Publicitat
Publicitat

METEOROLOGIA

Esperant la gran tempesta solar

Si es repetís avui un episodi com el del 1859 un continent sencer podria quedar-se a les fosques

Fa unes quantes setmanes, el que aviat serà l’expresident Barack Obama va ordenar que els Estats Units preparessin en un termini de 120 dies un pla per superar una possible gran tempesta solar. Algunes de les coses que diu l’ordre executiva publicada per la Casa Blanca el 13 d’octubre provoquen un nus a la gola: segons la nota, una gran tempesta solar podria deixar inoperatives “regions extenses de la xarxa elèctrica”, amb els consegüents problemes que això podria suposar per a serveis bàsics com el subministrament d’aigua, la sanitat i el transport. La nota mencionava la possibilitat que un esdeveniment així pogués afectar “continents sencers”.

Les tempestes solars són grans erupcions puntuals de massa i energia provinents de la superfície del Sol. Quan el Sol produeix una d’aquestes grans emissions d’energia, al cap de dos o tres dies la Terra se’n pot veure afectada, però això no sempre és així. Segons Blai Sanahuja, expert en física solar de la Universitat de Barcelona (UB), quan hi ha una tempesta solar és difícil saber si l’energia despresa afectarà la Terra al cap de dos o tres dies, o si el Sol l’escopirà cap a qualsevol altra direcció. L’anomenada meteorologia espacial segueix l’activitat solar i intenta preveure’n les possibles conseqüències a la Terra, però segons Sanahuja els seus sistemes de predicció són avui el que eren els sistemes de predicció del temps als anys 30 o 40, és a dir, embrionaris i encara poc fiables.

El camp magnètic de la Terra fa que quan es produeix una tempesta solar els pols i les latituds altes atraguin més fàcilment aquestes fulguracions, i és precisament això el que explica per què les aurores boreals són molt més fàcilment visibles a altes latituds que a casa nostra. Quan l’activitat del sol augmenta, també augmenten les aurores. Les tempestes solars tenen la capacitat de provocar problemes en la xarxa GPS, en satèl·lits, en les connexions de ràdio i, en cas que sigui una tempesta important, fins i tot en la xarxa elèctrica, com va ser el cas per exemple de la tempesta solar que el març del 1989 va deixar a les fosques tota la província del Quebec durant nou hores. Una gran explosió observada al Sol tres dies abans va acabar tenint efectes sobre la xarxa elèctrica d’aquesta regió del Canadà, que es va quedar totalment sense llum només en 90 segons. Aquest episodi serà recordat també perquè les aurores boreals que se’n van derivar es van arribar a veure en indrets tropicals com Cuba i Florida. L’última vegada que hi ha constància d’haver vist una aurora boreal a Catalunya va ser el gener del 1938, durant una tempesta solar que les va estendre per tot Europa.

La gran tempesta del 1859

Entre tots els fenòmens d’aquest tipus, el més crític del qual es té constància va ser el que es va produir el 1859. Coneguda com “la fulguració de Carrington”, la tempesta va anul·lar la xarxa de telègraf tant a Europa com a Amèrica del Nord i va escampar aurores boreals gairebé fins a l’equador. Per posar escala al fenomen es pot dir que les fulguracions més intenses són les de classe X. Segons estudis posteriors, es considera que la tempesta solar del Quebec va ser de categoria X15, mentre que la fulguració de Carrington hauria arribat a X45. Segons Blai Sanahuja un fenomen d’aquesta magnitud avui podria provocar una situació de caos, ja que tot i que el fenomen duraria poques hores, l’extensió de les afectacions en la xarxa elèctrica i en centrals tèrmiques i nuclears seria prou important perquè la recuperació de la normalitat pogués durar setmanes o mesos.

Ningú sap quan es repetirà una tempesta solar com la del 1859, i el fet que les dades més antigues sobre aquests fenòmens siguin de fa només 170 anys complica fins i tot poder calcular-ne el període de retorn, és a dir, cada quants anys de mitjana s’espera un fenomen similar. Segons Sanahuja es treballa amb la idea que un episodi d’aquest estil s’ha de produir cada 100 o 200 anys. De fet, es creu que el Sol produeix diverses desenes de fulguracions com la de Carrington en un segle, tot i que cap ens hagi afectat clarament des de l’any 1859. L’última d’aquest estil es va detectar el juliol del 2012. La incertesa emboira encara la previsió del temps espacial, però el professor Sanahuja té una cosa clara: la urgència d’Obama per deixar a punt el país davant d’un episodi d’aquest tipus no té res a veure amb el fet que una gran tempesta solar sigui imminent.

Ens han dit adeu

Més continguts de