell dia”, explica G. S. És professor, però ha trigat prop de dos anys a poder tornar a treballar i reconeix que el succés l’ha afectat profundament. Cilia és protèsic dental, una feina de precisió, i encara li costa adaptar-se a veure-hi per un sol ull. “No puc mesurar bé les distàncies, no tinc visió de profunditat”, assegura. “No he pogut tornar a jugar mai a futbol”, afegeix. Sense els dos ulls la visió de les tres dimensions desapareix. També els afecta en les relacions socials. G. S. no vol que es publiqui el seu nom ni que es donin detalls sobre la seva identitat perquè no vol que el seu entorn més pròxim l’etiqueti de víctima.

Maltractats i abandonats

El protocol de reparació del dany per a la indemnització de víctimes dels Mossos, aprovat el maig del 2014, preveu que, quan el departament d’Interior “tingui coneixement, a través del mitjà que sigui”, que algú ha patit una lesió per una actuació policial per “situacions de disturbis o desordres”, es valorarà el cas i s’iniciarà, “si escau”, el procediment de responsabilitat patrimonial. El protocol inclou una comissió que hauria d’activar la unitat de suport a la víctima i analitzar els fets i les lesions. Ni en el cas de Cilia ni en el de G. S. sembla que s’hauria arribat a activar, perquè tots dos asseguren que el Govern mai s’hi ha posat en contacte per iniciativa pròpia. “Va haver de ser la nostra advocada, Anaïs Franquesa, qui els va contactar”, explica Cilia. S’han sentit maltractats i, després, abandonats per l’administració catalana, excepte quan l’exconseller d’Interior Jordi Jané -l’any 2016, quan encara era al càrrec- els va demanar disculpes, personalment, en una reunió. “Va ser molt pròxim”, recorda Cilia, que valora el gest: “Va reconèixer que havia sigut una mala actuació policial”. El suport l’han hagut de buscar en entitats com la plataforma Stop Bales de Goma i el centre EXIL per a víctimes de la tortura.

Efectes del 155

Fonts del departament d’Interior al·leguen l’aplicació del 155 per explicar el retard en la indemnització, i recorden que a finals de setembre representants del departament es van reunir amb els dos afectats i la seva advocada. Cilia, amb tot, defineix de “seca” aquella reunió. I tant ell com G. S. expliquen que en van sortir amb la sensació que la situació continuava encallada i, sobretot, que el Govern i l’asseguradora pretenien regatejar amb les dues indemnitzacions.

A Ester Quintana, a qui van rebentar un ull a la vaga general del 14 de novembre del 2012, l’asseguradora del Govern li va pagar 260.000 euros ara fa tres anys. Nicola Tanno, que també va perdre un ull durant els aldarulls del Mundial de futbol del 2010, va cobrar 200.000 euros el 2016. Les dues indemnitzacions són posteriors a l’entrada en vigor, l’abril del 2014, de la prohibició de les pilotes de goma a Catalunya. ¿Com pot ser que Angelo Cilia i G. S., que van perdre l’ull abans que Quintana i Tanno, encara no hagin cobrat? Doncs probablement perquè els seus casos no són tan coneguts -els dos sempre han rebutjat situar-se al centre del rebombori mediàtic- i perquè busquen la indemnització per la via administrativa, una vegada descartada la penal. Però no és només que no hagin cobrat: a G. S. l’asseguradora del Govern li ha fet una oferta escrita perquè accepti 88.000 euros i, pel que fa a Cilia, els representants de l’asseguradora fins ara han parlat de 80.000 euros.

Mentrestant, tots dos han de continuar vivint amb les conseqüències de l’actuació policial del 29-M del 2012 i recordar-les cada cop que no poden fer alguna cosa que abans feien, o cada cop que es miren al mirall. Cilia, després de mitja dotzena d’operacions, pot ser que n’hagi de passar més: valora posar-se una pròtesi, perquè el globus ocular que li queda és més petit i li fa mal quan canvia el temps. La pròtesi se l’haurà de pagar ell, perquè la Seguretat Social no cobreix operacions que considera d’estètica. S’ha de medicar cada dia i pateix un trastorn adaptatiu que li dificulta la vida. G. S. encara té depressió i estrès posttraumàtic. A més, tots dos ho van tornar a reviure tot durant l’1-O. “És increïble que tornessin a fer servir aquestes armes que estan prohibides”, lamenta G.S.