DRETS HUMANS

“Em vull quedar aquí perquè Barcelona m’ha salvat la vida”

Alguns dels immigrants arribats amb l’‘Open Arms’ recorden el seu periple

Una desena d’homes s’arreceren del sol de la tarda sota l’ombra d’una magnòlia a l’entrada de la residència Joaquim Blume, d’Esplugues de Llobregat. Alguns parlen entre ells en veu baixa, i n’hi ha dos que conversen amb la periodista d’El País Maria Martín, que els ha acompanyat a bord de l’ Open Arms. La meitat tenen la mirada perduda, fa poc més d’un dia que han arribat a Barcelona i el futur encara és una incògnita. Però n’hi ha que tenen molt clar què volen, com Elvis Tgnabou: “Em vull quedar aquí; Barcelona m’ha salvat la vida. Sense Barcelona seria mort al mig del mar”.

Té 22 anys i parla amb energia, només se li apaga la veu quan recorda els moments més durs del seu periple. Va marxar de Burkina Faso el juliol de fa dos anys amb la intenció d’anar a Algèria per treballar i ajudar la família, però la presència de Boko Haram li va fer canviar la ruta i va acabar a Líbia. Allà va trobar una feina en una obra, fins que un dia va aparèixer un grup d’homes armats i es van endur els treballadors. “Cinc van intentar fugir, però els van matar allà mateix”, diu mentre fa el gest d’apuntar amb un fusell. “Ens van deixar tres dies sense menjar, tancats en un lloc sense finestres, i després, quan estàvem dèbils, ens van començar a pegar”.

Pretenien que truquessin a les seves famílies perquè paguessin un rescat a canvi de deixar-los anar. Ell trucava a la seva mare, que plorava perquè no havia vist mai un euro i n’hi reclamaven 5.000. “Sabia que jo era mort i no hi podia fer res”. Mentrestant, veia com cada dia mataven companys seus: “Eren un escarment per a tots”. I el torturaven. Algunes de les cicatrius que té són evidents, com les del cap i la templa esquerra, fetes a cop de culata de Kalàixnikov. La de l’espatlla esquerra l’hi van fer apunyalant-lo una vegada i una altra, i, com les altres, se li va infectar. En té per tot el cos, i d’altres que no es veuen. “La meva memòria del temps que vaig estar tancat no és bona”, diu. Recorda assassinats indiscriminats, cames trencades, pallisses per diversió i genitals destrossats a cops. Al final es va salvar gràcies al whisky. “Un dia els guardes es van emborratxar i es van deixar les portes obertes”. Els que podien caminar, van fugir.

Amr Rabie Eid, que té 28 anys i és d’Egipte, també pretén quedar-se aquí. Vol buscar de quina professió calen treballadors o en què pot ser més útil i dedicar-s’hi. Explica que va marxar a causa de la situació política. Quan va sortir del seu país, el2016, segons informes d’entitats de defensa dels drets humans recopilats per Al-Jazeera, cada dia hi havia dos assassinats extrajudicials, tres o quatre desaparicions i dos casos de tortura. Hi va deixar una dona i dos fills que espera poder ajudar ara.

El van atrapar dues vegades, la primera a Bengasi, on el van apunyalar a la cama i el van retenir un mes, i la segona en el primer intent de creuar el mar. Aquesta vegada el van retenir dos mesos. Assegura que un home, que manté que era policia, el va acabar duent a una presó privada on els feien treballar de franc. “Érem esclaus”, diu. Però se’n va poder escapar i es va enrolar a la pastera que va rescatar l’ Open Arms.

Betcha-Honoree, de 40 anys, vol enviar diners al Camerun per ajudar la seva família, que l’ha salvat a ell dues vegades: el van atrapar el primer dia que va arribar a Líbia. El van tenir segrestat mig any, fins que els seus parents van pagar 500.000 francs CFA -uns 750 euros-, però mesos més tard el van tornar a segrestar. Aquesta vegada va costar el doble. Després va anar fent les feines que va poder durant tres anys, fins que va estalviar els 3.000 dòlars que li va costar embarcar-se a la pastera.

Etiquetes

Més continguts de