Francesc Fàbregas: “El fotògraf és qui sempre és al darrere i, tot i així, surt a la foto”

Ultima la que serà la sisena edició del festival Formentera Fotogràfica. Francesc Fàbregas (Sant Just Desvern, 1950) n’és el pare, i la familiaritat és una de les qualitats que més li agrada remarcar d’una trobada que, cada any pel pont del Primer de Maig, reuneix a la menor de les illes Pitiüses més d’un centenar de professionals i aficionats a la fotografia. Personalment, amb la direcció del Formentera Fotogràfica, Fàbregas ha recuperat la dedicació a la professió en la qual va començar, als anys 70, com a fotògraf especialitzat en música per a mitjans com Fotogramas, Interviú, El País, Vibraciones o Rock de Lux, editorials com Planeta o Edicions 62, i discogràfiques com Ariola, CBS, RCA o EMI, i que va deixar un poc de banda per treballar, durant 28 anys, a TV3 i al Canal 33, impulsant, dirigint o produint programes que encara tenim a la memòria: Sputnik (per aquest espai se li va concedir el premi Ciutat de Barcelona el 1991), Jazz & Co, Autògrafs, Territoris, Colors o, entre molts altres, Òpera en texans.

Un es jubila i pensa: “Ara munto un festival”. ¿És així com neix el Formentera Fotogràfica?

[Riu.] No sé estar parat. Quan em vaig jubilar, vaig pensar que era el moment de recuperar el que feia abans d’entrar a TV3. Volia tornar a la fotografia, vaig agafar la càmera, tot i que mai no l’havia deixada, he tornat a fer exposicions... I em vaig demanar què podia fer en una de les illes, Formentera, que és part de la meva vida, de la meva família (fa 40 anys que hi anem). Vaig agafar la idea del Festival FotoNature La Palma, que organitza l’amic Tino Soriano a les Canàries. Així, l’any 2013, neix el festival. En el Formentera Fotogràfica he ajuntat la passió per la fotografia i la que tinc per l’illa, que és del tot màgica, especialment a finals d’abril, principis de maig, quan tot està encara per començar.

Entre el 27 d’abril i l’1 de maig se succeiran conferències, tallers, passejades fotogràfiques, projeccions de documentals, amb fotògrafs d’estils i àmbits tan diferents com García-Alix, Isabel Muñoz, Toni Amengual, Ferran Forné o Ricard Garcia Vilanova, entre més d’una desena de ponents. Del festival sempre se’n destaca la pluralitat de llenguatges fotogràfics que aplega. Vostè què en destaca?

A mi m’agrada destacar-ne sobretot dues coses: d’una banda, l’illa com a espai magnífic de trobada i escenari fotogràfic. És Formentera la que marca la gran diferència amb qualsevol festival que es pugui fer en una ciutat. D’altra banda, el que a mi més em complau del que cada any remarquen els assistents és la familiaritat. Des de la primera edició, vam voler aconseguir un ambient de proximitat, distès, amigable, familiar, i és el que lluitem perquè es mantingui amb el creixement i la consolidació de la convocatòria. Al Formentera Fotogràfica comparteixes els dies i les nits amb professionals de primera línia i amb una diversitat d’experiències i estils que és el que ens agrada posar damunt la taula, a l’abast de tothom.

Què demana vostè a una fotografia i què demana al fotògraf?

La fotografia és una qüestió de sensibilitat, d’emocions, i per tant li demano que, per una cosa o altra, em pegui un cop, em faci posar la pell de gallina. El fotògraf, per a mi, és qui sempre és al darrere i, tot i així, surt a la foto. Hi ha de sortir, perquè el millor que se li pot dir al fotògraf és que l’identifiques amb la imatge que observes.

La música i la fotografia han anat de bracet en la seva trajectòria fotogràfica.

La música m’acompanya sempre. He tingut la immensa sort d’haver pogut viure concerts veritablement històrics, com a fotògraf, des de la primera fila: el dels Rolling Stones, el 1976, a Barcelona; el del Bob Marley, el 1978, a Eivissa; David Bowie a París... Com a fotògraf, en un concert disfrutes de la música alhora que pateixes perquè busques la foto, la teva foto, sense gaire llibertat de moure’t. Ara ja és lamentable. Ara ja t’ho fan impossible, o pitjor encara quan el mànager o la discogràfica et donen la foto que volen que surti a premsa. És lamentable i denunciable que, avui, als grans concerts , hi hagi 18.000 persones que fan fotos amb els seus mòbils i les pugen a les xarxes, i al fotògraf no el deixen entrar.

Vostè va ser cap de programes del Canal 33 i impulsor d’espais culturals memorables a TV3. Com valora aquella etapa i com ho veu avui?

Vaig començar a TV3 el 1983, quan naixia. Sempre dic que he tingut un àngel, l’Àngel Casas. Havia treballat amb ell abans i amb ell vaig començar a la televisió. Tot i ser molt conscient que la cultura sempre ha sigut i és la germana petita per a tot, a TV3 vam tenir la sort de comptar amb uns directius que creien en la cultura, que els agradava arriscar i ho feien. Podíem investigar, cercar i crear noves històries i noves maneres de dir les coses, descobrir persones interessants. És el que crec que ha de fer una televisió pública: apostar per la creativitat i distingir-se de tota la porqueria que, ara mateix, hi ha al voltant. Fa set anys em vaig prejubilar, i ho vaig fer perquè s’acabaven el gaudi i les possibilitats de fer noves propostes. Hi ha un problema de pressupostos, d’una plantilla envellida i de la dictadura de les audiències. Tot això és cert, però no només es tracta d’això. Crec que s’hauria de revisar el model de televisió.