Francesc Sanuy: “No és una casta, és pitjor. És un entramat d’interessos i rotacions”

Entrevista a l'advocat autor de 'La banca sempre guanya'

Sr. Sanuy, ¿vostè té alguna cosa contra la banca?

En absolut. Sense un sistema financer, unes entitats financeres, sense el crèdit..., el món no hauria progressat ni seria com és ara en el sentit positiu. Ara bé, el que passa és que, quan sense regulació s’atorga un excés de poder a una minoria dirigent que amb complicitat amb els poders polítics crea una cleptocràcia -que vol dir el govern dels que roben - estem perduts. No tinc res contra la banca però, dissortadament, la major part dels establiments que es dediquen a la indústria del crèdit donen motius per protestar enèrgicament.

¿La banca no s’ha dedicat sempre a prestar amb interessos?

Sí, naturalment. El que passa és que ara, a la pràctica, les regles del joc són inexistents. És la llei de la selva. Jo m’apunto a monsieur Bébéar, president de la companyia d’assegurances més gran del món, que diu que hem de salvar el capitalisme. Però de què l’hem de salvar? I diu que dels capitalistes, que se’l carregaran. Hi ha uns curts de vista, egoistes, cobdiciosos, una gent que té l’avarícia per sistema, el diner fàcil, l’abús, la prepotència, i aquesta immoralitat els condueix a desvirtuar el que són. Més que cobdícia, el que tenen és la megalomania de voler ser més grans.

És que si no ets més gran i no tens volum, et compren, mentre que si ets gran i vas agafant volum, pots comprar i fer-te més gran.

Però encara és més subtil. Ells diuen: “Fixa’t que m’he fet molt gran i sóc sistèmic”. I què vol dir això? “Que el sistema sense gent com jo no funciona, per tant, posi’m la bufanda perquè no em constipi o els fotré la barraca enlaire”. Llavors, hauria d’estar previst per llei que ningú pugui ser sistèmic i que qualsevol delinqüent, per gran que sigui, no pugui quedar impune, que és el que està passant avui.

Home, Madoff va anar a la presó.

Sí, Madoff sí. Però aquí hem inventat la doctrina Botín. El Tribunal Suprem va establir que si en una causa només hi ha una acusació popular, però la fiscalia o els particulars no acusen, la imputació es pot arxivar.

Escolti’m, els supervisors dels Estats Units, el Regne Unit i Suïssa han imposat una multa de 3.450 milions d’euros a sis bancs, que són l’UBS, el City Group, el Royal Bank of Scotland, JP Morgan, l’HSBC i el Bank of America, per haver manipulat els tipus de canvi. Hi ha autoritats supervisores que multen.

Amb tres mesos tenen prou beneficis per eixugar la ferida. En aquest cas, em sembla que és el 0,02% del benefici previst. Estem parlant d’unes dimensions tan grans que són una forma d’impunitat. Funciona així: en primer lloc, jo no el vaig obligar a fer-se titular d’aquest negoci; en segon lloc, vostè no ha rebut cap formació; en tercer lloc, vostè no pertany a cap col·legi professional del qual el puguin expulsar, com els metges, els enginyers, les professions que responen davant la societat; vostè simplement és un aventurer que es va dedicar a això pels contactes que tenia o pel patrimoni, i aleshores, a partir d’aquí, a vostè no se’l pot tocar. Doncs miri, no pot ser. Les normes hauran de ser tan detallistes que siguin dissuasòries.

¿Recorda aquell cap de setmana en què Xipre havia de ser rescatada? Encara que l’anunci va acabar sent rectificat, en un primer moment des de Brussel·les van admetre que caldrien els diners fins i tot dels petits estalviadors per pagar el rescat. ¿Aquell dia la Unió Europea va tocar fons?

Moralment no hi ha camí possible per dir que això ha d’anar a càrrec dels estalvis dels jubilats. Això és el súmmum! Les economies modestes, víctimes d’unes retallades mai vistes en el capitalisme..., no és acceptable que, a sobre d’aguantar els sacrificis que els vénen imposats, hagin de carregar el pes del rescat, ells que ja estan matxucats pel sistema.

Hi ha veritat en la frase “Hem viscut per sobre de les nostres possibilitats”. Però, veient certes pràctiques, em decanto més pel tuit de l’altre dia de Jordi Évole: “Hem rescatat per sobre de les nostres possibilitats”. Un dels que més ha demanat als estats europeus que retallin és l’actual president de la Comissió Europea, el luxemburguès Jean-Claude Juncker, que just quan s’estrenava en el càrrec vam saber que com a primer ministre del seu petit país havia proporcionat excepcions fiscals a 300 multinacionals. Ell mateix ha dit que potser hi havia un excés d’enginyeria financera, però que era legal.

Diu una cosa pitjor. Diu que és moralment reprovable, però que és legal. Quan un líder de l’Europa que havia de superar els egoismes nacionals resulta que els ressuscita per la via de les empreses de cadascun dels països, malament. Jo he viscut a Torí, he jugat a bàsquet a la Ginnastica torinesa, que era el Juventus del bàsquet, he passejat per la Via Roma, per la Piazza San Carlo, he fet l’1 de Maig amb els sindicats i les banderes, he menjat al cavall de bronze, he anat a esquiar amb el Dopo Lavoro, em sé totes les cançons alpines... I aquella era la ciutat de la monarquia, de la RAI, del Rissorgimento, del Cavour... Encara hi ha un restaurant...

