Espanya suspèn en covid-19

Els experts assenyalen que va faltar un lideratge clar en la desescalada i que la població s’ha relaxat

Espanya va pecar d’impaciència davant d’una pandèmia que ja havia demostrat el seu potencial devastador. La desescalada es va fer massa ràpid, i amb unes xifres base de contagi encara elevades, amb l’objectiu d’atreure un turisme que finalment no va arribar i per reflotar una economia de serveis gairebé desnodrida. La sanitat, encara molt tocada, no tenia prou recursos per fer-se càrrec del degoteig de casos, la majoria asimptomàtics. A més, el fals missatge que l’estiu suavitzaria la violència del virus va quallar entre una població que tornava al carrer després de 99 dies tancada. I no tothom va sortir bé, ni encara ho fa: sovint les mesures de protecció com la mascareta es banalitzen en els espais més proclius al contagi, com els restaurants o les reunions socials.

El resultat de tot plegat ha sigut una segona onada primerenca a Espanya respecte a la resta d’Europa i uns indicadors preocupants, amb Madrid com a epicentre de la tragèdia. Cinc experts en salut pública, epidemiologia i biofísica desgranen a l’ARA les principals febleses de la gestió estatal per controlar la primera onada del covid-19 i, en conseqüència, l’actual repte majúscul de minimitzar l’impacte de la segona.

“Vam passar del confinament més estricte d’Europa, amb un compliment òptim per part de la població, a una desescalada ràpida, sense esperar dos períodes d’incubació [28 dies] per passar de fase”, explica la cap del servei de medicina preventiva i epidemiologia de la Vall d’Hebron, Magda Campins. Més gràfic és el biofísic del Grup de Biologia Computacional i Sistemes Complexos (BIOCOM) de la UPC, Daniel López Codina: “Vam donar per controlat l’incendi quan encara hi havia brases, perquè hi havia una xifra d’asimptomàtics elevada”.

El rol de la població

Els casos indetectables sense un sistema robust de recerca -el rastreig de positius i contactes- i la reobertura d’Espanya el 21 de juny van anar fulminant progressivament els avenços assolits en tres mesos de sacrifici social i econòmic. La corba no s’havia aplanat del tot i no és casualitat que el procés de desescalada sigui el primer factor que assenyalen tots els experts consultats.

Creuen que la població va rebre la fi del confinament com un alliberament que va coincidir amb l’inici de l’estiu. “Va ser una sortida en tromba per protegir el turisme i ens ha sortit malament”, diu el professor de la Universitat de Valladolid i membre del comitè d’experts de la Junta de Castella i Lleó del covid-19 Ignacio Rosell. Es coneix com l’efecte de l’ampolla de cava: la gent i els sectors econòmics van “sortir a correcuita” a recuperar el temps perdut durant el tancament.

El resultat ha sigut un relaxament general de les mesures de protecció i prevenció, segons Campins. “Tothom du mascareta quan passeja, però les terrasses s’omplen de gom a gom, sense prou distància entre els clients o fumant”, alerta. També els espais interiors o els domicilis de persones conegudes generen una falsa sensació de seguretat. “El virus no hi entén d’amistats, contagia si té l’oportunitat”, recorda Rosell. A Catalunya tres de cada cinc brots tenen l’origen en l’àmbit social, perquè és quan la gent abaixa la guàrdia.

¿El factor cultural pot influir en l’impacte geogràfic del virus? Els experts creuen que hi ha incògnites i no acaben de trobar una explicació. “Pot tenir un rol si ens comparem amb països nòrdics -reflexiona López Codina-, però Itàlia o Portugal estan molt millor que nosaltres”.

“Els polítics són un fre”

En un altre punt en què hi ha unanimitat és en el fet que una crisi com la del covid-19 necessita un lideratge clar, una comunicació madura dels indicadors i unes institucions creïbles en què la població pugui confiar. “La pandèmia requereix una direcció tècnica i científica. Els polítics, del color que siguin, acaben creant problemes, són un fre”, denuncia López Codina. Això és el que estaria passant a Madrid, on tots els experts coincideixen que la situació és dramàtica i “es va tard”, ja que els governs estan dubtant molt en la presa de les decisions mentre el virus continua avançant.

“Que a Espanya no hi hagi una agència de salut pública -prevista des de fa deu anys per llei-és molt trist. Qualsevol país seriós necessita una institució solvent i referent de salut pública”, afirma el catedràtic de la UPF i investigador del Consorci d’Investigació Biomèdica en Epidemiologia i Salut Pública Fernando García Benavides. I afegeix: “A la població se li han de comunicar bé les dades i se li ha de donar la informació i les eines adequades perquè actuï en conseqüència”. Per exemple, amb polítiques socials que permetin assegurar el compliment de les quarantenes en entorns més desfavorits. “No es pot culpabilitzar la població si l’administració no fa la seva feina i la protegeix”, assenyala López Codina.

“Sense bones dades és impossible prendre decisions”, afirma l’epidemiòleg Alberto García-Basteiro, que assegura que l’Estat arrossega un greu problema. Hi coincideix García Benavides, que defensa que un bon sistema de dades que permeti abordar la pandèmia en clau territorial és una guia clau per a una situació tan incerta com l’actual. Recentment un grup de científics van demanar una auditoria externa a la prestigiosa revista The Lancet per identificar les febleses cròniques “sense judicis polítics” del govern espanyol. D’aquest grup de científics forma part García-Basteiro. L’expert creu que ni l’Estat ni les autonomies han fet cas realment dels científics com han fet altres països que sí que se n’han sortit, com Suïssa o Itàlia. “Tinc clar que moltes coses van malament. Cal mirar bé al passat per analitzar i tirar endavant”, sentencia l’expert.

Europa encara la segona onada

Espanya es va avançar, però una part d’Europa ja comença a viure la seva segona onada. Si el 3 de setembre França -el segon país més afectat de la regió- tenia 100 casos per cada 100.000 habitants i els Països Baixos en tenien 50, vint dies després en registren 213 i 142, respectivament.