SOCIETAT

Europa té 200 hores més de sol que als anys vuitanta

El canvi climàtic està desplaçant cap al nord anticiclons com el de les Açores

Europa és un continent cada cop menys gris. El departament de canvi climàtic del programa europeu Copernicus ha fet públic aquests últims dies un informe sobre l’estat del clima amb dades del 2019: l’any passat va ser el més assolellat a Europa com a mínim des de principis dels anys vuitanta, igualat amb el 2015. El rècord no és una anècdota, sinó que s’emmarca en una tendència clara de les últimes dècades: Europa té cada cop més hores de sol. De mitjana els últims anys en el conjunt del continent hi ha hagut unes 200 hores més de sol de les que hi havia durant la dècada dels vuitanta.

Els motius d’aquest canvi no són del tot clars, però la principal hipòtesi apunta al moviment de centres d’acció com l’anticicló de les Açores cap al nord. Segons la catedràtica de climatologia de la URV Manola Brunet, els experts del Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic ja fa uns anys que consideren com a provat que el canvi climàtic està desplaçant el cinturó d’anticiclons subtropicals cap a latituds més altes, cosa que vol dir que anticiclons com el de les Açores afecten de manera més clara i freqüent Europa.

Les dades fetes públiques fa pocs dies sobre el continent europeu eren ben conegudes a escala local pels climatòlegs catalans. Diferents informes anuals del Meteocat ja fa anys que constaten l’augment de les hores de sol en observatoris històrics com el Fabra del Tibidabo o l’Observatori de l’Ebre de Roquetes. Segons el cap de climatologia del Meteocat, Marc Prohom, l’augment és estadísticament significatiu en els dos observatoris, tot i que és molt més marcat en el cas de Barcelona.

De mitjana en els últims anys al Tibidabo hi ha hagut unes 600 hores més de sol per any de les que hi havia a mitjans dels anys 80, gairebé 100 minuts més de sol per dia. A l’Observatori de l’Ebre la pujada no és tan forta: de mitjana a Tortosa en els últims anys hi ha hagut unes 300 hores més de sol que fa 40 anys. Els dos observatoris van batre el seu rècord d’hores de sol el 2019, i en el cas de l’Ebre per primera vegada es va superar el llindar de les 3.000 hores anuals. El Mediterrani acumula molta part d’aquest augment d’hores de sol que hi ha hagut a Europa, però el canvi també és significatiu al Regne Unit, on de mitjana en els últims anys hi ha hagut unes 100 hores de sol més que fa 40 anys, un quart d’hora més per dia.

No és un patró global

Potser us sorprendrà saber que de mitjana dues terceres part del món estan cobertes de núvols: ho van determinar científics americans fa uns anys a partir d’un estudi fet amb dades de satèl·lit. Els oceans solen tenir més núvols que les superfícies continentals: mentre que de mitjana un 72% del cel dels mars està tapat, en terra ferma la coberta de núvols és de només el 55%.

Globalment no hi ha indicadors que facin pensar que els núvols disminueixen. Un estudi molt recent sobre el tema fet per experts europeus a partir de dades de la primera dècada del segle XXI ha pogut comprovar que la tendència és més aviat la contrària, la presència més gran de núvols i d’aerosols està enfosquint el planeta. Regions com la península Aràbiga, el Brasil o Austràlia han tingut un descens d’hores de sol.

El paper dels núvols és un dels més complicats de modelitzar de cara a escenaris futurs del clima. Segons Manola Brunet, més calor vol dir més humitat a l’atmosfera i, per tant, més facilitat perquè es formin núvols. La primera idea faria pensar que, com més núvols, menys sol, i, per tant, menys escalfament del planeta, però cal tenir en compte que, com el CO 2, el vapor d’aigua és un gas d’efecte hivernacle, i, per tant, el fet que n’hi hagi més a l’atmosfera també té un vessant accelerador de l’escalfament global.

La foscor de la postguerra

Els climatòlegs tenen identificats diferents períodes de més llum i més foscor al llarg del segle XX. Un dels més coneguts és l’anomenat global dimming, un període que va durar dels anys 50 als anys 80 en el qual els heliògrafs van detectar menys hores de sol a escala global, i especialment a Europa. Segons el climatòleg i catedràtic de la UB Javier Martín Vide, la hipòtesi més probable d’aquell enfosquiment no és un augment dels núvols, sinó l’augment de partícules com el sutge a l’atmosfera.

La potent activitat industrial que es va desencadenar després de la Segona Guerra Mundial va provocar un gran augment de partícules a l’atmosfera, fins al punt que els heliògrafs haurien detectat menys activitat solar. Segons Martín Vide, algunes hipòtesis apunten que aquesta gran quantitat de partícules a l’atmosfera podria fins i tot haver frenat les primeres etapes de l’escalfament global: l’augment de gasos com el CO 2 forçava l’escalfament del planeta, però en canvi l’increment de partícules hauria frenat aquest efecte durant els anys 70 i 80. El mateix Martín Vide va dirigir una tesi en què es constatava aquest enfosquiment a la península Ibèrica, i també s’observava el seu posterior rebot, el període anomenat brigthening. A escala global en les dècades dels 80 i els 90 es va dibuixar una tendència cap a més llum. Els últims 20 anys han estat més aviat d’enfosquiment a escala global, però a Europa i al Mediterrani la tendència és l’oposada.

Com es mesuren les hores de sol?

Un dels aparells més curiosos que hi ha en un observatori meteorològic és l’heliògraf. La seva funció és mesurar quantes hores de sol hi ha hagut al llarg del dia, i ho fa de manera totalment analògica i sense necessitat de corrent elèctric. L’heliògraf està compost per una bola de vidre, darrere la qual hi ha una banda metàl·lica que cal ajustar i orientar correctament segons la latitud.

La bola de vidre fa que, al travessar-la, la llum del sol augmenti enormement el seu poder calorífic, fins al punt que té la capacitat de cremar una banda de cartró. Cada dia es posa una banda de cartró diferent en la banda metàl·lica de l’heliògraf, i segons el tros de cartró que queda cremat es pot saber les hores de sol que hi ha hagut. La intensitat de la radiació del sol també es mesura amb el piranòmetre.