Sobretot era la ciutat de la Fiat.

Era el dormitori de la Fiat, i són els bersaglieri, aquells que corrien i que portaven tots moltes plomes i els altres una de sola, i van agafar el Vaticà i van crear la unitat d’Itàlia. Per cert, un general piemontès, quan va arribar a Nàpols, estava malalt i va cridar el doctor, que li va dir que havia de fer bafs, tapar-se amb la manta, beure aigua... I li diu: “Cal, tot això?” I el metge li respon: “Has volgut la Itàlia unida? Doncs sua i caga, piemontès idiota”.

I ara no se sap d’on és la Fiat.

La Fiat era de Torí, i Torí era la Fiat. Era La Stampa, la Juventus. Ara la Fiat és Fiat-Chrysler. Té el domicili a Amsterdam. Paga a tot arreu on l’impost li surt més a compte i l’hi fan més barat.

Vostè encara creu en el sistema?

No, no m’hi trobo gens bé, i hem de passar de la fase de l’“indigneu-vos”, de l’Stéphane Hessel, a la insurrecció. Miri si hi estic en desacord.

Quan Podem parla de casta, l’encerta?

No necessàriament. La paraula casta és bonica i té ganxo. Però no és una casta, és pitjor. És un entramat d’interessos i de rotacions. El senyor Arias Cañete, en nom del govern i com a ministre, protesta perquè hi ha contraban a Gibraltar. I els gibraltarenys capturen una llanxa de contrabandistes i els entreguen. Eren tots espanyols. A més, han construït uns espigons amb milers de tones de pedra perquè els pescadors no hi puguin passar. Qui ha venut els milers de tones de pedra per construir els espigons? Espanya. Molt bé. A més, fan bunkering, serveixen petroli amb la mànega al davant de Gibraltar. L’empresa que ho fa té un president que es diu Miguel Arias Cañete.

Podent-se dedicar al golf, per què continua ficant la banya en aquest forat?

Jo vaig començar ingènuament, pensant que amb unes determinades idees, actituds i pautes de capteniment era possible millorar els països i els sistemes. I pensava que cada vegada hi havia més gent que treballava. A mi em deien socialdemòcrata de merda, em deien mercaderia avariada del socialisme, gestor del capitalisme...

Qui li deia tot això?

Des de l’esquerra. Jo era militant del Moviment Socialista de Catalunya i crèiem que per la via socialdemòcrata reformista es podien millorar les condicions de vida de les grans masses de població, i que al Tercer Món ja hi aniríem entrant, i que això era harmonia i pau. M’ho vaig creure i ho segueixo pensant. Seria possible, però algú hauria d’assumir el paper d’impartir justícia de veritat. Pel temps que em queda de vida, previsiblement, no veig per què he de canviar i abandonar les que han sigut sempre les meves idees. Vaig ser passant del despatx laboral de l’advocat Francesc Casares. I anàvem a Sabadell... He viscut les inundacions del Vallès com a advocat dels pobres. Són experiències...

És a dir, se sent un capitalista amb consciència social.

No un capitalista. Accepto l’economia de mercat com a procediment, i no m’acabo de refiar d’aquestes formacions noves en què n’hi ha uns quants que sí que m’agraden i que el que diuen està molt bé, però on també hi ha alguns personatges -ja he viscut el temps suficient per endevinar-ho- que hi són perquè l’onada els porti en la direcció volguda...

¿I no pensa, per exemple, que Podem sigui un instrument regenerador de la vida política i econòmica d’Espanya?

No sé qui, però algú ha de fer regeneracionisme absolut i esborrar de la pissarra tota aquesta Transició tramposa, inexistent, no democràtica que ens han inoculat i fet creure... I que ara alguns em vinguin a dir a mi què no és democràtic o constitucional... Però de què esteu parlant?

Vostè va ser conseller de Jordi Pujol en un dels seus governs. ¿Ha arribat a alguna conclusió de per què es va immolar aquest estiu?

Per què surt en el moment en què surt i diu el que diu? No entenc què pot haver passat, però òbviament he d’estar en desacord amb la segona part de la intervenció de Pujol al Parlament. No era la més convenient. Home, el senyor Florenci va guanyar diners amb els tipus de canvi, com en guanyaven tots els exportadors del gremi del cotó. ¿O és que Manuel Arburúa no regalava cotxes Mercedes i per això se subhastaven les casetes a la platja de La Concha, miraven pel forat i quan sortia el ministre es posaven el barnús? “ Arburúa, ¿qué hay de lo mío? ”, “ Ya te mando el Mercedes ”. Pilar Franco li va dir que no demanés més Mercedes, que aquell any ja se n’havia emportat sis. S’ha de justificar que alguns han guanyat diners, però en tot cas jo no veig que es facin escorcolls a casa dels presumptes delinqüents madrilenys, que sí que tenen presumpció d’innocència. “Al Blesa, per exemple, no me’l toqueu, perquè sap moltes coses de mi”.

M’hauria agradat veure’l a vostè per un forat el dia de la notícia de les targetes negres de Caja Madrid.

Hi ha coses que tothom sap que, si es fan, s’han de pagar de la butxaca. Per exemple, el tabac.

Ah.

Més continguts de