Federico Mayor Zaragoza : “A les democràcies, els impossibles es transformen en realitat”

Eduard Punset em va dir un dia: “Sí, vaig ser ministre, però ja no me’n recordo de què”. Era ironia. O potser no. A vostè li passa el mateix?

No, no, perquè en el meu cas ja es veia a venir. Havia treballat amb la Unesco, a escala mundial. Havia tingut la sort de ser nomenat rector de la Universitat de Granada molt jove, amb 33 anys. El germà de la meva àvia va ser el primer ministre d’Educació de la República. Al principi no em van voler nomenar ministre, van pensar que jo era una persona massa progressista, republicana, pel que havia fet quan era rector. Però l’educació és la solució. Quan veig ara que tots mirem els informes PISA, oblidem que els fa l’OCDE, que és una organització econòmica. Estan molt bé, però què en saben d’educació? Els informes PISA van de capacitació, més que d’educació. Diuen que tal nen ha de saber més anglès, més matemàtiques. No senyor, això no és educació. És capacitació. Un pot saber moltes matemàtiques i ser un maleducat total. Educar és aconseguir que cada persona es domini a si mateixa (com deia Giner de los Ríos) i sigui capaç de dissenyar el seu futur. Cada ésser humà és un creador. Això és ser educat.

El problema és que molta gent experimenta la sensació (o la realitat) que el sistema econòmic no li deixa tenir el control total de la seva vida.

Perquè ens hem tornat espectadors en lloc d’actors de la nostra vida. Vaig aplaudir la Soledad Gallego fa poc, quan va escriure dient que el pitjor que ens passa és que tenim els mitjans de comunicació com a armes de distracció massiva. Estem distrets. No pot ser que penséssim que educar és saber anglès i tot això. Avui tenim uns mitjans de comunicació, i m’alegro de ser ara a l’ARA [somriu], que en general són la veu del seu amo. I el seu amo són les grans institucions neoliberals que han anat fent del món un mercat.

¿Als poders els interessa que a les escoles s’ensenyi a pensar amb esperit crític?

Als poders no, però als educadors sí. Miri, els educats són els lliures i els responsables. Això és ser educat. Ara mateix som uns irresponsables. Hi ha 10 o 12 persones que tenen una riquesa tan gran com la meitat de la població mundial. No pot ser. Hem estat acceptant l’inacceptable. La meva mare no va poder estudiar, però era una gran educadora, com la major part de les mares. Em deia que si volia ser feliç no acceptés mai el que pensés que era inacceptable. Bush Jr. -els republicans dels EUA són els que sempre fan més mal a la convivència internacional- va ordenar la invasió de l’Iraq perquè tenia armes de destrucció massiva. Era mentida. Després tenim el terrorisme que tenim. Ens han dit que si es fon l’Àrtic tindrem greus problemes de clima. Arriba Trump i diu que no posarà en pràctica els acords de París i que cal augmentar el pressupost de defensa. Immediatament, com que estem regits pel G-7, a Espanya es va dir: “Sí senyor, el que vostè vulgui”. Als meus nets i besnets els pot afectar molt. No ho toleraré. Faré tot el que pugui mentre visqui per dir que hem de ser responsables.

Llavors quina és la resposta? La revolució?

No, la rebel·lió. La revolució no, que sol anar acompanyada de violència. La rebel·lió és mantenir unes posicions sense fer servir la força. Fins fa uns anys, el 95% de la gent naixia, vivia i moria en 40 quilòmetres quadrats. Érem obedients, silenciosos, porucs. Però ara podem saber el que passa i expressar-nos. El silenci és un delicte, no podem callar. Què li hauria passat al senyor Trump si l’endemà de dir que no posaria en pràctica els acords de París -una ofensa per als nens nord-americans i de tot el món-, hi hagués hagut 100 milions de persones que haguessin utilitzat el mòbil per dir “Senyor Trump, si vostè no canvia immediatament de manera d’actuar, deixarem d’adquirir productes nord-americans”? La rebel·lió, sí. Fixi’s, el preàmbul de la Declaració Universal de Drets Humans diu que són drets per alliberar la humanitat de la por, i que si no podem exercir plenament aquests drets, ens podem veure “compel·lits a la rebel·lió”. Ho trobo preciós. Si sou responsables, heu de dir que no i us heu de rebel·lar.

¿A vostè, que va fer política durant la Transició espanyola, l’expressió “el règim del 78” el molesta?

Parlem de coses que ningú sap. Jo el vaig viure, l’any 78, molt intensament. Sabíem què ens jugàvem. Santiago Carrillo, quin personatge!, va dir que jugàvem a la democràcia. Vaig treballar molt per una cosa que deien que era impossible: el retorn a Catalunya del president Tarradellas. A les democràcies, els impossibles es transformen en realitat. Això es va fer. No es va fer contra la llei, es va canviar la llei. És el que hem de fer. La gent jove que ara parla tant ho ha de saber: la Constitució estava amenaçada. Van dir: “Traurem els tancs al carrer”. I els van treure.

La Constitució va dibuixar un estat de les autonomies, no una Espanya federal o confederal.

