DIRECTOR DE CINEMA
Societat 11/11/2018

Fernando Colomo: “Sempre he odiat Madrid. És una ciutat molt agressiva, molt dura”

El cineasta madrileny Fernando Colomo ha dedicat gairebé cinc anys al documental ‘Burning. Noches de rock and roll’. És la història del grup amb qui el mateix Colomo va treballar a la pel·lícula ‘¿Qué hace una chica como tú en un sitio como éste?’

Xavier Cervantes
4 min
Fernando Colomo al pati de l’Hotel Pulitzer de Barcelona, unes hores abans de la seva participació en el Festival In-Edit.

Fernando Colomo (Madrid, 1946) s’ha retrobat amb el record de la ciutat que va retratar a la pel·lícula ¿Qué hace una chica como tú en un sitio como éste? (1978), i que la memòria també relaciona amb la cançó del grup madrileny Burning. Colomo lliga els dos records a Burning. Noches de rock and roll, un documental que es va projectar al Festival In-Edit i que també es pot veure a Movistar+.

L’estrena del documental sobre Burning coincideix amb el 40è aniversari de la pel·lícula ¿Qué hace una chica como tú en un sitio como éste?. Com ha canviat la seva relació amb Madrid en aquests quaranta anys?

Sempre he odiat Madrid. És una ciutat molt agressiva, molt dura, sobretot quan et vas fent gran, com totes les grans ciutats. Quan sento molta gent dient que els encanta, penso: “Doncs no sé què hi veieu”. Jo sempre dic que soc de Navalcarnero, tot i que és mentida. La gent que arriba a Madrid de seguida se sent de Madrid, però els que som de Madrid no tenim una altra ciutat, un altre lloc on anar. Per això m’he hagut d’inventar Navalcarnero, que era el poble del meu avi. La meva relació amb Madrid ara és: “No em queda altre remei”, perquè hi tinc la família i la feina. És veritat que el Madrid del 1978 el vaig viure d’una altra manera perquè, tot i que no he sigut mai gaire nocturn, sí que vaig participar a la Movida. Crec que en aquell moment sí que era una ciutat molt interessant perquè va ser el moment del despertar, de treure’s de sobre el franquisme i la caspa.

¿Abans de conèixer Burning coneixia La Elipa, el barri obrer d’on era el grup?

Molt poc. Crec que vaig conèixer La Elipa el dia que vam anar a veure el concert de Burning. Teníem el guió amb el títol de la pel·lícula i estàvem buscant un grup o un cantant. Al principi havia de ser Ramoncín, però va dir que no. Llavors vam anar a veure el periodista Jesús Ordovás, que era com el guru dels músics, i li vam dir que necessitàvem uns paios de barri amb pinta de durs. I ens va dir: “Ja els tinc, els Burning, que són de La Elipa i fan un concert la setmana que ve”. I vam anar al concert. Crec que va ser la primera vegada que vaig anar a La Elipa. Efectivament, ens quadrava perfectament tot el grup menys el cantant, el Toño [Juan Antonio Martín], que no donava la talla, la talla físicament, perquè intel·lectualment la donava de sobres; de fet, li vam donar un paper a la pel·lícula i ho va fer molt bé.

En el documental, Jesús Ordovás explica que quan ell va arribar a Madrid va anar a viure en un pis que era a sobre d’on assajaven els Burning.

Sí, sí. Li vam demanar que ens recomanés un grup i ens va vendre la moto dels seus amics [riu].

La cançó que interpreten els Burning a la pel·lícula no és la que estava prevista inicialment, oi?

N’hi havia una anterior de Luis Eduardo Aute, però la que surt a la pel·lícula és de Burning. La del Luis Eduardo m’encantava, i em segueix agradant molt, però quan van arribar ells em van dir que en farien una de pròpia en tres dies i que després jo triés. No em pensava que portessin una cançó tan potent. A més, ells eren els que havien de cantar-la i defensar-la a la pel·lícula, així que vaig triar la de Burning.

Diu Rosendo, en aquells anys al grup Leño, que la Movida va marginar bandes de rock com Burning, que van ser escombrades dels mitjans. Té aquesta percepció?

Sí, efectivament, el que diu Rosendo al documental em sembla molt interessant. Ells havien començat abans amb el rock dur i els estava costant molt tirar endavant, i de sobte van aparèixer uns nanos que amb prou feines sabien tocar la guitarra i els van robar la cartera. Jo sí que crec que va ser així. També hi havia un component social. La gent de la Movida no era de barris obrers, sinó més aviat de pijos, per dir-ho d’alguna manera. I, a més, la gent de les zones més perifèriques sempre té més dificultat per relacionar-se amb els mitjans.

“La veu cantant de la banda la portava l’heroïna, tristament”, diu Johnny Cifuentes, dels Burning. De fet, les drogues van acabar amb dos membres del grup. Com va pensar tractar el tema en el documental?

Hi havia la idea de no centrar-nos gaire en això, però fent les entrevistes vam veure que era molt poderós. En el documental no dediquem més de deu minuts al tema, però són deu minuts molt potents. És la part més emocionant, sobretot la part del Pepe Risi, que va fer unes cançons fantàstiques com Cristina i Una noche sin ti, que tenen un calat poètic brutal.

¿I ara en quin projecte està treballant?

He acabat de rodar una pel·lícula a Cadis que es diu Antes de la quema. Ara l’estic muntant. Hi actuen Salva Reina, Manuela Velasco, Maggie Civantos, Joaquín Núñez i Manuel Manquiña.

Segueix treballant a bon ritme.

És que m’he adonat que he de aprofitar el temps. Quan tenia 50 anys deia: “Que bé, quina tranquil·litat, ja tinc fetes unes quantes pel·lícules”. I ara el que dic és que cal córrer, que abans de dinyar-la encara he de fer algunes pel·lícules.

stats