Fa uns 10.000 anys que dansem a la terra. Els nostres avantpassats ballaven per demanar una bona collita o per adorar el sol. Ara ho fem per diversió, per salut o per relacionar-nos. I com més crisi hi ha, més ganes d'evasió.
Sigui quina sigui l'empenta, els aficionats al ball tenen un ampli ventall de possibilitats per posar en pràctica les seves arts dansaires: centres cívics, trobades populars, parcs, places i xarxes socials. Mai és massa tard, ni tampoc massa d'hora per aprendre a moure el cos. A la Lua Carteron, que té 7 anys, li encanta la música de David Bowie i d'Alaska. Des de fa dos anys els seus pares la porten a l'escola Memory, on està aprenent claqué o tap dance . "M'agrada fer música amb els peus i sentir el soroll de les sabates quan fan clac-clac", diu la nena mentre practica uns passos. Però la Lua assegura que el que més li agrada al món és cantar, sobretot si són les cançons del musical del Geronimo Stilton, basat en la novel·la infantil d' Al regne de la fantasia , que ha dirigit Àngel Llàcer.
A l'Antònia Lozano, especialista en teràpies alternatives, la passió pel ball li ve de lluny. De jove anava a ballar amb les amigues als guateques que s'organitzaven als baixos d'un bar de la Barceloneta. "Als 63 anys -diu la terapeuta amb una rialla a la boca- he après a ballar salsa, mambo i swing. Ballar em fa sentir vital". Des de fa dos anys l'Antònia, amb la seva filla, la Samantha, assisteix regularment a diferents classes de ball que organitza el centre cívic del seu barri a preus populars. I un cop al mes queden per anar a ballar salsa amb la seva veïna, l'Anna.
Espai comú
La Jana Grulichová i el Jordi Mundet són parella i es van conèixer ballant. Ella és ballarina, ell informàtic, i junts ensenyen lyndi hop . A l'escena se'ls coneix com els Swing Maniacs. Organitzen jams de ball en bars i locals on l'italià Johnny Branquizio, músic professional de jazz, fa de discjòquei i, per descomptat, també balla.
"Aquest ball pot arribar a ser molt competitiu -puntualitza el músic-, personalment m'interessa la seva dimensió social i la connexió que s'îestableix amb la parella de ball".Quan arriba el bon temps, la pista de ball de lyndi es trasllada a espais oberts, com el parc del Migdia (Girona) o la plaça de la Virreina (Barcelona).
A les ciutats, el rei del carrer, sens dubte, és el break dance . Aquest ball urbà, més conegut als anys 80 com a b-boying , neix com una fusió creativa dels ritmes i balls dels joves immigrants del barri novaiorquès de Brooklyn: el mambo, la salsa, el funky i el rock.
Catedral en dansa
El pla de la Catedral de Barcelona, davant de l'edifici del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya, és l'escenari on les b-girls i els b-boys demostren el flow del seus moviments a ritme de música rap. No hi ha horaris ni dia establert.
Tot i així, entre el públic s'hi poden trobar assidus com el matrimoni format per la Joana C. i el seu marit. "Hi venim sovint. En som fans!", declara la Joana, de 70 anys.
Entre la multitud hi ha una noia jove que fa estona que s'està movent tímidament. La inèrcia de les neurones mirant d'experimentar el mateix plaer dels que ballen sembla no consolar-la. Finalment agafa embranzida i, sense deixar de ballar, acaba unint-se a la crew (o grup de ballarins) que dominen el centre de la plaça.
Altres joves també s'apropen tot ballant i, per un instant, la plaça es converteix en una gran revetlla en què qui balla somriu i qui mira aplaudeix. "Tant de bo tots ens animéssim a ballar, a jugar, a explicar contes, a fer teatre... a fer més activitats al carrer de manera espontània", comenta molt animada la Rita Riera, mentre mira com els dos seus fills ballen.
