DEL TER AL PLATA ARTERIA PARAL·LEL 25 DE GENER CròNica REVISTA

El Paral·lel homenatja el cupletista Joan Viladomat, mite del 'género ínfimo'

'Fumando espero' (sense fum)

Veig que entren a l'Arteria Paral·lel Xavier Albertí, rei del cuplet i la sarsuela, mitja companyia de La Cubana -em diuen que preparen un nou espectacle que se'ls resisteix- i l'imponent amo d'El Rincón del Artista i sé que vaig ben encaminada. Al vestíbul hi ha càmeres en guàrdia i un photocall especialment preparat per a la diva. I apareix com un llampec a última hora la gran Sara Montiel -abric llarg blanc, perruqueria impecable, rostre immòbil-, qui es deixa retratar d'esma, Lídia Pujol aprofita per fer-li una foto amb l'iPhone i entrem a platea quan el senyor Permanyer ja recita vida i miracles de Joan Viladomat.

Aquesta nit única l'homenatge no és per a la senyora que ha fumat amb més elegància un cigarret amb broquet, sinó per a qui li va proporcionar el material, el tango Fumando espero . Joan Viladomat va ser un pagès de Manlleu que va néixer fa 125 anys, va fundar una acadèmia de varietats a Barcelona, va entrar a la puixant indústria del género chico i va acabar component set-cents títols ideals per a les tavernes del Paral·lel. Tangos, pasdobles, foxtrots i cuplés -entre els quals, El vestir d'en Pasqual i Catalunya plora - que retrataven els vicis consentits dels anys vint i trenta amb salsa: toros, putes, amor, pàtria i cocaïna.

El periodista i director Jaume Collell ha estat el responsable de la recuperació dels hits del mestre Viladomat a Del Ter al Plata però no s'ha pogut estar de salpebrar-los amb referències a l'actualitat política, a l'estil d'aquell cabaret polític que va inventar fa una dècada a El Burladero -on, per cert, va reclutar el dramaturg de cor fosc Pau Miró i va descobrir dos talents, els humoristes Cesc Casanovas i Sílvia Abril; per això els dos actors eren entre el públic.

Collell s'ha inventat una ficció estrambòtica per donar fil argumental a unes cançons de tornada alegre i enganxosa, populars, d'envelat de festa major. Itziar Castro i Xavier Boada interpreten dos científics que busquen l'essència de la raça catalana i van tirant a l'olla trossets de suposada catalanitat: el cor de Macià, una pedra de Millet, el ronyó de Franco -"ningú ha fet tant pel catalanisme"-, el nas de Maradona, l'artèria de Ramon Muntaner, el morro d'en Mascarell... Un compendi de bromes innocents que serveixen d'adornament (prescindible) per passar d'un tema musical a l'altre, tots impecablement interpretats per un sextet, l'orquestra La Imperial.

La senzillesa és la marca de la casa: l'escenografia és d'Ikea i el vestuari, escàs -però si es tracta del music-hall , cal ensenyar pit i cuixa, no?-. Llàstima que en aquest cabaret del Paral·lel ja no s'hi fuma, que Sara Montiel ja no canta i que el destape picantó ja no impressiona. L'únic que continua resultant entranyable són els èxits festius de Viladomat, els elàstics blaus i en Pasqual. Collell conclou: "Rebutgin còpia i imitació, el Paral·lel era això". Surto amb la tonada al cap: " Un cigarrillo es siempre un descansillo.

"

Més continguts de