Era un vespre de tardor de l'any 2000. Enrique Bañuelos va portar a sopar al millor restaurant xinès de Madrid (a l'Hotel Villa Magna) el que havia sigut el seu mestre i mentor quan era un adolescent. Allà va recordar la seva infància en el si d'una família humil de Sagunt. Una infància dura, d'acord amb el seu propi relat.
El pare l'apallissava sovint, i també a la seva germana, fins que va morir en un accident laboral. "Va caure en un forn i va quedar socarrimat, que era el que de veritat es mereixia!", rememorava literalment l'empresari que, al darrere de Veremonte, aterrarà al costat de Port Aventura amb un complex de sis parcs temàtics que comportaran una inversió de 4.740 milions d'euros en uns terrenys de La Caixa. En parlava amb una lluïssor especial als ulls, la mateixa de quan era petit i el mestre se l'emportava els caps de setmana per allunyar-lo de l'infern familiar.
El dia de la mort del pare, Bañuelos es va jurar que la mare i la germana mai més tornarien a patir, i va convertir tota la ràbia continguda contra el seu progenitor en un desig de superació sense treva -fins i tot una mica malaltís, tal com li retreia el mestre.
L'alumne, que aleshores ja començava a fer-se un lloc destacat entre els principals impulsors de plans urbanístics a València, va recordar amb nostàlgia com per tirar endavant el seu primer negoci de venda de mel, Miel de Luna, ell mateix anava ben d'hora a muntar la paradeta allà on hi hagués una fira. Una estona més tard, apareixia amb el millor vestit i el seu do de gents i començava a fer tractes comercials.
Va ser un bon entrenament per a la seva carrera fulgurant com a inversor immobiliari a tot el litoral valencià. Amb la punxada immobiliària, el seu imperi, Astroc, es va revelar un bluf, i Bañuelos no va dubtar a escampar la boira i refer les inversions, primer a Nova York i després al Brasil. Forbes l'havia fet entrar a la llista de les 100 persones més riques del món. Un tast fugaç.
Aquella nit de la tardor del 2000, a Madrid, Enrique Bañuelos va demanar "un porto vermell, el de sempre", al maître del restaurant, i va explicar acuradament al seu mestre com havia de prendre l'ànec a la pequinesa. Després li va exposar cofoi que les coses li anaven d'allò més bé: vivia en una casa luxosa als afores de Madrid, tenia servei les 24 hores i un xofer que el portava cada dia de Madrid a València, on controlava el seu creixent imperi immobiliari.
Cada vegada que podia, portava la mare i la germana a viatjar pel món "sempre en business , esclar, i als millors hotels", demostrant al seu mentor com estava "reparant" el mal fet pel seu pare a la seva família i a ell mateix. Aleshores se'l veia intel·ligent, i gairebé invencible. Amb els anys havia desenvolupat nas per als negocis, encara que no hagin acabat bé, i una voracitat insaciable per entrar amb coratge en les operacions financeres de més gruix o sortir-ne com un esperitat. Sempre que ha volgut ha mogut peça a consciència, amb aquell rampell de "mai més m'aturarà ningú" sortit de la mort del seu pare en aquell forn de Sagunt.
