BarcelonaL'exposició Laberinto de miradas és més que un repàs de la fotografia documental de setze països iberoamericans. Algunes de les més de 500 fotografies que la componen també miren l'espectador. Amb un sol gest, els protagonistes d'aquestes instantànies comparteixen amb els visitants la realitat que els ha tocat viure. Hi ha mirades malenconioses, com la de la dona que va ocupar un habitatge en un cèntric edifici abandonat de São Paulo, o de bregades, com la d'un excombatent de la Guerra del Chaco, que va enfrontar Bolívia i el Paraguai entre el 1932 i el 1935. També n'hi ha que desperten un somriure, d'alegres, i unes altres que són dures i desafiadores. Des dels fets més quotidians a les situacions extremes, la fotografia documental captura la vida en tots els seus aspectes.
La forta tradició de fotografia documental d'aquests països ve donada per la seva història recent. "A partir dels moviments socials i polítics dels anys 70, la fotografia llatinoamericana té una forta consciència social", assenyala Claudi Carreras, fotògraf i comissari de l'exposició. "Des d'aleshores, els fotògrafs estan molt organitzats, comencen a agrupar-se i celebren congressos. En aquest sentit, la revolució cubana va ser clau, ja que la fotografia es va utilitzar per mobilitzar la població i per captar recursos".
Després de viatjar durant tres anys per 29 països, el 26 d'agost Laberinto de miradas acaba el seu recorregut a Barcelona. Al Museu Marítim s'hi poden veure reunides les tres exposicions independents que la componen. Abans, tot el conjunt només s'ha pogut veure a Mèxic, Valparaíso i Madrid. I tot i que està previst que el viatge del projecte acabi aquí, la Casa Amèrica Catalunya, organitzadora del projecte, ja ha rebut noves sol·licituds de ciutats que volen acollir l'exposició.
Fluxos migratoris i conflictes
Els moviments migratoris, un fet comú als països iberoamericans, ocupen la primera part de l'exposició. S'hi pot veure una sèrie de Sergi Cámara dedicada als joves africans que intenten saltar la tanca que separa el Marroc de Melilla amb una escala feta amb branques. Les fotografies per si soles no poden canviar la realitat, però sí modificar la percepció que en tenim. Els nois que cada nit es juguen la vida per fugir de la misèria no són delinqüents, entre ells també hi ha llicenciats. Ells, i els que volen creuar la frontera entre Mèxic i Guatemala o els que marxen de l'Equador o l'Argentina, són invisibles, si es fa cas al títol de la sèrie sobre els immigrants africans de Consuelo Bautista. El segon àmbit s'acosta als conflictes i a la violència, que malauradament són el pa de cada dia en molts d'aquests països. Hi estan representades la dictadura militar argentina, les fosses comunes de la Guerra Civil Espanyola i la violència en països com el Perú, Guatemala, el Brasil i Colòmbia. No es veu clar quines imatges són més colpidores, les de les víctimes de la violència o les de famílies benestants que sembla que viuen engabiades i per a les quals tenir armes a casa no és un fet estrany.
Esforços col·lectius
Per acabar, Laberinto de miradas s'atura en els treballs de diversos col·lectius fotogràfics. "Són imatges molt pròximes, molt directes i, a vegades, més crues, ja que no han passat el filtre de les grans agències fotogràfiques i dels mitjans de comunicació", apunta Carreras, abans d'assenyalar que hi ha dos tipus de fotògrafs: "Els d'acció social, sorgits sovint en comunitats indígenes per donar difusió a les seves circumstàncies, i els professionals. Agrupar-se és una manera de guanyar visibilitat".
