Elif Shafak : “A Turquia hi ha un milió d’estudiants que volen ser imams”

Elif Shafak (1971) es defineix com a demòcrata, feminista i defensora del col·lectiu LGTB i de les minories i, per sobre de tot, de la llibertat d’expressió. És una dona elegant que es mostra oberta i receptiva amb tothom, a més de transmetre serenitat. Pot arribar a ser molt crítica, però no es mulla. Tot i rebutjar la religió, el populisme, el nacionalisme i l’autoritarisme, diu que no li agrada prendre partit polític. Això sí, no dubta a l’hora de defensar els drets i els valors fonamentals. Ho fa a través de les paraules, amb articles, llibres de ficció i llibres de no-ficció. N’ha escrit una quinzena.

És l’escriptora més llegida a Turquia. Què explica l’èxit de les seves novel·les?

Hi ha dues raons: els temes sobre els quals escric i l’estil que utilitzo. A mi m’agrada perseguir els silencis i per això tracto temes que són tabú. I escric amb un llenguatge accessible, en què combino l’intel·lecte amb les emocions.

Quin és el tabú més gran sobre el qual ha escrit?

El genocidi d’Armènia, en el llibre La bastarda d’Istanbul. La gent no vol creure que va passar, però va passar i hem de parlar-ne. És una responsabilitat recuperar la nostra memòria.

Va tenir bona rebuda?

A Turquia vaig ser acusada d’insultar el poble turc. Després, vaig quedar absolta, però vaig haver de viure un any i mig amb guardaespatlles. I si bé vaig rebre un feedback molt positiu dels lectors, vaig ser maltractada als mitjans de comunicació. Va ser com si al mateix temps m’estiguessin fent un petó en una galta i a l’altra m’estiguessin clavant una bufetada.

Qui la llegeix?

El públic és molt divers, de qualsevol edat o ideologia. Els meus llibres no van dirigits a cap grup en concret. Jo escric sobre història i memòria i faig preguntes difícils perquè els lectors trobin les seves pròpies respostes. Dono peu a la llibertat d’expressió.

Ha viscut en molts llocs diferents del món. ¿Això es veu reflectit en els seus llibres?

I tant! Tota la meva vida és moviment i pertanyo a molts indrets; soc turca, però també estic molt lligada als Balcans, al Mediterrani, al Pròxim Orient i, per descomptat, a Europa. Inevitablement, aquesta multiplicitat queda plasmada en els meus llibres.

Va sovint a Turquia? Ha canviat?

Hi vaig amb força regularitat. Allà ens hem tornat més conservadors, nacionalistes, homòfobs, sexistes i patriarcals. I per desgràcia s’han incrementat la violència domèstica i els feminicidis.

Com la fan sentir aquests canvis?

Jo em desmoralitzo, sobretot quan veig la política turca i els polítics. El govern és molt autoritari. Ja no hi ha separació de poders, tampoc estat de dret, mitjans lliures ni independència acadèmica.

I vostè com a activista què fa?

Escric articles sobre tot això i en parlo a les meves novel·les. El meu activisme es canalitza a través de les paraules. També hi insisteixo en xerrades i entrevistes. I dono suport a organitzacions de dones, del col·lectiu LGTB i de drets humans, a més de col·laborar en ONGs com Amnistia Internacional o Human Rights Watch.

Això és suficient?

No, hem de ser molt crítics amb l’autoritarisme i els polítics que hi ha al darrere. I és molt important connectar amb les persones perquè la gent i el govern no són el mateix. Quan em fixo en la gent, realment em sento més optimista.

La UE s’hi ha d’implicar?

Hauria de fer-ho. No es pot quedar callada en qüestions de drets humans i tampoc pot deixar sols els demòcrates de Turquia, que existeixen. La realitat no són les negociacions entre polítics europeus i turcs, sinó la connexió amb la gent. Jo crec en les iniciatives que venen de baix.

Turquia serà membre de la UE?

Aquest moment històric ja ha passat. Jo sempre ho he defensat. És clau que Turquia es mantingui connectada a Europa perquè se sumi als seus valors democràtics. Va ser possible, però ara s’ha perdut l’oportunitat, almenys a curt termini.

¿I aquesta pèrdua representa una amenaça per als ciutadans?

Per descomptat. Ara la democràcia és molt fràgil a Turquia. Els col·lectius més amenaçats són els periodistes i els professors. Molts han sigut acomiadats i no tenen possibilitat de trobar una altra feina. Alguns abandonen el país i els que es queden callen.

I el resultat de tot això?

Una societat més enfadada, depressiva i, sobretot, dividida.

¿És cert que el sistema d’educació està canviant?

S’està tornant més nacionalista i religiós. De fet, ara hi ha un milió d’estudiants a Turquia que van a escoles molt religioses per convertir-se en imams. Per què volem un milió d’imams? No els necessitem i el més preocupant és que van en augment.

Tornaria a viure a Turquia?

Jo puc ser molt crítica amb el govern, però m’encanta el país, la seva gent i també la cultura. Tot i així, sempre seré una persona errant.