Eva Tudela: "Amb el canvi climàtic, si els polítics no es mouen, la ciutadania tampoc ho farà"

A banda d’enginyera tècnica forestal, Eva Tudela és llicenciada en ciències ambientals i forma part de la comissió de territori d’Acció Ecologista Agró, una ONG amb gran implantació al País Valencià (37 anys d’existència) i que ella va presidir fins al 2017

¿Fins a quin punt pot desmobilitzar la ciutadania l’absència d’acords en la Cimera sobre l’Acció Climàtica de l’ONU celebrada a Madrid?

Per a la ciutadania en general, els polítics són l’exemple a seguir, i si els polítics actuen, la gent sap que després els tocarà a ells. Però si eixe primer moviment [de l’administració] no es produeix, ells no es mouen.

Amb el canvi climàtic s’incrementaran els problemes amb habitatges edificats en espais inundables i a prop del mar, una realitat molt present al País Valencià i a tot el Mediterrani. Com es resol?

Ja hi ha sentències contra cases que no s’haurien d’haver construït i que els polítics no s’atreveixen a enderrocar. Hi ha zones on no podrà existir la negociació i on deuria establir-se un pla d’evacuació i enderrocament, són els casos de les vivendes que estan en zones de domini públic marítim i de domini públic hidràulic [llits de rius, barrancs...]. En d’altres caldria començar a negociar i en alguna situació establir algun tipus d’indemnització. El que no té sentit és, per exemple, construir murs i aportar sorra per protegir vivendes -vora la mar- que en molts casos són segones residències i a les quals no es pot protegir davant del continu augment del nivell del mar. Si l’administració es plantegés indemnitzar els propietaris i demolir eixes cases, probablement seria més econòmic. Però el problema és que no s’hi atreveix. I després estan els mitjans de comunicació, que tergiversen i manipulen eixes actuacions creant uns discursos que dificulten més que el polític faça el pas.

¿Vol dir que els mitjans de comunicació tracten com a víctimes molts ciutadans que no ho són tant?

Sí, sols cal mirar el cas de la DANA [fort temporal de pluges del setembre passat que va afectar el sud-est peninsular i que va causar greus inundacions]. Certament, hi ha persones que han patit molt, i hem d’ajudar-les, però les seues cases són en zones on no deuria haver habitatges, i ara encara se’ls atorguen subvencions per rehabilitar-les. I jo el que faria és analitzar el cost de traslladar les persones a una altra vivenda, perquè potser ens estalviaríem diners. Si d’ací dos anys es tornen a inundar, què fem, els tornem a indemnitzar? I d’ací quatre i sis anys? Els indemnitzarem cada vegada?

Al País Valencià els moviments socials arrosseguen un cert desencant amb l’Ajuntament de València i la Generalitat. A què l’atribueix?

A la falta de planificació. Per exemple, a València haurien de preguntar a la ciutadania quina ciutat vol: si una on es puga caminar pel centre i en la qual reduïm la contaminació, o una cada vegada més contaminada i congestionada. Si feren un bon procés de participació, crec que guanyaria l’opció més ecològica, perquè la ciutadania està entenent que la salut i la contaminació van lligades. I amb eixes respostes el govern ja no hauria de barallar-se amb ningú per oposar-se a l’ampliació de l’autovia V-21 o del port [peticions dels moviments socials i ecologistes], perquè simplement podria contestar que la ciutadania no les vol. Serien decisions que es prendrien soles. Però sense eixa planificació van improvisant i intentant acontentar a tot el món, i això és impossible. A més, amb un projecte participatiu permetrien que la ciutadania, que actualment no pot dir allò que pensa sobre els projectes que l’afecten, pogués fer sentir la seua opinió. Perquè, si no, el poder només escolta el missatge de qui té accés a ell, i que són, per exemple, l’Autoritat Portuària i l’empresa a qui es concedirà l’explotació del port.

Però les consultes ciutadanes aconsegueixen molt poca participació.

L’administració ha de plantejar les qüestions de forma més senzilla. Després ha d’estar disposada a acceptar les respostes, perquè hi ha projectes participatius que no són vinculants. Si la voluntat de la ciutadania ha estat expressada en un projecte transparent i ben estructurat, amb unes respostes contundents i clares, l’actuació s’ha de dur a terme sí o sí. El procés de participació el problema que té és que és llarg, perquè la ciutadania ha estar formada i informada, i això demana temps.

Aleshores ¿creu que són fórmules vàlides per a la majoria de projectes al marge de cost i retards?

Sí. En tots els que generaran canvis importants. És veritat que el primer procés serà un desastre, però en el quart o el quint ja serà diferent. A participar n’aprens participant.

Entitats com la seua sovint es queixen que pateixen una manca de relleu. A què ho atribueixen?

A vegades hi ha persones que s’acosten, per exemple, a una reunió de la comissió de territori, però no tornen. Potser els sembla massa feixuc, o creuen que el voluntariat en una entitat ecologista són més activitats a l’aire lliure, que també, i no tant llegir documentació per fer al·legacions. Per a les activitats més dinàmiques i divertides sí que tenim gent suficient, però per a les altres no.

Per tant, ¿el voluntariat es mobilitza pel gaudi i no pel compromís cívic?

El problema és que la societat ha educat la ciutadania a dedicar molt de temps a l’oci però no ha ensenyat que la militància estricta també és una opció per al temps lliure i, a més, necessària. Vivim en una societat poc crítica que redueix la participació a votar cada quatre anys. En els processos de participació mai se sol superar el 10%, i l’11% és tot un èxit.