02/12/2017

Gerard Quintana i Josep Thió: “Té sentit fer un disc, avui en dia? No és millor fer cançons?”

7 min

Quines impressions us han quedat del concert de dilluns al Palau de la Música?

Gerard Quintana: La gent tenia ganes d’expressar moltes coses que sent aquests dies quan es troben junts, i el públic es comporta amb una força increïble, rient i plorant. Va ser un gran concert, amb molta emoció.

Josep Thió: El públic ens va desbordar d’entrada. No ens ho esperàvem. A vegades passa que el públic et porta pel concert com si t’elevés i et guiés.

La revolució digital ha fet possible crear estats d’ànim col·lectius en una tarda. Si hi afegeixes la situació d’emergència nacional que vivim a Catalunya, la gent ja venim escalfats de casa. Portem l’excitació a dins, i quan sortiu els artistes, la deixem anar.

G.Q.: A casa, aquest mes d’octubre estaven preocupats perquè em veien bloquejat, 24 hores enganxat a la informació per saber què podia passar o entendre el que estava passant, i buscant el meu lloc allà dintre per entendre com podia ser actiu. I tot això que portem a dintre no ho podem compartir en el nostre dia a dia, esclata d’una manera compartida.

J.T.: Aquest octubre ens ha tret de la somnolència, de la dinàmica que és normal a les societats, de produir i esbargir-te i pràcticament res més. L’1-O ens ha despertat.

Aquest octubre opta clarament a “mes de les nostres vides”. ¿Tot això traspassarà a la vostra creació?

G.Q.: Sí, però no serà fàcil, perquè aquest octubre hem assistit a una inversió de valors: de sobte et sents acusat del que creus que t’estan fent.

Donar una medalla als policies que van venir a pegar-te.

G.Q.: I, fixa’t, et preguntes què hem fet malament. Aquesta incapacitat de poder encaixar les peces crea una mena d’ansietat constant.

El concert del Palau de Música va ser el penúltim, l’últim és el 9 de desembre a Girona, i parareu per tornar a escriure més cançons. Ara podeu fer balanç de si ha valgut la pena que tornéssiu el 2015.

G.Q.: Doncs sí, perquè vam fer un munt de coses pendents: vam tocar al Liceu, que no hi havíem sigut mai i va ser un luxe. Vam tocar a Barcelona, Londres, Madrid, fins i tot amb realització del concert en directe. I aquest any, alliberats d’això, hem pogut anar a espais genials com [els festivals] Portal Blau, a les ruïnes d’Empúries, o Sota l’Alzina, a Fonollosa. Gent encantadora, llocs on pots mimar el públic. Vam poder fer Menorca, Eivissa, Mallorca, Sineu...

¿Això vol dir que el 2018 tindrem un nou disc de Sopa de Cabra?

G.Q.: Ara som absolutament amos de la nostra vida.

Per tant, sortirà quan sortirà.

G.Q.: Sí, sí. Però per a la gent segueixes sent Sopa de Cabra. Darrerament hem assumit això.

“Els Sopa seran sempre nostres”.

G.Q.: Exacte, ho tenim assumit. Ara bé: hem de fer un disc? Per què? Perquè sempre s’han fet discos? Però ara, el disc, té un sentit? ¿No és millor fer cançons? Ens plantegem coses així.

Són preguntes amb resposta?

J.T.: He proposat que en comptes de preparar un disc de 12 cançons, gravem en tandes més petites a mesura que anem tenint cançons. Cada cop n’estic més convençut. És alliberador, més fresc. El format disc, ara, és foc d’encenalls. Treus un disc, fas una gran feinada, i al cap d’un mes no tens presència ni res.

G.Q.: Imagina’t tenir 12 fills de cop, sempre n’hi ha algun que no veus bé. Ara que el temps va tan de pressa, potser fas una cançó i quan la treus al cap de mig any pot estar perfectament fora de lloc.

¿Escriure una cançó amb cinquanta-i-pocs és un avantatge o un inconvenient?

J.T.: Quan ets jove ho tens tot per descobrir i t’emociones amb coses més senzilles. Amb el temps tens més finor, però potser et costa emocionar-te. Durant molts anys tenia pànic de pensar que potser no sabria fer més cançons.

G.Q.: Els músics que ja tenen molt bagatge tenen una certa enveja del músic que comença, perquè acaba de descobrir dos acords i pot fer una cançó creient-se-la a mil. Tot i que el Josep, en aquest sentit, continua. M’ho diu gent. M’ho van dir els Gossos, l’altre dia. No ha perdut la senzillesa aparent, i això costa molt, no complicar-se la vida i acabar fent les coses molt més barroques i que arribin menys només perquè has de demostrar que en saps més.

Tu tens parella, Gerard?

G.Q.: Sí. Estic batent un rècord, ara mateix fa 17 anys.

I tu, Josep?

J.T.: Em sembla que anem pels 24, tot i que hi va haver una petita pausa.

17 i 24. Fa molt més temps que esteu junts vosaltres dos que amb les vostres parelles.

J.T.: Una parella anterior ja m’ho deia: “Estàs més amb el grup”.

Ho pregunto per saber com ho feu per superar el moment d’“Ara diré això i l’altre contestarà allò”.

G.Q.: Això abans podia suposar un “Hòstia”, o algun cop de porta en algun plató, i ara no. És un valor. Trobo que tenim més comunicació que mai. No estem defensant cadascú el seu territori. Som així, cadascú. Ja m’agradaria que a algú li agradés un altre tipus de pel·lícules i en poguéssim parlar, però a ell li agrada allò. O si presento una cançó, ja sé que el bateria provarà el timbal perquè creu que desapareix de l’escenari perquè no està tocant. A mi em molesta, però ja no ens enfadem. T’hi acostumes, la molèstia s’humanitza.

