Giulia Duch Clerici: “Els refugiats continuen a Grècia, esperant”

Tu eres als Estats Units estudiant economia i ciències polítiques.

Sí, i el 2015, quan van arribar gairebé un milió de persones a Grècia a través del mar, vaig començar a pensar que era al lloc equivocat. Per primer cop a Europa estaven passant coses que m’interessaven i jo era a l’altra punta del món. A casa en parlàvem: la meva mare és de Milà, i a l’estació de Milà hi havia molts refugiats que anaven a Alemanya o Holanda. A la universitat has de fer una tesi al final dels quatre anys, i vaig demanar-los una beca per seguir els refugiats, començant per Lesbos, passant per Idomeni i fer la ruta dels Balcans. Just el dia que em van donar la beca, la UE i Turquia van firmar el pacte que tancava totes les fronteres. Macedònia va tancar-les, i va ser com un dòmino: la ruta dels Balcans va desaparèixer completament.

Què vas fer?

Vaig dedicar-me a fer entrevistes a l’oest d’Europa sobre com s’integraven els refugiats aquí. A Barcelona vaig entrevistar la Cristina Mas, de l’ARA, i em va fer veure que Grècia s’havia convertit en una presó a l’aire lliure i que hi anés unes setmanes per ser-ne testimoni. Aquella nit mateix vaig comprar el vol i vaig arribar a Polikastro. Era l’1 de juny del 2016 i feia una setmana que havien tancat Idomeni. Tot de gent havia sigut forçada a deixar aquell lloc que havia sigut casa seva durant uns mesos. Estaven dispersats pel nord de Grècia, però es negaven a anar a camps militars, vivien al voltant d’una gasolinera o al bosc. Muntaven les seves cases amb lones de plàstic o el que fos per no haver d’anar a un camp militar.

¿I com vas començar a ajudar els refugiats?

Uns voluntaris em van dir que l’últim que has de fer és preguntar a una organització què pots fer. No poden estar per tots els voluntaris com si fossin nens petits. Em van dir que donés el meu número a qualsevol voluntari i em trucarien quan ho necessitessin. Em van trucar al cap de cinc minuts. I poc després vaig conèixer un palestí refugiat en un camp militar, que em va dir que acabaven d’obrir una escola. Feien classes per als nens petits, i a les tardes classes d’anglès per als adults. Jo acabava de fer 19 anys.

I et vas plantar davant d’un grup de refugiats sirians i iraquians en un camp militar grec a fer classes d’anglès. ¿No et van tremolar les cames?

Quan ets allà fent-ho, no hi penses. I, a més, el meu cas no tenia gaire importància: l’escola la va començar una noia bosniana que havia sigut refugiada a Itàlia quan era petita. Volia que els nens tinguessin la mateixa infància feliç que ella, perquè, malgrat tot, no ho va passar malament. La idea de la seva organització era fer-los oblidar que eren allà, i que els nens tinguessin espai per jugar i aprendre el que poguessin, matemàtiques en anglès, ciències o àrab. Sempre agafem professors que siguin gent del camp, perquè tinguin alguna cosa a fer. Els adults estan molt contents de fer coses. La meva feina era moure els nens d’una classe a l’altra, assegurar-nos que tots els professors venien, comprar llibres de text en àrab perquè els professors poguessin ensenyar, mirar quin nivell tenien de mates i anglès, etc.

¿Vau aconseguir aquesta certa il·lusió de felicitat?

Sí. Els va fer molta il·lusió un dia que vam posar gomets de colors als nens petits per distingir-los per nivells. Veies la il·lusió dels professors de veure gomets, que feia tant temps que no veien. Els vam imprimir la llista de cada classe, amb totes les fotos dels nens com si fos una escola de veritat. No tenien prou llapis per a tots els nens, però tenien un llistat de tots els nens de classe. Va ser un dels moments de felicitat. La motivació va així. Potser feia dies que no dormien bé, però ara es despertaven i tenien alguna cosa a fer.

Llavors es va acabar l’estiu i vas tornar als EUA a continuar la carrera.

Un grup d’estudiants vam anar a Rio Grande Valley, a Texas, just a la frontera de Mèxic. La majoria de gent és hispana i no parla anglès perquè acaba d’arribar i no pot anar a les escoles normals, sobretot si hi van arribar com a adults. Veies la gent asseguda en cases fetes de plàstic. Semblava Grècia. I la gent esperant feina, un permís, papers. Esperant sempre. Era molt estrany veure que aquell tros de Texas era com Grècia. S’havien d’organitzar per aconseguir aigua o llum per al carrer, però si no ets legal, diguéssim, et fa molta por anar a l’ajuntament a demanar que et posin llum.

“Si no ets legal”. Quina frase...

Hi ha un tractament tan inhumà, amb els refugiats! I són persones que estan intentant treballar, igual que jo vaig poder estudiar als EUA. Sembla com si els féssim un favor, quan per a nosaltres és un dret. Ara fa un any vaig arribar a l’aeroport JFK, a Nova York, i com que estava en el procés de canviar la Green Card, em van posar a segona inspecció. Recordo una sala amb tot de gent que deia que, amb Trump, si no entraven llavors al país, la setmana següent no hi entrarien. La gent plorava, veies famílies a punt de ser separades. Jo estava asseguda allà amb el meu visat diplomàtic sabent que soc blanca, tinc passaport espanyol i no em passaria res.

