Festes majors que es resisteixen a incloure les dones

TarragonaNomés els homes formen part del Ball de Diables de l’Arboç (Baix Penedès) des de 1864. Aquest “pes de la història” i “ser una peça viva de museu” és un dels arguments que usen el seu president, Julià Albornà, i l’arxiver i expert en folklore Daniel Villarrubias, per explicar per què, 155 anys després, no hi ha cap dona entre aquestes files que disparen foc i escarni. El col·lectiu feminista La Ruda va pressionar l’any passat i va aconseguir que l’Ajuntament del Vendrell vetés aquesta entitat festiva fins que no accepti dones. La polèmica segueix igual d’oberta. “La pregunta no és si hi ha d’haver dones als balls, sinó quan entraran”, diu el folklorista que adverteix que serà “quan la societat estigui preparada”.

De candidats per ser diable -amb el pedigrí que comporta a l’Arboç- no en falten. Hi ha acabats de néixer a les seves llistes d’espera i és l’assemblea qui tria els escollits. Per cada alta, cal una baixa. No fa tant, explica Albornà, hi havia diables de 80 anys que ballaven fins que ja no podien més. Ell té 45 anys i en fa 33 que participa al Ball. Té al cap plegar per deixar pas i assegura -amb el matís que parla personalment i no en nom de l’assemblea- que les dones formaran part d’aquesta tradició històrica si s’impliquen i quan l’assemblea ho aprovi, però no “a cops de comunicat i per imposició”.

A Catalunya, només hi ha un altre ball que fins ara era exclusivament masculí, a Sant Quintí de Mediona (Alt Penedès), datat del 1853. Un manifest que explicava el seu funcionament intern i deixava clar que no es vetava ningú va avortar la polèmica amb La Ruda. En tots dos balls, “el seu model de gestió també és patrimoni cultural perquè s’ha mantingut intacte, i que entrin dones és perdre un llençol a la bugada. Però és evident que cal perdre llençols”, exemplifica Villarrubias.

Canviar els estatuts

A Montblanc (Conca de Barberà), el Ball de Bastons només és d’homes i, a més, així ho recullen els seus estatuts. També en aquest cas, el col·lectiu feminista Endavant, i després És de mínims, han fet campanya perquè incorpori bastoneres. L’entitat ja treballa en refer els seus estatuts -que daten del 1963- i admetran dones de ple dret, segons el seu president, Joan Jàvega. Les previsions són tenir-los llestos a l’octubre. Aquesta entitat també té superàvit de membres. Per actuar, calen 12 balladors. Màxim 16, 20 a tot estirar. A la colla dels petits n’hi ha 23, i 27 a la dels grans. Molts es queden sense picar. “Si venen 12 noies, fem una colla femenina i no cal parlar-ne més”, va dir. De fet, uns anys enrere ja van venir vuit noies interessades en apuntar-se, però no van passar de deu i no es va poder fer.

El Ball de Bastons de Montblanc també té les seves singularitats. No porten picarols als peus i és molt físic. “Per sort o per desgràcia, mai ens han fet falta dones. Però gràcies a elles, molts pobles han mantingut el seu ball de bastons”, assegura. Un és el municipi veí de l’Espluga de Francolí. “Allà és on m’enviaven quan volia ser bastonera”, explica la Marta. D’això fa 15 anys, però es va cansar d’insistir, farta de “conyes sobre que no picaria fort o que rebria als pits” i ja no ho va provar més.

Ni els Ajuntaments de l’Arboç i Montblanc, ni la Generalitat han fet els deures de buscar una solució mitjançada, segons denuncia el gestor cultural Jordi Bertran. Tenen les competències per fer-ho i la responsabilitat, perquè regulen els registres de les entitats i les subvencionen -poc o molt- amb diners públics. “De solucions n’hi ha i moltes, però sempre parlant en una mateixa taula, no enrocant posicions”, assenyala. Bertran posa d’exemple les festes majors de Sant Bartomeu de Sitges o de les Neus de Vilanova i la Geltrú o, fora de Catalunya, les festes d’Algemesí, declarades patrimoni mundial per la Unesco el 2011. També hi ha les de la Silla. Totes elles, malgrat el pes feixuc de la tradició, van integrar les dones.

La determinació de les pioneres

A poc a poc, les dones s’han anat incorporant a mida que feia falta, bé per manca d’homes o bé per la determinació d’algunes pioneres que tenien molt clar què volien.

“A mi em deien l’abanderada”, recorda rient la Roser Olivé, de 52 anys i grallera des dels 14. “Era un món molt d’homes en què jo només era una xiqueta”, evoca. La gralla la va fascinar des que la va sentir en una processó i “només hi havia tres grallers vells que n’ensenyaven”. Les dones no podien fer castells, però sí aprendre a tocar la gralla, com va fer ella. “Jo sempre he estat molt independent i, a poc a poc, em vaig fer un lloc”. “Les dones hem fet molt per les tradicions i la festa”, diu convençuda.

També es va fer un lloc la Sofia Morales, la primera cantant de jotes amb rondalla pròpia a les Terres de l’Ebre, que ha pres el relleu dels més vells ja morts com Lo Canalero, Lo Caragol o Lo Teixidó. Als homes, “primer no els agradava gaire i més aviat m’ignoraven” però va obrir un camí cada cop més transitat per dones que “han perdut la temor a pujar a l’escenari i a fer-se sentir”.

A l’altre extrem, a Mataró hi ha el primer Ball de Diablesses, en què només accepten homes com a timbalers sense que aquesta discriminació hagi provocat mai, que se sàpiga, cap problema.