Fight against arms trade reaches the UN
La venda d'armes és un negoci cada vegada més suculent, un negoci que no coneix la crisi, que registra xifres milionàries i promet un futur empresarial vigorós en un món assetjat pels conflictes. Els EUA, Rússia, Alemanya, el Regne Unit, la Xina i França són els països que més es beneficien d'aquest comerç, amb el 80% de les vendes mundials. Tots aquests països, excepte Alemanya, formen part de la comissió permanent del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, que és on s'hauria de vetllar per la pau i la seguretat al món. I és precisament a les Nacions Unides on aquest mes s'haurà de debatre i firmar un tractat que reguli el comerç mundial d'armes, un tractat que, a parer de les organitzacions humanitàries que lluiten perquè s'aprovi, hauria de seguir les normes del dret internacional. És a dir, prohibir la venda d'armes quan se sap que seran utilitzades per dur a terme greus violacions dels drets de l'home i del dret humanitari internacional.
El debat arriba a les Nacions Unides després d'una llarga campanya que va començar l'any 1997 promoguda per Amnistia Internacional i va aconseguir animar una coalició internacional d'organitzacions no governamentals l'any 2003, abans que l'ONU acceptés començar un procés de reflexió l'any 2006 i l'Assemblea General fixés el calendari de discussions que han de culminar en la conferència d'aquest mes de juliol amb la firma del tractat.
Mentrestant, la indústria ha seguit el camí invers als debats que comprometen les nacions representades en aquest organisme internacional, i aquest any ha estat el millor any de l'última dècada en la venda d'armament. Fa dues setmanes, Andrew Shapiro, secretari d'estat adjunt del govern Obama, explicava satisfet que la venda d'armes nord-americanes del 2012 ja havia sobrepassat durant els primers sis mesos de l'any la xifra dels 50.000 milions de dòlars, una xifra que qualificava de "rècord" i que, cada vegada més, es recolza en les vendes d'Estat a Estat. El millor client nord-americà ha estat enguany l'Aràbia Saudita, una dictadura convertida en un dels primers compradors mundials d'armes gràcies a la riquesa del petroli. Shapiro va afegir que es proposaven reforçar el seu mercat a l'Índia, un país en vies de creixement que està en condicions de ser "un dels millors clients potencials".
Creixement de venda d'armes
Rússia també experimenta els últims anys un augment considerable en la venda d'armes, amb unes xifres d'exportacions que l'any passat superaven els 13.000 milions de dòlars i aquest any pujaran fins a prop dels 14.000 milions. Un dels principals clients de Rússia és Síria -amb quasi 4.000 milions de dòlars-, i aquestes armes, naturalment, són les que el govern fa servir els últims mesos en contra del seu propi poble. També el govern del Sudan utilitza avions russos -els Sukhoi-25- per bombardejar els civils i els rebels del Darfur, mentre que el principal proveïdor de munició del govern de Khartum és la Xina: no deixa de ser un fet destacable que mentre el president del país, Omar al-Baixir, té una ordre de captura del Tribunal Penal Internacional, les armes que alimenten el seu règim i provoquen els fets dels quals se l'acusa -crims de guerra i crims contra la humanitat- segueixin fluint a través d'un mercat opac i amb poques traves. Aquest comerç, però, no només va a contracorrent del que hauria de ser la recerca de la pau i la seguretat, sinó que també dificulta el desenvolupament i destrueix les economies d'alguns dels països que sacrifiquen el seu benestar amb despeses militars desorbitades. A l'Àfrica, un dels casos més lamentables i paradigmàtics del mal ús dels recursos per comprar armes és el del Txad, on el benefici de les riqueses naturals derivades del petroli, en comptes de servir per desenvolupar el país, serveixen per enfortir l'exèrcit i consolidar el govern dictatorial.
A Europa, Grècia s'ha convertit en l'exemple més devastador del mal ús i la falta de control d'aquesta indústria. Convertida en un suculent client de països com Alemanya, França i Holanda, Grècia, amb l'economia intervinguda i sota mínims, té un deute colossal amb els seus proveïdors. "Els donem diners perquè ens comprin les armes", va denunciar Cohn Bendit al Parlament Europeu després d'explicar el cinisme d'un pla de rescat que obliga els grecs a estalviar en defensa, però exigeix respectar els contractes amb les empreses d'armament. Tots aquests contractes, d'altra banda, s'han d'associar a la corrupció, ja que l'opacitat del negoci i les transferències va acompanyada de comissions i suborns que afecten la indústria i la política. Actualment, la fiscalia de Munic investiga precisament si hi ha hagut corrupció en la compra d'armes i quin paper hi han tingut els polítics.
La discussió i l'aprovació d'un tractat sobre la reglamentació del comerç d'armes de les Nacions Unides no podia arribar, doncs, en un millor moment. Però no serà fàcil enfrontar-se en nom dels drets humans i del dret humanitari internacional a un negoci en plena bonança, molt ben implantat a les principals economies del món -només a França la indústria de les armes dóna 160.000 llocs de treball-. I no s'hi val a dir que aquest tractat s'ha de limitar a les transferències il·legals , és a dir, les vendes a països en conflicte sotmesos a l'embargament, ja que avui és un fet provat que la indústria d'armes, situada als països rics, es nodreix poc de la voluntat de vetllar per "la pau i la seguretat" i molt -i sobretot- de la destrucció, la corrupció, la guerra i el control dels recursos naturals.