I quina és la solució?

No ho sé, però no pot ser que triguin tant aquests papers. El procés d’asil triga molt tenint en compte la tecnologia que tenim. He conegut una dona de 25 anys amb cinc fills, que viu sola a Grècia, amb el pare vivint i treballant ja a Alemanya, i que fa dos anys que espera els papers.

És indignant. O sigui que, políticament, no els dona la gana.

Exacte. Registren els refugiats, els donen un paper amb la seva foto i tot escrit en grec, quan el procés d’asil es fa en anglès. Quan m’ho ensenyen no ho puc llegir perquè està en grec. El meu iPhone reconeix el meu dit, no pot ser que els registrem en un tros de paper. El meu DNI italià és un tros de paper amb una foto grapada a sobre. No pot ser que les coses vagin així. Tenim tota la tecnologia. A Jordània els fan un escàner de l’iris, als refugiats que arriben. Així poden anar al banc i, a través d’una lectura dels ulls, poden recollir els diners cada mes de cash assistance. I nosaltres a Europa els estem donant un trosset de paper.

Ho has pogut dir a algun polític?

Sí, i em deien que el pacte que havien fet amb Turquia era bo, que a Turquia els nens anaven a l’escola i que a Grècia només s’havien d’esperar uns mesos i ja els treien. Recordo estar davant seu pensant: “Saps que m’estàs mentint”. Els hi veia a la cara. A Turquia no estan anant a escola, els nens. Els nens que vaig conèixer a Grècia quan havien estat a Turquia treballaven en fàbriques tèxtils per fer més diners per poder pagar-se el viatge a Europa. És aquesta impotència de parlar amb algú que et veu com una persona molt jove i pensa: “A tu et puc dir qualsevol mentida”.

Podem acollir-los a tots?

Als EUA les hispanes fan les feines de casa mentre les nord-americanes treballen a fora. A Jordània, tota la feina domèstica la fan filipins. Dels sirians que venen, molts podrien ser mestres, metges... i tindríem més gent per atendre tota la nova gent que arriba. Hi ha sirians amb nivells més baixos que podrien treballar a la construcció. I pagarien impostos.

¿No els fa ràbia pensar que tu estàs al camp una temporada i després te’n vas a les comoditats del teu país, amb el teu fantàstic passaport?

Alguns sí, a vegades sí que peten i et diuen alguna cosa així. Però és més freqüent que et posis malalta i que totes les mares del camp et facin te i totes les coses sirianes que et puguis imaginar. Són tan generosos! Els portes un plàtan, una jaqueta, i et donen un menjar increïble. Mai he vist ràbia contra nosaltres. I això que tenen motius per estar enrabiats: l’hivern passat, quan feia molt fred, tenien molta ràbia contra Europa.

¿Als més joves com els perjudiquem?

Els nois de 18 o 19 anys que venen sols són els que pateixen més. Els seus pares s’han quedat a Síria perquè ja no tenen ni forces de canviar de país, però ells si es quedaven havien de fer el servei militar o enrolar-se amb els rebels. Doncs bé, aquest és el perfil al qual, com a societat, tenim més ràbia. Volen fer diners i enviar-los a casa. No poden anar a la universitat perquè no tenen permís de residència grega. I tampoc parlen grec, molts ni anglès, i no tots els camps tenen escola d’anglès. Molts són allà i no poden estudiar online, perquè no tenen ni ordinador ni wifi al camp.

¿Pot ser que caiguin en les mans de la delinqüència o del terrorisme?

És possible. Ara en alguns camps d’Atenes hi ha molta droga. Això és perquè no tenen res a fer. El camp no està protegit, hi pot entrar qui vulgui. Hi ha gent que es gasta tots els diners de l’ajuda en això. És molt dur de veure. És culpa nostra no haver-los donat cap altra opció. Fa dos anys que són a Grècia, esperant.

Què podem fer?

No oblidar-ho és el més important. Ja no surten a les notícies, i la gent continua allà. I en continuen arribant. En el poc que portem de 2018 ja han mort 166 persones al mar. Cada nit a Grècia arriben vaixells, i ara no estan en camps de refugiats, estan en camps de detenció. S’acaben quedant tancats a les illes en condicions miserables. De Grècia, potser algun dia arribaran fins aquí.

A casa entenen que facis tot això?

Sí, ho entenen. I molta gent, quan l’hi expliques, vol venir. Crec que hi ha molta gent que vol ajudar, molta més del que ens fa pensar la UE, que diuen que els fa perdre vots. Quan a Barcelona hi va haver la manifestació Casa Nostra Casa Vostra jo era a Nova Orleans, i recordo que quan ho vaig veure vaig dir: “Si una de cada tres persones d’aquesta massa agafés un refugiat a casa, tots els de Grècia serien fora”. Hi ha molta gent que vol ajudar. La UE no ha utilitzat gaire aquests estudiants que volen anar a Grècia. Sempre penso que si haguessin muntat una cosa més oficial de voluntariat europeu per enviar estudiants d’Erasmus allà, s’hauria pogut ensenyar anglès a tots els refugiats d’allà molt més ràpid.

Un Erasmus humanitari.

Hi ha molta gent que no té els recursos per agafar-se cinc mesos sense treballar, però que si la UE els hagués donat un salari petit per sobreviure, ho haurien fet.