ANÀLISI

Educar al segle XXI: crear persones amb criteri i curiositat

"Hi va haver un temps en què només anant a escola es podia saber que, més enllà de l’horitzó, de la teva muntanya i del teu riu, existia un món ample, on passaven coses"

Hi va haver un temps en què només anant a escola es podia saber que, més enllà de l’horitzó, de la teva muntanya i del teu riu, existia un món ample, on passaven coses. Que tenia una història, una llengua i una literatura que no s’acabava en els contes de l’àvia, i que s’havia descobert que quan surt el sol no és perquè hagi donat la volta a la Terra. Tot això s’aprenia a l’escola si tenies la sort de poder-hi anar, que hi hagués algun llibre i de tenir un mestre o una mestra que en sabés una mica.

Altres coses no calia que te les ensenyés l’escola: des que naixies veies treballar el pare i la mare, sabies que estarien al teu càrrec quan fossin grans i com havies de conviure amb els veïns per ser una persona estimada per tothom. Però tot canvia, i avui estem al segle XXI; vivim, majoritàriament, en ciutats, i fins i tot qui viu al camp té a l’abast una informació inacabable, només engegant l’ordinador. Si alguna cosa és sobreabundant en la nostra societat és justament la informació. I a l’inrevés, si alguna cosa escasseja, és justament la formació, entesa com el conjunt de criteris que ens permeten triar entre les diverses opcions que se’ns presenten quotidianament en tots els àmbits.

La vida ciutadana que fem requereix un alt nivell de civisme, de capacitat de convivència, de saber trobar el camí entre múltiples possibilitats. En societats anteriors hi havia uns models rígids a seguir, i formar-se consistia a aprendre’ls i seguir-los, sense desviacions. Ara som molt més lliures: costa, però estem trencant els models rígids; i, com sempre, la llibertat només té sentit si podem escollir i sabem què escollim i per què; aconseguir persones capaces de tenir aquests criteris és la feina fonamental que ha de dur a terme l’educació en el nostre segle.

Tota la resta, coneixements instrumentals, especialitzacions, eines de tota mena, estan al nostre abast amb relativa facilitat, sempre que tinguem els criteris adequats per saber què ens convé en cada moment.

I és per això que l’educació necessita un canvi radical. La informació creix avui cada minut en una proporció que no havíem sospitat mai abans. Faci el que faci, l’escola només pot donar una petita part dels coneixements; farcir el currículum ha sigut un desastre, píndoles d’informació que cal memoritzar perquè no arriben a tenir sentit per a la majoria de criatures. A canvi, s’ha perdut la possibilitat real d’educar les emocions, el sentit de la responsabilitat, de la convivència, d’aprendre a fer, d’aprendre a ser, en una paraula, el que ja va recomanar l’informe Delors. Recordo el que passava quan era regidora d’Educació a Barcelona: vaig intentar iniciar un programa d’aprenentatge de servei, justament per fomentar la responsabilitat. El professorat em deia: tens tota la raó, però no tenim temps, que si no, no acabem el currículum. Adéu a la responsabilitat, doncs.

Anem malament: el que cal és dir adéu al currículum que hem conegut fins ara, no donar-li el paper central en l’educació. L’objecció immediata és... i si no aprenen matemàtiques? O llengües? O història? I tant que n’aprendran! Sobretot quan ho necessitin, quan els calguin com a eina. No es tracta de fomentar l’analfabetisme, ben al contrari. Es tracta de crear persones amb eines de tipus molt diversos, amb criteri propi i amb curiositat. Capaces de bastir el seu propi projecte de vida. I per això el professorat ha de ser molt més que un transmissor de coneixements: ha de ser algú capaç de guiar les persones joves perquè aconsegueixin ser el que volen i poden ser, en una societat en què, més que mai, és caminant com es fa el camí.

Més continguts de