Hwang Sok-Yong: “Corea del Sud és avui un zoològic on han tret les tanques”

El seu nom ha sortit a les travesses del Nobel de literatura. Figura consagrada de les lletres asiàtiques, Hwang Sok-Yong és molt crític amb el capitalisme salvatge instal·lat al seu país i amb els poders que, segons diu, impedeixen la pau entre les dues Corees

Per a Hwang Sok-Yong, literatura i activisme polític són la mateixa cosa. Als 72 anys, l’escriptor sud-coreà manté intacta la mirada crítica sobre el seu país i sobre el món. La seva lluita per la democràcia i per la unificació de les dues Corees el va forçar a l’exili el 1989, després d’un viatge clandestí a Pyongyang, i li va costar 5 anys de presó quan va tornar al Seül democràtic a finals dels 90. Des de l’activisme directe, però també des dels seus llibres, avui dia encara lluita pel que creu que és just. La seva última novel·la, Bari, la princesa abandonada, se centra en el fenomen migratori global, amb el qual també és molt crític. “Sóc un pessimista optimista, idealista realista -diu-. Sóc un home complicat”, conclou, entre rialles.

Amb el periple de Bari, una nena nord-coreana, retrata les penúries de la immigració en ple segle XXI.

La història s’inspira en una llegenda del xamanisme, la de la princesa Bari. La protagonista travessa els inferns per arribar als confins de la Terra. Això ho he aplicat al fenomen migratori actual perquè la immigració és un viatge als inferns.

Però el llibre també parla de la fam i la purga política a Corea del Nord. ¿Té referents reals per a aquest tipus de personatges?

Jo era a Londres durant l’atemptat terrorista del 2005 i a París quan van tenir lloc les revoltes de la banlieue. Això em va motivar a escriure la novel·la. Després vaig viatjar al nord de la Xina, on vaig entrevistar refugiats nord-coreans que havien travessat la frontera, i he basat part de la història en aquesta informació.

El seu viatge a Pyongyang el 1989 el va forçar a l’exili i, en tornar al seu país, va estar 5 anys a la presó. Com l’ha marcat aquesta experiència?

Des del punt de vista personal, m’ha fet molt infeliç. Va destruir la meva família i durant 15 anys no vaig poder escriure res. Però a nivell professional, crec que és una sort ser un escriptor nascut en un país dividit. Abans d’anar a Pyongyang, la frontera era el límit al meu coneixement sobre el tema però amb el viatge vaig aconseguir nous punts de vista. He superat aquest límit i ara sóc lliure. La meva mirada a Corea del Nord i del Sud és lliure. És com si jo estigués per sobre d’aquesta zona desmilitaritzada que divideix el país.

Vostè també és molt crític amb la modernització de Corea del Sud.

Corea del Sud teòricament és un país democràtic però encara hi ha restes de la dictadura en les persones i els sistemes. La ràpida introducció del neoliberalisme ha creat molts problemes, com l’enorme desigualtat social. La majoria del pressupost es gasta en defensa i molt poc en benestar social. A més, hi ha la privatització, la responsabilitat pública està desapareixent i això posa la societat en perill. Ho comparo amb un zoològic on s’han tret les tanques. Tenim animals forts i dèbils i, si traiem les tanques, molts estaran en perill. La societat coreana està en aquest moment, ha tret les tanques.

Això ja ho explicava a la seva novel·la El somni de Gangnam, que va inspirar el famós videoclip de Psy.

Corea del Sud ha fet en 30 anys el procés que Europa va fer en 300. Aquest creixement tan veloç genera efectes secundaris. El videoclip Gangnam style parodia els nous rics d’aquest districte de Seül, Gangnam, on viuen els nous burgesos que intenten imitar l’estil de vida dels Estats Units. La societat coreana necessita mirar enrere i fer una reflexió sobre el seu passat.

¿Aquest neoliberalisme salvatge fa més difícil la reconciliació de les dues Corees?

Corea del Sud no és autònoma per prendre decisions sobre la seva relació amb Corea del Nord. Depenem massa dels EUA, tant econòmicament com políticament i militarment, i això és un obstacle a la reconciliació. El Sud té la capacitat econòmica suficient per assumir Corea del Nord en cas d’una unificació, ja que la seva economia és 40 cops més gran que la de Pyongyang. Però són els EUA que volen mantenir la situació actual.

Fins que caigui el règim de Kim Jong-un a Corea del Nord, no?

Aquesta és la teoria. Però és una excusa. El que vol és mantenir aquesta nova guerra freda a l’Àsia. Una prova són els moviments del Japó per reformar la seva Constitució pacifista. Els EUA, Corea i el Japó han discutit aquest tema i el procés està anant molt ràpid. I això posa en perill tota l’Àsia. Els EUA han creat una nova base militar a les Filipines, la d’Okinawa la volen traslladar a l’illa coreana de Jeju perquè és més a prop de la Xina. És una nova guerra freda per limitar el poder de la Xina. I nosaltres tenim por que la Constitució del Japó deixi de ser pacifista. Per això, un grup d’escriptors, activistes i expolítics del Japó, Corea i la Xina ens hem unit per demanar al comitè del premi Nobel de la pau que doni el guardó a la Constitució del Japó i així evitar que la reformin. Vam ser a Noruega i els vam dir: “Li heu donat el Nobel de la pau a Obama i ell segueix fent la guerra. Teniu aquest deute amb el món i el podeu saldar així”.

Però com a sud-coreà, ¿no vol que el règim de Kim Jong-un caigui?

Si cau ara mateix seria molt perillós. Prefereixo canvis lents. Primer cal signar l’acord de pau i canviar primer la part econòmica i cultural del país. Canviar primer el poble per canviar després el seu govern.

Més continguts de