J.T.: El que més em cansa és el repertori en si. La repetició, sentir-me. Ara que estem a final de gira torno a tenir la síndrome d’estar tancat en un repertori. Això ho vaig dir clarament: “No tornem si no fem alguna cosa nova. No em vull estar repetint”.

G.Q.: També és cert que el Josep a l’escenari no és on s’ho passa millor.

Tu sí?

G.Q.: Jo sí. Hi ha moments que les coses tècniques et posen contra les cordes, però és on hi veig el sentit màxim. On dono més.

J.T.: A mi, que em mirin, em distreu. Encara et diria més: un dels moments més feliços és quan tens una nova idea, o quan aconsegueixes que la cançó soni com havies pensat. L’objectiu seria que el directe fos com quan faig la cançó a casa. A més, no som una banda de virtuosos, tenim les nostres mancances, que ens donen un caràcter que està molt bé.

G.Q.: Per a mi, en canvi, el fet comunicatiu és el que dona sentit a tot. Al local hi ha vegades que penso que per què m’hi estic esgargamellant, si no té cap sentit.

J.T.: Però necessitem fer rondos, si no, no juguem bé. Jo els concerts que més he disfrutat eren a Mallorca. El públic era molt més incondicional. A Girona són un públic fred. Hi ha grups que van a tocar a Girona i els aplaudiments són molt curts, la gent no expressa res. Però no passa res, han agradat molt.

G.Q.: De concerts, un que és referència per a nosaltres és el de la Mercè del 90 a l’Estadi Olímpic amb la Tina Turner i El Último de la Fila. El Quimi Portet va dir: “Hi ha d’haver algú de casa”. I ens van trucar. Va ser un dia que ha marcat un abans i un després. Aquella temporada vam fer més de 90 concerts. I al mateix temps va haver-hi les seves polèmiques, com aquella pancarta que posava “Sopa estrangera, provoca vomitera”.

¿Això era perquè havíeu cantat en castellà?

G.Q.: Es va dir que cantaríem en castellà, i es va crear un estat d’opinió.

J.T.: Mai més ben dit. Va ser un opinador d’un diari.

G.Q.: Va passar de tot, anàvem a Madrid i de sobte érem “ los grupos de la Generalitat ”. Però si veníem de les cases okupes! Oposar-nos a això va fer que comencessin a parlar que preparàvem un disc en castellà. De cop i volta, als concerts hi havia moments molt tensos. De fet, el de casa sempre et jutja amb més severitat perquè ets seu.

I com que tenim estrès nacional a causa de la realitat i la història del país, l’acusació de traïdor es desenfunda ràpidament, a Catalunya.

J.T.: Com amb vosaltres, a l’ARA, amb la propaganda del referèndum.

G.Q.: O amb el Carles Puigdemont quan diu que convocaria eleccions. De sobte es gira de l’amor a l’odi. El 91 ja va passar. A El País va sortir una columna de l’Aleix Vidal-Quadras titulada “Sopa de Cabra”. Ens utilitzava per elaborar el seu ideari. Vam contestar a El País amb un article titulat “Aleix Vidal-Quadras”. Li dèiem que, sisplau, no ens defensés. Vam anar al Rock & Reus i gairebé cau l’escenari, ens van tirar de tot, un grup de gent darrere una senyera.

Quin panorama musical tenim ara?

G.Q.: L’escena musical del país la marca molt el concepte de festa major, encara. El principal promotor del país són els ajuntaments. Per grups, Txarango tenen una connexió amb la gent jove brutal. Són la punta de llança, diria. Vaig estar escoltant el seu últim disc i vaig pensar en l’Orquestra Plateria. Em sobta, perquè nosaltres venim de l’impacte del rock de finals dels 60, però veus que la música de Txarango té un component revolucionari per com actuen. M’ho miro amb curiositat i respecte.

J.T.: Nosaltres érem molt més amateurs. Ara estan molt més preparats. És cert que el circuit estrella és el de la festa major. I potser queda educar el públic en altres tipus de circuits. A Girona hi ha una sala que programa música intimista, hi ha algun festival que en programa, però en una cartellera habitual no hi surt.

Com el Roger Mas?

J.T.: Per exemple. O la Gemma Humet. En una festa major no la posaràs. On ha d’anar? Ara que s’ha de repensar l’educació, l’art ha d’entrar de dues maneres: que l’experimentin i que també aprenguin a ser públic.

G.Q.: L’altre dia parlàvem amb el director de l’Arts Council of England, i li sorprenia que la música estigui gairebé foragitada del sistema educatiu. Com si haguessis d’aprendre literatura en horari extraescolar.

Als Estats Units, on la idea és que l’escola ha de produir estudiants competitius per al mercat de treball, fan cada dia una hora de música. I està molt ben valorat als currículums haver sigut el trompetista de la banda dels partits de futbol americà.

J.T.: Que deixin de fer llegir el Tirant lo Blanc a nens de 14 anys, sisplau.

No té per què ser incompatible.

J.T.: El Tirant lo Blanc l’has de llegir als 30 anys si et ve de gust. No l’hi has de fer llegir a un nano de 14.

G.Q.: Jo tenia un professor, el senyor Mas, a l’institut, que em va fer agafar amor per El comte Arnau amb 15 anys. De sobte tenia ganes que arribés el profe per llegir.

stats