Grammy amb doble moral

Barcelona.No descobrim la sopa d'all si diem que els Grammy, els guardons més importants de la indústria musical nord-americana, són conservadors. Però en la gala de la 53a edició, diumenge passat a Los Angeles, en van donar una de freda i una de calenta. Comencem per la calenta: els canadencs The Arcade Fire van ratificar l'entrada del seu rock èpic d'arrel indie a l'estrellat, amb el premi al millor àlbum de l'any per The Suburbs . Un premi merescut, per a un dels pocs grups actuals que pot exhibir credencials de rock d'estadi catàrtic, com l'Springsteen de l'època daurada. "Uau, gràcies!", va poder articular el seu líder, Wim Butler, després d'un rosari de paraulotes producte de la sorpresa.

I la freda: Lady Antebellum, una banda de country-pop pla i radiofònic, es va alçar com a guanyadora moral dels Grammy, amb premis a la gravació de l'any, millor disc de country, millor cançó de l'any, millor cançó de country i millor actuació vocal de country. Cinc premis de sis nominacions, tots amb el mateix títol: Need you now . "Aquesta cançó ens ha canviat la vida", va declarar la seva cantant, Hillary Scott. Ja ho pot ben dir.

La tercera edat del rock

L'estrella estrellada aquest any ha sigut Eminem, que amb deu nominacions es va haver d'acontentar només amb el premi al millor àlbum de rap. I Lady Gaga va fer honor al seu estatus de sensació pop esgarrapant tres premis de sis nominacions: millor vídeo musical curt, millor actuació vocal pop femenina i millor àlbum de pop vocal. Tres de sis també va ser l'envejable palmarès del raper Jay-Z : millor cançó de rap, millor col·laboració de rap, amb Alicia Keys, i millor actuació de rap a duet, amb Swizz Beat. Una de les altres grans sopreses de la nit va ser Esperanza Spalding, que va imposar el seu jazz vellutat a l'insubstancialitat electropop de Justin Bieber, en la categoria de millor artista novell.

Si podem extreure alguna conclusió d'aquesta edició, és el paper cada cop més residual que juga el rock com a gènere en la indústria musical mainstream , incapaç de generar nous artistes que ocupin les primeres posicions. Amb l'excepció de Muse, millor àlbum de rock, els premis se'ls van repartir Paul McCartney, millor interpretació vocal de rock en solitari, per una versió en directe de Helter skelter dels Beatles -42 anys després de la matança de Charles Mason, deuen voler rehabilitar el tema!-, i Neil Young, amb la millor cançó de rock, Angry world , inclosa en un dels discos més prescindibles de la seva carrera, Le noise . Iron Maiden, després de 32 anys de carrera, encara forgen el metal més esmolat segons els Grammy (millor interpretació de metal), i el factòtum de Them Crooked Vultures, millor interpretació de hard-rock, és John Paul Jones, baixista de Led Zeppelin. La joventut balla! Seguint aquesta tònica, l'ovació més gran de la nit se la va emportar Mick Jagger. En la seva primera compareixença als Grammy, va retre homenatge al desaparegut Solomon Burke, amb una candent interpretació d' Everybody needs somebody to love . També va elevar la temperatura l'aparició de Rihanna, tota cames i lascívia en el duet What's my name amb el cantant de R&B Drake. Cap d'ells, però, va poder fer ombra a Lady Gaga, que més que polèmica va sembrar confusió: va arribar a l'estora roja incubada dins d'un ou, d'on va emergir a l'escenari per interpretar el seu nou èxit, Born this way , amanit amb una coreografia delirant. Esclar que en el millors dels casos, el mèrit artístic dels Grammy és dubtós: en tota la seva carrera, Bowie només n'ha guanyat un. Al millor vídeo!