"Em sembla que el meu crim ha sigut quedar-me prenyada"

"Em sembla que el que he fet ha estat quedar-me prenyada, però va ser sense voler, sap?". Maria (és un nom fictici) respon així a la pregunta de "quins són els teus càrrecs" quan la tanquen al convent de les Oblates de Tarragona, convertit en presó de dones durant els primers anys del franquisme.

Quan finalment li treuen el fill del ventre, ni tan sols deixen que el toqui i obliguen la Maria a alletar uns altres infants. Ella, però, acaba esbrinant quina família s'ha quedat el nen i l'observa de prop. El veu créixer, l'esguarda palplantada davant el pis on viu, i més de seixanta anys després d'haver-lo parit, acaba assistint al seu enterrament. Mai, però, s'adreça al seu fill per desvelar-li que és la seva mare.

Josep Gironès, l'autor de Viure sense el meu fill (Meteora), va conèixer la Maria en una sala d'un hospital de Tarragona. "A vegades les hores a l'hospital són llargues i jo tinc el costum d'escoltar més que parlar", explica Gironès. A poc a poc la Maria li va anar relatant la seva història. "Per nosaltres pot ser un fet singular, però el robatori de nens no era estrany durant la dictadura, el que succeeix és que s'ha girat full amb la intenció de no parlar de tots els crims que es van cometre", diu Gironès. La Maria ja és morta i una de les condicions que va posar a l'autor del llibre va ser la de no revelar mai el seu nom. "Quan m'explicava la seva història ho feia amb un desassossec... Tenia una mirada molt neta, molt clara -recorda-. No era una dona trista, sinó que s'havia conformat amb tot el que li havia passat".

Sorprèn, però, que la Maria mai no acabés parlant amb el fill: "Al principi no pot fer res perquè l'haurien empresonat, més tard decideix no dir res per no provocar un daltabaix a la vida del fill i, mentre s'ho pensa i s'ho repensa, el fill mor", raona Gironès.

Expulsada de casa

La Maria, nascuda en un poble de la Terra Alta, es va quedar embarassada, poc després de la Batalla de l'Ebre, d'un soldat del bàndol franquista que es va desentendre de tot. Els pares de la Maria, quan es van assabentar que esperava un fill, no la van deixar entrar a casa. "En arribar a casa, vaig trobar-me la porta del carrer barrada amb clau, un fet inusual a ca nostra; com les altres cases del poble, sempre tancàvem la porta només amb la balda, si és que no deixàvem directament la clau posada al pany", relata al llibre.

Va esperar asseguda al brancal, es va fer fosc, i la porta continuava tancada. Va decidir marxar, a peu, "camí avall". L'endemà una parella de guàrdies civils la van portar fins davant un home, amb camisa blava, que es feia anomenar el Comandante. La Maria va respondre tan ràpidament com va poder totes les seves preguntes fins que va confessar al seu interrogador que l'havien expulsat de casa "perquè estava prenyada". I va ser aleshores quan se li va dibuixar a la cara un somrís espaordidor.

El fill de la Maria no és l'únic nen que va desaparèixer del llit de la seva mare durant els primers anys de la dictadura franquista. L'historiador Ricard Vinyes, autor d' Els nens perduts del franquisme (Proa, 2002) ha documentat "més de 12.000 casos -a l'Argentina el nombre de criatures desaparegudes és de 500- d'infants deportats des de les presons fins a centres religiosos o a centres d'internament de l'Estat". La xifra està documentada, continua Vinyes, perquè "ells estaven ufanosos i orgullosos de treure els nens de les famílies roges".

No era infreqüent que a les presons fessin formar en una filera les dones i les obliguessin a entregar les criatures, que acabaven dalt d'un tren amb destí desconegut. "Per fer tot aquest moviment de persones, era necessària una decisió oficial en un despatx, per tant hi va haver una planificació, l'Estat tenia un pla", conclou Vinyes.