De moment, el que es va fer va ser reposar un president republicà en virtut de l’Estatut republicà de la Generalitat de Catalunya; es va derogar aquell decret de l’any 1938 del dictador Franco i es va fer tornar el senyor Tarradellas. Ho dic perquè ara s’ha de fer el mateix. S’han de fer coses aparentment impossibles, sempre des d’una base de coneixement de la realitat. El que no es pot dir és que tenim el dret a decidir. El dret a decidir, i l’hi dic amb l’experiència de 12 anys a la Unesco, no existeix. El que es pot fer, col·lectivament, és prendre decisions sobre una sèrie de temes dels quals es coneguin molt bé les implicacions.

I el dret d’autodeterminació?

És per als pobles que estan en situació colonial o de domini militar.

Més de dos milions de catalans van votar sí al referèndum de l’1 d’octubre. Com ho resoldria?

Obrim una nova pàgina. És el que vam fer amb Tarradellas. Es van fer coses, es va canviar la legalitat, però no es va ser il·legal. En el context actual, l’autodeterminació està limitada perquè el món necessita ara que estiguem tots units. Els reptes són globals.

Però units voluntàriament, no a la força.

Ha de ser sempre voluntari. De moment passaria el que ha passat a Formosa, i és que hi hauria necessitat de tenir visat per sortir de Catalunya i anar a Espanya.

Si Espanya ho vol, segur.

Espanya no, compte. Aquí, ni Espanya ni la Constitució espanyola hi pinten res. És una llei mundial. La prova és que només hi ha Formosa que ho ha fet, fa 46 anys, i no li ha anat gens bé. Per això dic que cal mirar com fer-ho. És de les coses que tota la vida he dit: quan redactàvem la Constitució, si no hi hagués hagut uns militars que deien “antes roja que rota ” el títol vuitè de la Constitució hauria parlat segurament d’una federació o una confederació.

Si ara li diguessin que intentés fer seure les dues parts per resoldre el conflicte, què faria?

No, primer reuniria els catalans. S’han de trobar els catalans i entendre’s. No pot ser que ara estiguem els uns contra els altres.

No veig que això sigui cosa dels uns contra els altres, sinó que els uns i els altres, els del sí i els del no, puguin votar.

La democràcia és que tothom voti basant-se en els quatre principis que la Unesco diu: justícia, llibertat, igualtat i solidaritat. Mirem quin és el percentatge que s’hauria de tenir en un procés electoral amb un coneixement profund de la gent. Vostè ho sap millor que jo: avui a Catalunya hi ha molta més gent condicionada emotivament que intel·lectualment.

Les identitats nacionals sempre són emotives.

Jo, en això, no soc gens emotiu. He sigut un catalanista tota la vida. Si no, el Ramon Fuster i el Francesc Gomà, de l’Escola Virtèlia, m’haurien renyat. He sigut una persona que pensa, des de fa uns anys, que estem en un moment de la humanitat que el millor que podem fer és estar units. La gent ha de saber les conseqüències dels seus actes. Ho veig en molts amics, i tenen raó perquè Catalunya no ens l’han tractada bé. Pensi amb el que li van fer a Pasqual Maragall, quan teníem un Estatut. ¿Com que Catalunya no pot ser una nació? Catalunya, si hi ha un estat espanyol, pot formar part d’un estat plurinacional. Per això li dic que de solucions n’hi ha. Primer cal proposar-les amb calma als mateixos catalans. D’això en dic memòria del futur. A la Unesco vaig fer la nova pàgina i la memòria del futur. El futur de Catalunya ens ha de guiar.

¿Vostè en aquest procés ha perdut amistats?

Potser s’han enfadat amb mi, però crec que no gaire. El primer que cal fer és escoltar. És el que vaig fer aleshores del retorn de Tarradellas. Quan van dir que era impossible, un senyor va dir no. I ho va aconseguir. I va tornar Tarradellas.

¿Vostè creu que els que són a la presó són presos polítics?

No. No estic d’acord que hi hagi tota aquesta gent a la presó, se’n diguin presos polítics o polítics presos. S’està arribant a uns límits en què cal una nova pàgina. Per això l’hi dic. De tot això, ara, ja n’hi ha prou. I que no hi hagi cap risc de fuga, que no hi hagi gent que fugi perquè llavors sí que hi ha risc. Catalunya no s’ho mereix, tot això. A mi no m’interessa tant el que passa a Catalunya com el que pot passar des de Catalunya. Avui, Catalunya, amb tota l’experiència que està vivint ara, ha de ser una referència per a molts països del món. El futur no l’hem de pensar mai més mirant enrere. ¿Volem una independència real? Fem-ho amb consultes ben fetes, amb gent que estigui molt informada i sabent amb quin percentatge es pot dir que s’actua en representació de Catalunya. L’actuació que va fer la policia l’1 d’octubre va ser lamentable. Miterrand em deia: “Mai contra el poble”. I la mateixa actuació del rei en aquell moment, també. I si s’arribés a dir que malgrat tot fem com Formosa, que sigui perquè hi ha un percentatge de catalans que ho volen. Pensi en el disbarat que ha fet Cameron amb el Brexit. Això és molt fort. Per això crec que cal anar a buscar la justícia, que és la democràcia, la llibertat, la solidaritat i la igualtat.