Societat 19/10/2016

“Si matessin futbolistes en lloc de dones hi hauria estat d’alarma”

Doctora en psicologia, Esperança Bosch compara les polítiques d’igualtat i prevenció de la violència de gènere amb la pedra de Sísif. Sap que s’ha d’empènyer constantment, si no es vol que torni enrere i ens caigui al damunt

Cristina Ros
4 min
Esperança Bosch fa anys que alerta del repunt de les actituds masclistes entre les parelles més joves.

Fa anys que adverteix del repunt del masclisme entre les parelles més joves, imbuïdes per la idea de l’amor romàntic i l’entrega absoluta a l’altre. Esperança Bosch, doctora en psicologia, professora de la Universitat de les Illes Balears, directora del Grup d’Investigació d’Estudis de Gènere i del màster de polítiques d’igualtat i prevenció de la violència de gènere de la UIB, confessa que darrerament arriben al seu departament “pares i mares escandalitzats perquè els seus fills tenen reaccions masclistes que no han pogut veure mai a casa seva”. Ella, que a finals del 2015 va rebre la Medalla d’Or de la ciutat de Palma, juntament amb Victòria Ferrer, per la tasca en favor de la igualtat i la prevenció de la violència masclista, sap que precisament el que ha mancat en els darrers anys són polítiques de prevenció i informació, sense les quals, afirma, “no hi pot haver sensibilitat en aquest àmbit”.

¿Diria que pel que fa a igualtat de gènere estem millor ara que fa...?

¿Que fa vuit anys o que en fa 30? En general, sí que estem millor que fa 30 anys, però pitjor que el 2007. Ara bé, tot depèn d’on centrem la mirada, perquè no podem observar només el nostre racó, hem de tenir una mirada àmplia i internacional. L’auge dels integrismes ha tornat a imposar a les dones cortines com a vestits. Es torna a amputar el clítoris en societats que pràcticament havien eradicat aquesta pràctica brutal. Al campus de la nostra universitat hi ha al·lotes que van amb el mocador al cap... És innegable que, respecte del 2008, just abans de la crisi, estem pitjor també al nostre país.

En quin sentit estem pitjor?

Amb la crisi s’han eliminat els programes de prevenció i informació en l’àmbit educatiu, cosa que ha contribuït de manera determinant al repunt de les actituds masclistes en les parelles més joves, per part d’ells i també per part d’elles. Sublimen la idea de l’amor romàntic, l’entrega a l’altre. Miri, vivim en una societat tan patriarcal que als homes els costa massa amollar el seu poder. Uns s’hi aferren de la manera més animal, com és el cas dels integrismes islamistes, i d’altres recorrent als elogis: “Ets tan estupenda que com tu ningú cuidarà els nostres fills, il·lumines la casa”. Aquesta mala interpretació de l’amor romàntic pot conduir a la violència de gènere, física o psicològica, i moltes vegades aquestes al·lotes joves, o no tant, els justifiquen: “Ho fa perquè m’estima, perquè em vol cuidar, perquè es preocupa per mi”. És molt perillós, això.

¿Diria que d’aquestes actituds masclistes en tenen també una part de culpa les dones?

En general, i per principi, la culpa és del dominador, no del dominat. Per posar-ho en un altre àmbit, els esclaus no són culpables de la seva esclavitud.

Afirma que a Espanya la situació és pitjor de la que hi havia abans de començar la crisi. Què passa amb les lleis d’igualtat i contra la violència de gènere?

Formalment, les lleis persegueixen i condemnen la violència de gènere. Fins i tot s’ha de dir que a Espanya la llei integral contra la violència de gènere, del 2004, és molt potent, però la part de formació i prevenció està molt poc desenvolupada. Fa una setmana, a l’Ara Diumenge hi havia un gran reportatge sobre la violència masclista, i demostrava que a totes les baules de la cadena implicada, policies, advocats, treballadors, fiscals o jutges, els falta formació específica. Quan es considera que si la víctima no denuncia és perquè ja li va bé és perquè no entenen res, sobretot dels mecanismes de la por.

També hi ha un repunt de la violència de gènere en l’àmbit domèstic des del 2008. La pèrdua de llocs de treball s’apunta com un dels principals motius.

I la pèrdua d’independència econòmica per part de les dones, i moltes altres raons. En tot cas, tornem al mateix: falta sensibilització. Ens ho hem de creure, que és un autèntic drama, i els primers que s’ho han de creure són els representants públics, que han d’invertir diners en les polítiques d’igualtat. No és dogmatisme dir que si matessin futbolistes o capellans en lloc de dones hi hauria un autèntic estat d’alarma.

Per on haurien de passar les polítiques d’igualtat que apunta?

Com deia, s’hi ha d’invertir. Les campanyes no es poden fer una setmana a l’any, ni ser ocasionals. Han de ser constants, com un degoteig, i se n’han d’avaluar els resultats. També s’ha de creure fermament que el principi d’igualtat assegura que s’aprofiten totes les intel·ligències, d’un gènere i de l’altre. I s’ha de repetir una vegada i una altra que estimar no té res a veure amb posseir, que la gelosia no és estimar i que hem d’aprendre a estimar d’una altra manera.

A més dels esmentats, ¿quins són els nous reptes del feminisme?

En aquests moments ens preocupa la maternitat subrogada. Els ventres de lloguer són una forma més de mercantilitzar el cos de les dones que estan en situació precària. D’altra banda, la prostitució ens porta a un debat pendent sobre els prostituïdors. No totes les feministes hi estem d’acord, però jo defenso que s’aboleixi la prostitució, que es lluiti contra el tràfic i que els que acudeixen a les prostitutes es replantegin la seva sexualitat.

stats