Explosió (no) nacionalista a la JMJ
Quan l'Església catalana intenta un cert reconeixement d'un cert sentiment nacional, l'argument oficial de la cúria, de la sagrada Conferència Episcopal Espanyola i de la Brunete sempre és el mateix: la fe no coneix fronteres. Per tant, queda clar que l'Església no admet "particularitats". Molt bé, és una postura. Hi estaràs d'acord o no, però si la imposa qui mana, o l'acates o te'n vas. I estarem d'acord que el famós seny nostrat (i el dels bisbes nostrats encara més) opta més aviat sempre per la via de l'acatament. El premi és rebre grans premis mundials com que el Papa parli en català una estoneta quan ens visita. Un detall, aquest que ens donin amables copets a l'esqueneta, que ens agrada molt ja des de l'època en què els Delegados de Educación y Descanso tenien l'amabilitat de trufar les seves arengues amb cites d'Espriu mentre parlaven de " ese simpático espíritu emprendedor de los hombres y las tierras del noreste levantino ".
El problema (i greu) és quan aquesta doctrina de no reconeixement d'una certa "particularitat", vàlida per als catalans, no val per a la resta. I sobretot és un problema perquè llavors resulta que la trampa argumental de la universalitat queda despullada. Ho hem vist aquest cap de setmana a Madrit. Els pelegrins onejaven banderes dels seus països d'origen com a senyal identificador. Els colors nacionals, per tant, eren un segell de pertinença. I en el cas de la bandera de l'Estat vaticà, també molt present als actes, la visió associava l'essència mateixa de la fe amb un país.
Però, ai las, si d'això en diuen nacionalisme!!! Però ¿no havíem quedat que la fe és universal i que no importa el país d'origen, sinó la creença? Vaja, que seguint la doctrina oficial, la cosa hauria d'haver estat "menys banderes i més crucifi xos", oi? Doncs miri, no pas.
