Henry Acosta: “Els presos donen més raó de ser al diàleg, però no el poden condicionar”

L’aposta del president Juan Manuel Santos d’asseure’s a negociar per posar fi a un conflicte de cinc dècades, amb 270.000 morts i 7,5 milions de desplaçats, va fer que els guerrillers entreguessin totes les armes i passessin a l’arena política institucional, malgrat les últimes dissensions. Henry Acosta, economista de 71 anys criat a Cali, va ser un dels que va posar d’acord guerrilla i govern per al diàleg. No ha sigut i no està sent un camí fàcil: el referèndum sobre els acords de pau es va perdre, Álvaro Uribe hi va fer una oposició política furibunda i l’actual executiu d’Iván Duque va frenar-ne en sec la implantació. La tardor passada, abans de la negociació per a la investidura de Pedro Sánchez, Henry Costa va rebre el premi Reconeixement Ànima Ciutat de Mollerussa, que valora els seus esforços pel diàleg, un gest difícil d’aconseguir entre Catalunya i Espanya.

¿Com està de salut l’Acord de Pau del 2016, ara que hi ha dissidents de les FARC que han tornat a les armes?

Estem en una situació molt complicada perquè no s’està complint el calendari. El president Duque no s’atrevirà a dir que acaba amb el procés de pau, però el deixa en estat de menfotisme, com un malalt als serveis pal·liatius.

¿S’ha fet una idea de la situació política que viu Catalunya?

Hauria d’analitzar per què heu arribat fins aquí, però tinc una cosa clara: tots s’haurien d’asseure en una taula com vostè i jo ho estem fent ara mateix. I conversar. Però no públicament. No poden ofendre’s ni ferir públicament la dignitat de l’altre perquè això obliga l’altra part a respondre, a defensar-se i ser encara més agressiva per poder guanyar la discussió.

De moment hi ha desqualificacions, deslegitimacions i retrets.

Hauria de ser més fàcil aquí, on només són divergències polítiques, que a Colòmbia, amb una guerrilla armada i un exèrcit molt poderós. En qualsevol negociació cal cedir sempre, i això val tant per a una negociació política com per a la pau.

Però ¿per on es pot començar a dialogar?

El que cal fer primer és establir com es negocia, i s’ha de tenir en compte que en una negociació és vital que les parts trobin credibilitat i confiança, hi hagi respecte per la dignitat de les parts i no es busquin vencedors i vençuts, perquè si es parteix de la base que un vol guanyar, serà un fracàs. Tampoc no es pot negociar a casa de l’un o de l’altre. S’ha de triar un lloc neutral. Això és molt important. A Colòmbia hi va haver converses preparatòries entre tres comandants de les FARC i tres delegats de Santos per decidir el lloc on començarien les converses. Per sort, van decidir anar a Cuba, perquè com que és una illa tot queda més protegit.

Ens situem a Andorra, doncs?

França o Andorra queden massa a prop. No hi falten els sabotejadors, els que opinen de tot. Una altra cosa important és que el diàleg el comencin segones espases, que no siguin mai els líders.

Per què creu que el diàleg a Espanya està tan devaluat?

Perquè el fan públicament, i públicament no es pot anar dient res fins que dialoguen en una taula. Les primeres converses han de ser molt secretes i s’hi ha de fixar de què es parlarà. Cal tenir una agenda amb uns punts pactats. És un procés llarg.

¿Es pot dialogar amb línies vermelles o amb el fre de la Constitució?

Entenc que la Constitució ha de ser el marc, però a partir d’aquí entra en joc el diàleg. L’Acord de Pau va acabar entrant a la Constitució de Colòmbia, de manera que aquí, si voleu trobar una solució, dic jo que s’haurà de reformar la Constitució.

¿L’amnistia dels presos polítics és essencial per al diàleg?

Els presos encara donen més raó als que defensen que cal conversar, però no poden condicionar les converses. ¿Com s’ha de fer per treure’ls de la presó amb una sentència ferma? A Colòmbia no n’hi havia 10, hi havia 3.000 excombatents presos, i la majoria van sortir de la presó.

Quina força han de tenir les protestes als carrers en una negociació?

Els negociadors s’han d’aïllar de tot.

¿Un primer pas és assumir que a Catalunya hi ha un problema polític?

Uribe no va acceptar mai que a Colòmbia hi hagués un conflicte intern armat, però el president Santos, el seu successor i antic company, va prendre la decisió d’assumir-ho i va anar a totes.

Santos va ser un president valent?

No se m’hauria acudit mai aquest qualificatiu per a Santos, però sí el de decidit. La millor prova que Santos va encertar-la apostant per la pau és que, com que l’acord no s’està aplicant, el país va cap avall, i no només en ordre públic sinó en confiança de les parts.

Salvant les diferències, ¿Catalunya pot aprendre de les lliçons colombianes per resoldre el conflicte?

Va arribar un moment que jo vaig advertir als de les FARC que lluitessin més perquè quedés clar als documents oficials com s’aplicarien els punts dels acords. I no m’equivocava, perquè ara no hi ha pressupostos per desenvolupar cadascun dels set punts dels Acords de l’Havana.