L' any 2005, el Poble Espanyol va deixar de ser un dels escenaris del festival Grec i, amb ell, van quedar en el record aquells meravellosos concerts que esperàvem ansiosos amb l'arribada de l'estiu. La nit de dissabte va ser un reconfortant exercici de nostàlgia, perquè a més de rememorar-nos aquelles nits màgiques, ens va traslladar al temps en què la millor salsa bategava en una ciutat que va tenir els Fania All-Stars en directe i que cada cap de setmana ens removia ànima i cos des de l'antiga Bikini o la Terrassa Amèrica, a pocs metres del Poble Espanyol.
Després de dècades de sequera salsera, l'associació La Trifulca, amb encert i valentia, s'ha atrevit a iniciar un festival de salsa i latin jazz de gran nivell. Un esdeveniment que va demostrar que l'afició pels bons ritmes llatins a Barcelona torna a gaudir de molt bona salut.
Amb un cartell esplèndid i un sold out aclaparador, la descàrrega llatina va començar ben d'hora amb la salsa brava contemporània de la banda colombianocatalana La Sucursal S.A., que, a més, ha estat l'artífex d'aquest festival. La Sucu, que estrenava el seu segon disc, Sin fronteras , va demostrar poder i elegància amb una proposta salsera cuinada a consciència a Barcelona i que va sonar de meravella. Un bon tret de sortida per a una tarda-nit que prometia ser d'allò més explosiva.
El primer plat fort va arribar amb Chucho Valdés escortat pels infal·libles The Afro-Cuban Messengers. Grandiós per fora i per dins, el pianista guanyador de vuit Grammy va donar curs al seu últim disc Chucho's steps i al millor de la seva collita afrocubana, que es remunta a l'irrepetible Irakere , que va dirigir als anys 70. Danzones , descàrregues, arrel ioruba, les mans esplèndides de Chucho i una banda impecable van aconseguir una actuació vibrant que, tot i que requereix més atenció de la que pot donar-se en un escenari com el Poble Espanyol, va ser tota una lliçó per a aquells que encara pensen que el so llatí es limita a palmeres i culs de mulates.
Amb una organització i una qualitat de so irreprotxables i un públic tan universal i heterogeni com els ritmes que protagonitzaven la nit, va arribar el moment de donar la benvinguda al poeta de la salsa, Rubén Blades. El panameny, que va marcar el punt àlgid del festival, va oferir una actuació en què, sense la bravura dels seus anys gloriosos novaiorquesos al costat de Willie Colón, va demostrar que és el mestre de la salsa urbana plena de sensibilitat.
En el repertori no van faltar temes històrics com La caína , dedicat a la cocaïna; Ojos de perro azul , inspirat en un conte de García Márquez, i l'esperat Juanito Alimaña , amb el qual el panameny ens va recordar l'aspror del barri novaiorquès en els bons temps de la salsa. Corejats per un públic entusiasta, Blades va anar regalant els seus impagables temes acompanyat d'una gran banda panamenya, més la intervenció prodigiosa del novaiorquès Jimmy Bosch, amb el seu explosiu trombó de vares.
El final de festa no va poder ser millor: un Pedro Navaja introduït pel Thriller de Michael Jackson que, amb el cor encongit i un somriure als llavis, vam cantar fil per randa, com si el temps no hagués passat des d'aquella Barcelona que va enamorar Tito Puente i Gato Pérez pel seu bravíssim esperit salser.
